El 31 de maig de 1953, és a dir, ara fa just 70 anys, es col·locava la primera pedra del barri del Congrés. O, com se’n deia aleshores, Las Viviendas del Congreso. La data de naixement, grabada en aquell bloc funcional, es avui visible en un dels edificis del barri, a la cantonada del carrer Felip II amb la plaça del Congrés.
El Congrés te una història singular, ja que és l’únic barri de Barcelona construït per l’església. El seu impulsor va ser el bisbe Gregorio Modrego, en el marc del XXXV Congrés Eucarístic Internacional.
Què era el Congrés Eucarístic?
El Congrés Eucarístic Internacional de 1952 és un esdeveniment avui força oblidat, però molt important a la seva època. Va ser el primer intent aperturista de l’Espanya franquista, després de més de vint anys d’autarquia i aïllament internacional. La dictadura ho va celebrar com el reconeixement del Vaticà al règim nacionalcatolicista, fet que es concretaria un any més tard, amb la signatura del Concordat amb la Santa Seu.
Per a Barcelona, el Congrés Eucarístic fou el primer gran esdeveniment internacional des de l’Exposició de 1929. Aquesta “olimpíada de la sotana”, com la va definir Xavier Theros, va portar a la ciutat més de 300.000 religiosos de tot món, incloent una dotzena de cardenals. Entre ells, Federico Tedeschini, en representació de l’absent Papa Pius XII.
Com tantes vegades a la història barcelonina, l’esdeveniment va servir com a pretext per realitzar nombroses reformes. Entre les més importants, la urbanització de la plaça Calvo Sotelo i l’obertura de l’avinguda Infanta Carlota [en podeu llegir més en aquest article]. També es va maquillar la imatge de la ciutat, eliminant els nuclis de barraques de la part alta de la Diagonal.
L’origen del barri del Congrés
A principis dels anys cinquanta Barcelona patia un greu dèficit d’habitatge, fruit de l’arribada d’onades migratòries, el que havia fet proliferar el barraquisme arreu de la ciutat. L’any 1951, davant la imminent celebració del Congrés Eucarístic, Gregorio Modrego, aleshores bisbe de Barcelona, va fer una pastoral on exhortava als “católicos y patriotas barceloneses” a resoldre el problema de l’habitatge a la ciutat.
La crida del bisbat va trobar el suport de l’Asociación Católica de Dirigentes, un grup d’industrials i financers de la burgesia barcelonina, que es van mobilitzar per recaptar fons. El mes de maig de 1952, a pocs dies d’inaugurar-se el Congrés Eucarístic Internacional, van constituir el Patronato de las Viviendas del Congreso Eucarístico.
Es tractava d’una constructora, de caràcter benèfic, que tenia com a objectiu edificar polígons d’habitatges socials en diversos punts de la diòcesi de Barcelona. La primera promoció de totes, i també la més gran, seria les anomenades Viviendas del Congreso Eucarístico-Can Ros.
La masia de Can Ros
El patronat va comprar a la família Ros i de Ramis part dels terrenys de la masia de Ca l’Armera, a l’antic terme de Sant Andreu de Palomar. Les gestions les va realitzar el secretari del Patronato, el notari Josep Maria de Porcioles, que cinc any més tard esdevindria alcade de Barcelona.
En total, es van adquirir 16,5 hectàrees, on s’arribarien a construir 2.776 habitatges, entre 1953 i 1968. Els promotors també van dotar al polígon d’una sèrie d’equipaments, com llars d’infants, dues escoles (religioses i segredades per sexe, és clar), una residència de mestres, una parròquia, un dispensari, unes galeries comercials (ja desaparegudes) i, fins i tot, un camp de futbol (també desaparegut).
La primera pedra del Congrés
El 31 de maig de 1953, coincidint amb el primer aniversari del Congrés Eucarístic, es va col·locar la primera pedra del polígon Viviendas del Congreso Eucarístico-Can Ros, beneïda pel bisbe Modrego. A l’acte hi van assistir nombroses autoritats eclesiàstiques i militars.
El barri VCE–Can Ros va ser dissenyat per l’arquitecte municipal Josep Soteras, juntament amb Carles Marqués i Antoni Pineda. Es tractava d’un projecte singular a la Barcelona de l’època, amb illes obertes i zones enjardinades. Més de la meitat de la superfície del polígon es va destinar a vials, patis interiors i espais verds.
El barri es va estructurar al voltant de dues grans places. Una, la plaça del Congrés Eucarístic, amb planta de creu llatina i oberta davant la parròquia del barri. L’altra, amb planta de creu grega i tancada en un interior d’illa, però comunicada per uns porxos. Aquest espai, que avui s’ha transformat en els jardins Massana, va acollir durant molts anys el camp de futbol del barri.
Sants, bisbes i cardenals als carrers
Una de les curiositats del barri és que tots els carrers es van batejar amb referències al Congrés Eucarístic. És el cas dels carrers del Cep i l’Espiga, que evoquen el vi i al pa de l’eucaristia. També va rebre un carrer Sant Pasqual Bailón, patró dels congressos eucarístics, i Sant Tarsici, conegut com el màrtir de l’eucaristia.
La resta de vies es van dedicar a personalitats del mateix Congrés: el carrer del Cardenal Tedeschini, la plaça del Cardenal Cicognani (nunci apostòlic a Espanya i impulsor de l’esdeveniment), el carrer Felip Bertran i Güell (un dels industrials de l’Asociación Católica de Dirigentes) i la plaça del Doctor Modrego.
El bisbe Modrego va rebre la dedicació en vida i ha aconseguit mantenir el carrer al seu nom, tot i ser un ferm defensor de la dictadura i el nacionalcatolicisme. En canvi, qui va perdre el carrer fou Federico Mayo (ara carrer Alexandre Galí), director de l’Instituto Nacional de la Vivienda mort l’any 1954, quan s’estava construint el barri.
Els altres barris del Congrés
Els primers habitatges de les Viviendas del Congreso Eucarístico es van lliurar l’any 1954, després d’un minuciós procés de selecció dels demandants. L’adjudicació es va fer primant els valors nacionalcatòlics, com la família o els mèrits al treball. Els beneficiaris, a més, gaudien d’unes condicions de pagament especials. Els últims pisos es van lliurar el 1968.
Els habitatges construïts a Can Ros es van quedar amb el nom del Congrés, però no van ser l’únic barri construït pel Patronato de las Viviendas del Congreso. A Barcelona, la seva obra va seguir amb una promoció al voltant de la parròquia de Sant Medir i el carrer Constitució, a la Bordeta.
El patronat també va construir blocs al carrer Concili de Trento, als barris del Coll i de Verdum, així com a altres municipis de diòcesi, com Gavà, Badalona o Terrassa. En total, més de 6.000 habitatges construïts fins a la seva desaparició, l’any 1975.
Tengo 70 años y hace 40 k vivo en Badalona, pero toda mi juventud la he pasado en las Viviendas del Congreso , fueron unos años maravillosos. Mi boda se celebró en la Iglesia de San Pío X. Luego al cabo de los años he vuelto de visita y lo he visto muy cambiado Un saludo a todos los vecinos del Congreso
Article molt bo i interessant. Caldria afegir que el pron ema de la vivienda a Barcelona va ser acuciant fins a 1957, quan es varen autoritzar la creació de noves vivendes amb l’alcalde Porcioles A causa de la guerra, els bombardejos i el pas del temps no hi havia cap mena de vivendes disponibles.Franco no va moure un dit sobre el tema fins al 57. Les noves parelles rellogaven una habitació dins d’una casa. A excepció de les Vivendes del Congrés! a 1957 es varen començar a construir i al final la vivienda es va fer un leift motiv del Règim, com si la idea fos seva i no producte de la desesperació a les zones dels vençuts
Moltes gràcies Isabel!