Sembla evident que el nom de la plaça del Sortidor fa referència a un brollador d’aigua. De fet, en aquesta plaça del Poble-sec es troba una de les diverses rèpliques de la font de Canaletes que hi ha repartides per tota la ciutat. Res estrany si no fos perquè, en realitat, aquesta font no és l’autèntic sortidor que va donar nom a la plaça.
L’Eixample de Santa Madrona
La part central del que avui és el Poble-sec va néixer al segle XIX, fruit d’una urbanització d’iniciativa privada. El 1868 l’Ajuntament va aprovar el projecte de l’Eixample de Santa Madrona, que permetia als propietaris dels terrenys fer parcel·les per edificar. La nova barriada, com era típic en aquest tipus d’urbanitzacions, s’articulava al voltant d’una plaça, la del Sortidor, que originalment duia el nom de Blasco de Garay.
La plaça es va inaugurar el 14 de maig de 1874 amb la col·locació d’una font ornamental de grans dimensions, culminada per la deessa Ceres al capdamunt d’una columna. A la base quatre dofins feien brollar l’aigua que omplia una ampla pila circular. D’aquí li va venir el nom popular del «sortidor», com tothom acabaria anomenant la plaça.
El sortidor del Passeig de Gràcia
Però el sortidor no era nou. L’escultor Celdoni Guixà havia fet l’obra el 1830 per embellir l’aleshores flamant passeig de Gràcia, el nou bulevard que unia la Barcelona emmurallada amb la veïna vila de Gràcia. La font de Ceres es va plantar just a la frontera entre els dos municipis, a l’alçada de l’actual carrer de Provença, que encara no existia. Com s’acostuma a dir, aleshores tot allò eren camps i, per tant, la deessa de la natura i l’agricultura hi encaixava a la perfecció.
Diu la tradició que va ser un Capità General de Catalunya, el general Gaminde, qui va ordenar retirar la gran fontana del seu emplaçament original, perquè molestava els canons amb què intentava sufocar la revolta de les quintes de 1870. Però és més probable que fos la transformació urbanística de l’Eixample el que va motivar el seu trasllat al Poble-sec, desmuntada peça a peça. Una operació que era força freqüent en aquella època.
Una font viatgera
Aquest no seria l’últim viatge del sortidor. El 1918 les autoritats van estimar que aquell monument era massa voluminós per una plaça tan petita. Li van buscar una ubicació més lluïda a Montjuïc, aprofitant que s’estava arranjant la muntanya de cara a l’Exposició Internacional de 1929. La font es va col·locar al seu emplaçament actual, la plaça de Sant Jordi, davant d’un dels pavellons de l’Exposició, el desaparegut Palau de les Diputacions.
Encara que la font de Ceres va marxar, al Poble-sec sempre van mantenir el nom del Sortidor per referir-se a la plaça de Blasco de Garay. Finalment, el 1992 l’Ajuntament canviar el nomenclàtor per oficialitzar el nom popular.
He fotografiat molts cops aquesta font, i certament és una de les fonts/monument que més s’ha mogut.
Montjuïc s’ha beneficiat dels canvis d’ubicació de moltes escultures, algunes situades en racons amagats, i quasi oblidades.
L’Ajuntament té en els seus magatzems moltes escultures que es podrien col·locar a moltes places barcelonines, peces de les que n’hi ha referències vagues als catàlegs.
ou yeah