Una discreta placa a l’entrada de l’Hotel Oriente de la Rambla recorda dos fets extraordinaris que van tenir lloc el 15 de setembre de 1862, ara fa 160 anys. Aquell dia, Barcelona va viure una de les tempestes més intenses de la seva història. Un autèntic diluvi, que va inundar la Rambla i tots els carrers del voltant. La causalitat va fer que el cèlebre l’escriptor danès Hans Christian Andersen, que era de visita a la ciutat, fos un testimoni privilegiat de la riuada.
La riera d’en Malla
L’any 1862 Barcelona era una ciutat en plena transformació urbanística. Feia només dos anys que s’havia col·locat la primera pedra de l’Eixample, després de l’enderroc de les muralles. Els terrenys per on s’estendria la malla de Cerdà encara eren camps, per on baixaven les rieres i torrents de Collserola, els dies de pluja intensa.
Una de les rieres més importants era la d’en Malla. Naixia a Gràcia, a l’altura de l’actual plaça Lesseps, on recollia les aigües de la riera de Vallcarca. En el seu primer tram era coneguda com la riera de Cassoles. Passat Gràcia, baixava més o menys en paral·lel a l’actual Rambla de Catalunya.
Es creu que continuava baixant pel que avui és La Rambla, fins a desguassar al mar o a un estany, conegut com el Cagalell, si bé aquesta teoria ha estat qüestionada per alguns geògrafs, com Pau Vila. Rambla és un terme que prové de l’àrab “rámla” i que significa areny, és a dir, la llera d’una riera.
Quan al segle XIV es va construir la nova muralla, que envoltava el Raval i deixava la Rambla dins el recinte fortificat, la riera d’en Malla va ser desviada en direcció al Portal Nou (cap a l’actual Arc de Triomf). Al segle XIX aquest tram final de la riera va ser canalitzat i seria conegut com el Bogatell.
Un diluvi mai vist
El setembre de 1862 Barcelona va viure un episodi de gota freda —el que avui els meteoròlegs anomenen DANA (depressió aïllada a nivells alts)—, un fenomen que acostuma a anar acompanyat de pluges torrencials. De fet, durant la primera quinzena del mes va ploure pràcticament cada dia.
El primer ensurt va arribar l’11 de setembre. L’acumulació de sorra, troncs i pedres, al pont de fusta per on creuava el passeig de Gràcia, va fer vessar la riera d’en Malla, sense que el precari sistema de clavagueres de la ciutat pogués absorvir-ho. Tot i això, les situacions més greus es va viure a Sarrià i Hostafrancs, on les riuades es van endur alguns carruatges.
Durant els dies seguents, grups d’operaris van intentar netejar els quatre pams de fang acumulat a la llera de la riera d’en Malla. També van intentar buidar les aigues estancades als antics fossars de la muralla, que suposaven un perill d’epidèmia (com expliquem en aquest article).
Però tots els esforços van ser inútils. El 14 de setembre, a les nou de la nit, va començar un intens aiguat amb llamps i trons, que va durar fins a les onze del matí de l’endemà. Un autèntic diluvi, que va deixar 108 litres per metre quadrat.
El dic de la riera d’en Malla situat entre l’estació de Martorell i el passeig de Gràcia (a l’altura de l’actual plaça Catalunya) es va trencar a causa de la pressió de l’aigua i dels objectes arrossegats per la pluja.
La inundació de la Rambla
Desbordada i, sense muralles, la riera va recuperar el seu curs històric i va seguir Rambla avall, arrambant amb tot el que trobava.
El torrent va arrossegar el quiosc de Canaletes i les paradetes del mercat de Sant Josep (la Boqueria). La força de l’aigua era tan gran que fins i tot va aixecar el paviment de les voreres. A la Rambla dels Estudis, van quedar al descobert els finament de l’antiga caserna, així com moltes canonades de les cases particular.
La Rambla i els carrers del voltant es van convertir en autèntics rius. L’aigua va arribar a una alçada d’una vara (aproximadament, 0,77 metres). Els baixos del Liceu van quedar inundats, així moltes botigues, esglésies i cafès.
Andersen, un espectador d’excepció
Del diluvi en va deixar testimoni Hans Christian Andersen. L’escriptor danès, conegut sobretot pels seus contes infantils com “La Sireneta”, “El soldadet de plom” o “L’aneguet lleig”, va publicar també diversos dietaris dels seus viatges.
Andersen havia arribat a Barcelona el setembre de 1862, per iniciar un viatge de quatre mesos per Espanya. Allotjat a la Fonda —avui Hotel— Oriente, va veure la riuada de la Rambla en un balcó a primera fila . Va relatar-ho al llibre «In Spanien»:
Tot eren crits i corredisses; des del meu balcó vaig veure com feien munts de grava davant de l’hotel […] Els carrers empedrats de la Rambla eren un creixent i aclaparador riu […] La carretera va quedar totalment soscavada, les tanques rebentades, arbres i arbres arrencats d’arrel per l’ímpetu de l’allau […] Color cafè amb llet tenien les aigües que baixaven vorejant la calçada del passeig; arrossegaven les casetes de fusta, les mercaderies, els carros i tonells, tot el que trobaven al seu pas; carabasses, taronges, taules i bancs van sortir navegant; fins i tot un carro desenganxat, carregat de porcellana, va ser arrossegat pel corrent a diversos metres de distància. Dins de les botigues es movia la gent amb l’aigua fins als malucs; els més robustos, des de l’interior del local, van tensar unes cordes sobre el nivell de l’aigua, enganxant-les als arbres de la part més alta de la rambla, de manera que les senyores tinguessin on agafar-se en caminar entre l’abassegadora corrent. Tot i això, vaig veure com era arrossegada una dona; dos mossos es van tirar a agafar-la i la van treure desmaiada. […] S’havien aixecat les tapes de les clavegueres a l’empedrat de la calçada perquè l’aigua desallotgés per allà; no es va solucionar gran cosa, al contrari, es va donar lloc a més desgràcies; vaig saber més tard que diverses persones havien estat absorbides pels remolins originats i havien desaparegut al buit. Mai no havia comprovat la magnitud del poder de les aigües, era espantós!
Malgrat tot, Andersen va quedar encantat amb Barcelona, a la que comparava amb París. Potser per això, va idealitzar aquella tragèdia i va imaginar un conte —que mai arribaria a escriure— on el bucòlic torrent de muntanya es transformava en una donzella que baixava a la gran ciutat per conèixer a la seva gent. “Jo vaig ser testimoni de la seva arribada“, conclou.
Els efectes de la riuada
El panorama de la ciutat l’endemà era desolador. La crònica publicada el 16 de setembre pel «Diari de Barcelona» descriu els efectes d’un diluvi sense precedents:
La catástrofe que el agua ocasionó ayer en Barcelona no tiene ejemplo en los anales de la Ciudad Condal. Las pérdidas materiales, según nos ha manifestado una persona competente, se calculan en unos siete millones de reales […] Por la tarde el aspecto que presentaba la ciudad daba verdaderamente lástima. Las calles inundadas estaban cubiertas de una espesa capa de lodo, las losas de los empedrados estaban en gran parte levantadas para dejar abiertas las cloacas, las tiendas desmanteladas, ingeniándose de mil maneras los vecinos para sacar la mucho agua que tenían en los sótanos, nunca habíamos visto trabajar a la vez tantas bombas. […] En las aguas del puerto se han recogido melones y otras frutas, pollos, panes, etc, que la corriente ha arrastrado a dicho punto.
Segons el diari, només es va registrar una víctima mortal a la Rambla. Un home que, empès pel pànic, havia baixat d’un carruatge que circulava pel passeig, sent arrossegat pel corrent. Els danys materials, en canvi, van ser nombrosos.
El servei d’òmnibus als pobles de pla es va suspendre, perquè les carreteres d’Horta i Sarrià van quedar impracticables i al passeig Gràcia la riuada s’havia endut els ponts.
Curiosament, Ildefons Cerdà, en el seu projecte d’Eixample de 1859, ja havia previst la creació d’un «canal para desviar del llano las aguas de la montaña», on avui hi ha l’avinguda Tarradellas. Aquest col·lector d’aigües -que mai es va construir- hauria evitat inundacions torrencials, com la riuada de 1862. Però l’ajuntament va trigar anys en aplicar solucions i els episodis d’inundacions, tot i que menors, es continuarien repetint a Barcelona, la ciutat del fang.
