Clotilde Cerdà i l’acadèmia de dones empoderades

Hi ha qui diu que Cerdà és un cognom maleït. Si el pare de l’Eixample, Ildefons Cerdà, va patir durant anys l’oblit i el desprestigi, la seva filla, Clotilde Cerdà, és encara una gran desconeguda. Arpista de fama mundial, va ser una important activista i una precursora del feminisme. Compromesa amb l’emancipació de les dones, va fundar a Barcelona una institució pionera: l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona.

Aquests dies el Palau Robert acull l’exposició «El llegat oblidat de Clotilde Cerdà/Esmeralda Cervantes», una mostra que recupera la figura de l’artista i, sobretot, que reivindica la seva tasca al capdavant de l’Acadèmia, invisibilitzada durant molts anys.

Nena prodigi de l’arpa

Clotilde Cerdà i Bosch va néixer a Barcelona el 1861. Era filla de la pintora Clotilde Bosch, esposa d’Ildelfons Cerdà. L’any 1864 el pare la va desheretar, possiblement perquè va descobrir que era fruit d’una relació extramatrimonial de la seva dona. La parella es va separar i la mare va marxar de casa, enduent-se Clotildina.

Van acabar establint-se a París, on la mare va començar a treballar com a dama d’honor d’Isabel II, la reina espanyola a l’exili. Des de ben petita Clotildina va establir vincles molt estrets amb la cort i l’aristocràcia.

Sota la influència materna va començar els estudis musicals, convertint-se en una nena prodigi de l’arpa. Amb només dotze anys va debutar amb l’Orquestra de Richard Strauss de Viena. Va canviar el cognom Cerdà pel nom artístic d’Esmeralda Cervantes, que va lluir en gires per tot el món. Va tocar a la Casa Blanca i pel papa Lleó XIII. Admirada per monarques i emperadors, va rebre els elogis de Victor Hugo i Richard Wagner.

L’àngel de la caritat

A Esmeralda Cervantes la premsa la va rebatejar com “el ángel de la caridad” per la seva activitat filantròpica. Una implicació que anava més enllà dels concerts benèfics. Contrària a la pena de mort, a Mèxic va aconseguir l’indult d’un pres condemnat a la pena capital. A Cuba, la seva militància antiesclavista la va convertir en un referent dels independentistes.

Va ser precisament a l’Havana on el 1879 va voler fundar una Acadèmia de Belles Arts, que finalment no va tirar endavant. Amb només divuit anys havia donat el primer pas del seu gran projecte personal.

L’any 1883 la premsa es feia ressò que Esmeralda Cervantes volia obrir a Madrid una “academia artístico-industrial para la enseñanza de la mujer“. Finalment va ser a Barcelona, una ciutat més industrialitzada, on va fer realitat el seu projecte acadèmic per a dones.

L’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona

El 2 de maig de 1885 es va inaugurar l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona. Ocupava el quart pis i les golfes de la desapareguda Casa Ignasi Serra, al número 10 de La Rambla de Canaletes, fent cantonada amb la plaça Catalunya. Alguns autors la situen, erròniament, a l’actual número 10 del passeig, sense tenir en compte que al segle XIX cada tram de La Rambla tenia numeració pròpia.

L’Acadèmia era un centre exclusivament femení que oferia formació professional, científica i artística. S’inspirava en institucions similars que Cerdà havia vist a d’altres països industrialitzats. Cal tenir en compte que en aquells moments Espanya prohibia a les dones l’accés a l’ensenyament superior, un veto que no es va aixecar completament fins al 1910.¹

No volia ser una formació elitista per a noies de famílies benestants; també s’oferien beques per facilitar els estudis a la classe obrera. L’objectiu era que la dona pogués accedir al mercat laboral i progressar professionalment, deixant de dependre econòmicament de l’home (primer el pare, després el marit). L’acadèmia era, en definitiva, un projecte pioner d’empoderament femení, dirigit per dones i per a les dones.

Les assignatures

Clotilde Cerdà dirigia la institució amb el suport d’altres dones pioneres, que van tenir un paper clau en el funcionament de l’Acadèmia. Entre elles, Dolors Aleu, primera llicenciada en Medicina a l’Estat, que exercia com a professora d’higiene i medicina domèstica; Josepa Massanés, poeta i defensora precoç dels drets de les dones, que impartia els estudis d’institutrius; i l’escriptora Antònia Opisso, secretària de l’Acadèmia.

Al quadre de professors hi figuraven altres noms il·lustres com Frederic Soler “Pitarra”, Enric Granados, Joan Goula, Josep Masriera, Rosend Novas o Gaspar Sentiñon.

L’oferta acadèmica era extensa. S’hi ensenyaven oficis relacionats amb les tasques de la llar (brodat, planxat, tall i confecció, etc.) però també Belles Arts (pintura, escultura, música, literatura, gravat, cal·ligrafia, etc.). El pla d’estudis també s’orientava a la formació en el camp industrial i empresarial, amb assignatures com fusteria, taquigrafia, enquadernació, geometria, física, química, càlcul mercantil o dret.

El boicot monàrquic

L’Acadèmia va tenir un gran èxit. Gairebé 300 alumnes es van matricular a les classes nocturnes, majoritàriament noies de família obrera. Aviat es va veure que calia un local més gran.

Clotilde Cerdà va recórrer als seus mecenes. Però els diners que li havien promès el Govern espanyol i la Casa Reial mai no van arribar.² Tot el contrari: a principis de 1887 va rebre una carta demolidora del comte de Morphy, secretari personal de la reina regent Maria Cristina, que li retreia el seu activisme social i polític:

“Yo creí que usted aspiraba a tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista […] pero un día aparece usted en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a usted erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer, propósitos loables pero más propios de hombres encanecidos que de jóvenes artistas”.

La carta acabava amb una subtil amenaça: “ni se meta a formular acusaciones, ni dar consejos sin suficiente conocimiento del asunto; porque el resultado tendrá que ser contraproducente”.

L’advertència va tenir efecte. Clotilde Cerdà va perdre el favor dels sectors monàrquics i va veure com l’aristocràcia que li havia donat suport li girava l’esquena. Davant la manca de finançament, el març de 1887 va anunciar el tancament de l’Acadèmia. En dos anys el centre havia acumulat un dèficit de gairebé 13.000 pessetes, que l’artista va pagar de la seva butxaca. 

Clotilde Cerdà, una activista oblidada

Cerdà va quedar molt afectada pel tancament. A la pena de deixar les alumnes al carrer s’hi sumaven els deutes i els problemes de salut que havia anat acumulant. Així li va confessar a Jacint Verdaguer, en una carta escrita el 1888: “Quants patiments vaig passar amb la fundació de l’acadèmia, una obra grandiosa que havia de donar grans fruits, sobretot en un país en què a la dona només se li ensenya coqueteria”. L’arpista lamentava que “totes les fúries de l’infern es van desencadenar contra meu“, com si hagués fundat una escola de “mals costums”. 

Frustrada i arruïnada, va marxar a Montecarlo amb la seva mare. Va seguir fent viatges arreu del món, on va continuar amb l’activitat musical, docent i filantròpica. Finalment es va instal·lar a Tenerife, on va morir el 1926.

Després de la seva mort la seva figura va quedar silenciada.  L’ajuntament va començar a rescatar-la de l’oblit el 1999, quan li va dedicar uns jardins a l’interior de l’illa Marina-Diputació-Sardenya-Consell de Cent. Una placa amb el seu nom la recorda, únicament com a arpista.

El web del nomenclàtor municipal tampoc fa cap referència al seu activisme. Avui a Barcelona res no recorda un projecte pioner i revolucionari com va ser l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona. Ja va sent hora de reivindicar-lo.

1. Una Reial Ordre de 16 de març de 1882 va suspendre l’admissió de les dones a l’ensenyament superior. Una modificació de la llei, el 1888, va permetre la matriculació de les dones a les universitats, però només a centre privats i amb un permís especial.
2. A l’últim número de ‘El ángel del hogar’ Clotilde Cerdà va publicar una carta de comiat on agraïa el suport econòmic de filantrops com Manuel Girona i d’institucions com l’Ajuntament de Barcelona. En canvi, lamentava que la Casa Reial i el Govern espanyol, malgrat les bones paraules, no li van donar suport econòmic.