Quan caminem per la ciutat, poques vegades ens fixem en els petits detalls. Al Passeig de Gràcia, a tocar del Palau Robert, una part dels icònics panots gaudinians han estat substituïts per rajoles d’un color més fosc. Els pocs que s’adonen del canvi l’acostumen a interpretar com un pedaç barroer, fruit d’una actuació maldestre. Però, en realitat, aquestes rajoles són un homenatge a l’obaga del que va ser un dels arbres més estimats de Barcelona. Una alzina centenària que fou immortalitzada per Jacint Verdaguer.
Quan l’Eixample eren camps
El Passeig de Gràcia té el seu origen en el camí de Jesús, una antiga via rural que sortia del Portal de l’Àngel i, travessant camps i horts, arribava a Gràcia, per continuar fins a Sant Cugat del Vallès. L’any 1827 l’antic camí va donar pas a un passeig molt més ample, amb quatre fileres d’arbres i fonts monumentals, com la dedicada a la deessa Ceres (en podeu llegir més en aquest article).
La urbanització de l’Eixample, iniciada l’any 1860, va anar fent desaparèixer el que durant segles havien estat prats i boscos. Al Passeig de Gràcia, com a únic vestigi d’aquell passat rural, només van sobreviure dues alzines, possiblement indultades pel fet de quedar més o menys alineades amb les voreres del passeig.
Una alzina era al tram entre el carrer Diputació i la Gran Via, al l’altura del passatge Maria Canals. L’altra, entre el carrer Provença i la Diagonal, al costat del Palau Robert. Aquesta última, de la que es tenen referències des de l’any 1880 —tot i que possiblement era molt més antiga— es va fer molt popular entre els barcelonins, que l’anomenaven “la pubilla”.
L’alzina indòmita de Verdaguer
La supervivència d’un arbre salvatge, robust i centenari, enmig de la nova metròpoli urbana, també va fascinar a Mossèn Jacint Verdaguer, que li va dedicar un cant, com ja havia fet, anys abans, amb el Pi de les Tres Branques.
El text, una prosa poètica possiblement escrita l’any 1900, no va veure la llum fins al 10 de juny de 1903, quan el diari «La Veu de Catalunya» va publicar un recull de textos inèdits del poeta, coincidint amb el primer aniversari de la seva mort.
Com l’alzina, Mossèn Cinto era “fill de les muntanyes“, un foraster a la gran ciutat. El poeta la compara amb un “almogàver indòmit“, que no s’alinea amb els arbres uniformes que ha plantat l’home, tot seguint una malla de carrers rectilinis:
Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar. La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat (…) Mes, no t’anyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny? (…) Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme.
L’alzina era un símbol del passat rural, que Verdaguer veia desaparèixer davant d’una Barcelona en plena transformació urbanística, però també econòmica i social. Un canvi que amenaçava el futur del propi arbre, com el poeta alerta a la darrera estrofa:
Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. (…) Si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.
Una mort inesperada
Les paraules de Mossèn Cinto acabarien sent profètiques. El 2 de setembre de 1908 un grup de jardiners municipals van arrencar l’alzina de soca-rel, perquè, segons la versió oficial, estava malalta i era irrecuperable. La pèrdua inesperada d’un arbre tan estimat va causar gran commoció i va obrir una polèmica que es va allargar durant setmanes a la premsa.
Alguns diaris van publicar un informe del director de Parcs i Jardins, Francesc Torruella, que argumentava el sacrifici de l’alzina. Torruella denunciava el maltractament patit per l’arbre, víctima durant anys dels cops dels carruatges i d’unes podes maldestres. Assegurava que l’alzina s’havia quedat seca perquè tenia les arrels corcades, podrides i mutilades. En culpava a les obres públiques, especialment a la instal·lació de canonades per part de les companyies del gas i de raïls dels tramvies.
La polèmica no acabaria aquí. Mig any després, el març de 1909, «L’Esquella de la Torratxa» es feia ressò d’una carta anònima, arribada a la seva redacció, que posava en dubte la versió oficial. Denunciava que l’alzina no estava malalta i que havia estat tallada perquè impedia el pas dels nous vehicles de la Barcelona Tramway Company, molt més voluminosos. El fet que els plàtans de la Rambla haguessin estat adreçats pel mateix motiu —facilitar el pas dels nous tramvies— donava versemblança a la hipòtesi.
La nova alzina del Passeig de Gràcia
Uns dies més tard, possiblement per intentar apaivagar la controvèrsia, la premsa anunciava que l’Ajuntament havia plantat un nou exemplar, més jove, en el mateix indret on s’alçava la històrica alzina. Un arbre que ha arribat fins als nostres dies, ara ja centenari.
L’any 2012 el consistori va decidir monumentalitzar l’alzina i recuperar la seva memòria històrica. El projecte va ser dissenyat per l’arquitecte i paisatgista Enric Pericas, de la casa Escofet. Es van substituir alguns dels panots del voltant per rajoles més fosques, que simulen l’ombra de l’alzina. Alhora, a l’escocell s’hi va col·locar un llosa, que reprodueix un fragment de la prosa de Verdaguer.
Així que ja ho sabeu. Si algun dia, caminant pel Passeig de Gràcia, passeu pel Palau Robert, busqueu l’alzina. No la mireu de reüll, fixeu-vos-hi bé i recordareu que un dia Barcelona fou un prat.
Molt bonica la idea de recuperars la memòria històrica projectarnt l’ ombra de l’antiga alzina, no obstant el que la majoria de passejants veuen és un nyap d ‘actuació al terra. No es podria donar també una explicació aclaridora en la mateixa llosa de l’ escocell ?