Diuen les cròniques que el 31 d’agost de 1925, és a dir, ara fa 100 anys, es va encendre per primera vegada el far de Montjuïc. Durant un segle, aquesta llum ha guiat els vaixells que naveguen pel litoral barceloní, però ha passat desapercebuda per a molts barcelonins.
Un far ocult? Pot semblar paradoxal però, per la seva ubicació i dificil accès, és un dels edificis més desconeguts de Barcelona. El far de Montjuïc s’alça solitari a l’escarpat vessant del Morrot i és ben visible des del mar però difícil de veure des de terra ferma. Tampoc és fàcil arribar-hi. S’hi accedeix per un camí amagat, actualment barrat al públic, que s’enfila sinuós pel penya-segat entre Can Tunis i el castell de Montjuïc, tot travessant les vies del tren i el viaducte de la ronda del Litoral.
El farello medieval
Per la seva altura i proximitat al litoral, des de l’edat mitjana la muntanya Montjuïc ha jugat un paper important per comunicar la ciutat amb el mar. L’any 1073 està documentada l’existència d’un “farello“, que vigilava l’arribada de vaixells enemics a la costa. Aquesta torre de guaita va romandre solitària al cim de la muntanya fins al segle XVII, quan va començar la fortificació que esdevindria el castell de Montjuïc.
El far del Morrot té el seu origen el 1896, quan van començar les obres d’una primera estructura, coincidint amb l’ampliació del port cap al sud i el projecte de creació d’un Port Franc (l’actual Zona Franca) als terrenys de la Marina. El primitiu far feia 9 metres d’alçària i estava equipat amb una làmpada Maris alimentada amb petroli. Va entrar en servei l’1 de desembre de 1906, substituint la històrica llanterna de la Barceloneta (avui convertida en Torre del Rellotge), que es va apagar aquell mateix dia.1
L’entrada en servei del primitiu far de Montjuïc va complementar l’altra gran torre de la costa barcelonina, la farola del Llobregat, situada a la desembocadura del riu. A diferència d’aquesta, la llanterna de Montjuïc tenia l’avantatge d’estar situada a més de 100 metres d’alçada. Tot i això, aviat es va comprovar que la infraestructura era insuficient. El 1915 la làmpada de petroli va ser substituïda per una incandescent de 3.000 bugies, visible a una distància de 30 milles.
El nou far de Montjuïc
L’any 1918 es va aprovar la remodelació del primitiu far de Montjuïc. El projecte es va encarregar a l’enginyer del port, Josep Cabestany, responsable d’obres com la farola de Sant Cristòfor, a Vilanova i la Geltrú. Després d’alguns entrebancs burocràtics, les obres es van completar entre 1922 i 1923.
Els treballs van ser completats per l’enginyer Mauro Serret, que va gestionar la instal·lació de l’aparell lluminós, adquirit a la casa francesa Barbier, Benard, et Turenne, la més prestigiosa de l’època. La nova llanterna, totalment elèctrica, es va encendre la nit del 31 d’agost de 1925, ara fa cent anys.2
Cabestany va dissenyar un edifici de maó vist, format per tres cossos rectangulars de planta i pis. Inicialment, servia d’habitatge a dues famílies, ja que la normativa de l’època obligava a la presència contínua d’un vigilant a les instal·lacions. El cos central està coronat per una cúpula on es troba la làmpada cilíndrica, que emet dos flaixos blancs cada 15 segons, amb un abast de 26 milles nàutiques.
Els faroners del Morrot
El primer faroner de la nova llanterna de Montjuïc va ser Rafael Cruzans, que hi vivia sol amb la seva muller i quatre gossos. Així ho explicava en una curiosa entrevista publicada l’any 1936 a Solidaridad Catalana. Cruzans assegurava que, en no tenir company per turnar-se (l’altre faroner havia estat traslladat el 1925), no sortia del far des de feia 13 anys.
L’última família de guardafars de Montjuïc va marxar de l’edifici el 1999, quan es va automatitzar el mecanisme d’enllumenat. Un any abans ja havien patit un ensurt, en ser evacuats d’emergència per un incendi a la muntanya.
Un far oblidat
L’any 2003 l’Autoritat Portuària, propietària de l’edifici, va iniciar els treballs per rehabilitar l’edifici, que es van completar l’any 2006. L’objectiu era convertir-lo en un espai de convencions per a les activitats de la Comunitat Portuària (estibadors, transitaris, consignataris, agents de duanes…). Es parlava també d’obrir l’edifici a les visites del públic, amb un espai de divulgació sobre els fars.3
El gener de 2007, amb la restauració de l’edifici ja completada, diverses associacions van denunciar que les obres de construcció d’un aparcament i d’una planta soterrani amb mirador afectaven el parc natural de Montjuïc i als jaciments arque lògics de la zona. L’ajuntament va paralitzar els treballs, que no tenien permisos i, des d’aleshores, l’edifici del far està tancat i sense ús.
Notes
- La Vanguardia (02/01/1907) ↩︎
- SÁNCHEZ TEY, Miguel Angel. Los faros españoles: historia y evolución (1991) ↩︎
- La Vanguardia (22/08/2003) ↩︎
