El 13 de novembre de 1842 un grup d’obrers que havia sortir a beure fora de les muralles de Barcelona va intentar entrar amb unes botes de vi pel portal de l’Àngel. Davant la negativa dels guàrdies, es va iniciar una batussa que seria l’inici de la bullanga de 1842, una gran revolta que va acabar amb el bombardeig de Barcelona.
Les bullangues
Les bullangues és el nom amb que es coneixen una sèrie de revoltes populars que van tenir lloc a Barcelona a mitjan segle XIX. Aquesta va ser una època de molta tensió política i social, amb enfrontaments entre carlins i liberals, però també entre les diferents faccions dels mateixos liberals.
A Catalunya, sobretot entre els sectors industrials, hi havia un gran descontentament amb les polítiques lliurecanvistes impulsades des de Madrid pel general Baldomero Espartero, que des de 1840 era el regent de la reina Isabel II, encara menor d’edat.
Entre les classes obreres també existia un gran malestar. D’una banda, per les pèssimes condicions de vida, amuntegats en una ciutat constreta per les seves muralles. Però també existia el temor que Espartero instaurés les quintes, un sistema de reclutament sense tradició a Catalunya.
Tot comença amb un “botellot”
Tot aquest malestar va esclatar el 13 de novembre de 1842. Aquell dia, com era habitual, molts d’obrers havien sortit a beure fora de les muralles de Barcelona. Aquest botellot de l’època tenia la seva explicació: l’alcohol era un producte que pagava impostos per entrar a la ciutat. Per això, el vi que es venia fora de les muralles era més barat que a les tavernes de la ciutat.
Al vespre, una trentena de bevedors va intentar entrar pel portal de l’Àngel amb porrons carregats de vi, sense pagar el dret de portes. Davant la negativa dels guardians, el grup va llançar pedres als soldats, que van respondre amb les baionetes.
Arran d’aquest fet, l’ambient es va anar caldejant a tota la ciutat. Membres armats de la milícia es va anar concentrant a la plaça Sant Jaume, on van escridassar al cap polític, Juan Gutiérrez, i, fins i tot, li van arribar a disparar un tret.
Com a resposta, els soldats van carregar contra la multitud concentrada. Es van realitzar algunes detencions i es van empresonar als redactors de ‘El Republicano’, un diari al qual s’acusava d’haver incitat els rebomboris.
La bullanga de 1842
L’endemà al matí, totes les campanes de la ciutat van tocar a sometent. Es va organitzar una junta revolucionària, encapçalada per Joan Manuel Carsy, que tenia per objectiu la caiguda del regent Espartero. A Madrid, el govern va proclamar l’Estat de Guerra.
Segons explica Ferdinand de Lesseps, aleshores cònsol francès, entre els barcelonins va començar a circular el rumor que l’exèrcit estava disposat a destruir tota la ciutat. Això va fer que tota la població s’impliqués en la defensa de Barcelona.
El capità general de Catalunya, Antonio Van Halen, va treure la cavalleria per sufocar la revolta. Però els carrers estrets i laberíntics de la Barcelona antiga, plens de barricades aixecades per la milícia nacional, es van convertir en una trampa.
Des de les finestres de les cases els barcelonins llançaven pedres, càntirs i fins i tot, mobles, contra tropa. L’historiador Josep Coroleu ho explicaria al llibre “Memorias de un menestral“:
En la calle del Conde del Asalto dio la caballería del ejército una carga, y en el acto la hostilizaron desde todas las casas, con un diluvio de balazos y pedradas, que la obligó a retirarse.
El general Zurbano mandaba entrar a saco en la calle Platería, pero el vecindario, lejos de amilanarse, echó desde los balcones todo cuanto tenía a mano. Como la calle es angosta y la tropa iba apretada, no había piedra, ni bala, ni mueble que no hiciese blanco. Al mismo Zurbano le mataron el caballo que montaba, con una cómoda que le arrojaron desde un piso alto.
En el Call, hasta las mujeres tomaron parte en la resistencia, arrojando agua hirviendo desde las ventanas.
L’exèrcit va partir més de 200 baixes i es va veure obligat a retirar-se a Montjuïc. Davant d’aquesta situació, el general Espartero va sortir a correcuita des de Madrid cap a Catalunya. Segons la llegenda, seria aleshores quan va dir que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Si bé la frase no està documentada, aquest fou el mètode que va aplicar.
El bombardeig de Barcelona
El 3 de desembre de 1842, poc abans de les 12 del migdia, començava el bombardeig des del castell de Montjuïc. Al llarg del dia es van llençar més d’un miler de projectils sobre la ciutat.
L’atac va ser totalment indiscriminat. Van ser bombardejats fins i tot els hospitals, com el de la Santa Creu. Prop de 500 edificis van rebre l’impacte de les bombes i molts es van ensorrar. El Saló de Cent de l’Ajuntament, una magnífica obra gòtica, va quedar destruit pel foc, després de rebre l’impacte dels projectils incendiaris, les anomenades “bombes vermelles”.
Un sabater barceloní, Mateu Crespí, va descriure al seu dietari els detalls d’aquelles hores de terror entre la població:
Desde el Castillo de Montjuic se arrojaron muchos proyectiles incendiarios, que fueron la causa que algunos edificios fuesen devorados por las llamas. Las personas corrían desoladas por las calles sin saber donde esconderse. En la travesía Lancaster desmoronose un edificio acabado de construir, envolviendo en sus escombros a diez infelices que se habían acogido en la misma. Se veía luchar a un desgraciado entre las angustias de la muerte, anegandose con su propia sangre. Todo era terror y espanto.
Van Halen, seguint les ordres d’Espartero, va rebutjar tots els intents de negociació dels revolucionaris. Finalment, després de gairebé dotze hores sota les bombes, la ciutat es va rendir.
La repressió fou dura. Més de 200 rebels van ser empresonats i una vintena de líders revolucionaris van ser executats. El general Espartero, com a càstig exemplar, va imposar a Barcelona el pagament de dotze milions de rals, en concepte d’indemnització a les vídues dels soldats morts. Una contribució que haurien de pagar entre tots els barcelonins.
Malgrat la derrota, la ciutat no es va rendir tan fàcilment. Aprofitant la foscor de la nit, un grup de rebels es va dedicar a esborrar els noms dels carrers i els números de totes les cases de la ciutat. L’endemà, quan els soldats van anar a cobrar la multa casa per casa, els va resultar impossible orientar-se. La sanció econòmica imposada per Espartero mai arribaria a cobrar-se.