El trist final del Pavelló de les Elèctriques

A cinc anys del centenari de l’Exposició Internacional de 1929, Barcelona ha perdut un dels últims pavellons supervivents del certamen. El passat mes de gener, l’ajuntament va enderrocar el conegut com el pavelló de les Elèctriques, a l’avinguda Montanyans de Montjuïc. Un edifici catalogat que estava en estat ruïnós, després de vint anys abandonat i en desús.

Aquest article vol recuperar la memòria d’un petit patrimoni històric desaparegut, aportant algunes dades fins ara poc conegudes o, fins i tot, inèdites. Començant pel nom del seu propietari original: la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro, més coneguda com La Canadenca.

L’Exposició Internacional de 1929

Com ja hem explicat en altres articles, el certamen de 1929 té el seu origen en el que havia de ser una Exposició d’Indústries Elèctriques, que la dictadura de Primo de Rivera va transformar en una Exposició Internacional. Tot i això, l’electricitat i la llum acabarien tenint un paper protagonista a la mostra. De fet, un dels grans reclams de l’esdeveniment van ser els espectacles lumínics del recinte de Montjuïc, que culminaven amb els feixos de llums del Palau Nacional, dels quals ja vam parlaren aquest article.

Però, més enllà de l’enllumenat com a atractiu turístic, la indústria elèctrica també va tenir una presència destacada entre els expositors del certamen. No en va, era un dels sectors econòmics més importants de Catalunya, en un moment d’expansió de l’energia hidroelèctrica i de construcció de grans embassaments als Pirineus.

A l’Exposició Internacional, a banda dels palaus oficials, on es mostraven productes industrials d’arreu del món agrupats per àmbits (comunicacions i transports, arts gràfiques, química, etc.), hi van participar una dotzena de països amb pavelló propi. Un tercer grup el formaven els pavellons d’expositors particulars, que representaven institucions i empreses privades. N’hi havia una trentena, alguns força singulars, com el gaudinià pavelló del Banco Vitalicio [→ en podeu llegir més en aquest article].

El sector preponderant, entre les empreses amb pavelló propi, eren les indústries elèctriques. La representació internacional anava a càrrec d’Electric Supplies Co. (encarregada d’il·luminar el recinte de l’Exposició), Brown Boveri (juntament amb Sociedad Española de Electricidad) i les companyies alemanyes de subministrament elèctric, agrupades en un pavelló conjunt projectat per Mies van der Rohe.

La majoria de les empreses dedicades a la producció i distribució elèctrica eren al costat del Palau Nacional, entre l’esplanada que avui ocupa l’aparcament del MNAC i el tram inicial de l’avinguda Montanyans. Aquí es van situar Riegos y Energía de Valencia, la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro (pavelló número 75), Cooperativa de Fluido Eléctrico (pavelló 77), Compañía Hispano Americana de Electricidad (pavelló 78 bis) i, compartint el pavelló 78, Riegos y Fuerza del Ebro, Energía Eléctrica de Cataluña i Compañía Barcelonesa de Electricidad. Totes tres formaven part d’un mateix grup empresarial, la Barcelona Traction, Light and Power Company, més coneguda com La Canadenca.

La Barcelona Traction

Barcelona Traction, Light and Power s’havia fundat l’any 1911 a Toronto, d’aquí el seu nom popular. El seu promotor era l’enginyer i emprenedor català Carles Montañès, amb el nord-americà Frederick Stark Pearson (sí, el de l’avinguda Pearson). Ambdos socis havien vist el potencial de desenvolupar l’energia hidroelèctrica als Pirineus —un negoci encara verge— i la seva aplicació a la indústria barcelonina, substituïnt les màquines de vapor per motors elèctrics.

Al mateix temps que Barcelona Traction es fundava al Canadà, es va crear la subsidiària Ebro Irrigation and Power Company, registrada a Espanya amb la denominació Riegos y Fuerza del Ebro, SA. A partir de 1912, la companyia va construir les primeres centrals hidroelèctriques del pre-Pirineu, com la de Talarn o la de Camarasa.

Des dels seus inicis, La Canadenca va desenvolupar una ambiciosa política expansiva, adquirint la majoria de les seves competidores, fins a situar-se en una posició pràcticament hegemònica en la producció i distribució elèctrica. El 1912 va comprar la Compañía Barcelonesa de Electricidad, fins aleshores controlada per l’AEG alemanya. Aquesta societat tenia entre els seus actius la primera central elèctrica construïda de Catalunya, al carrer Mata (Poble-sec), coneguda per les seves tres xemeneies.

Aquell mateix any, Barcelona Traction va adquirir també el 49% de la seva principal competidora, Energía Eléctrica de Cataluña; un control que el 1923 ampliaria al 100%. Aquesta companyia tenia diverses centrals hidroelèctriques a la Vall Fosca, així com la tèrmica de Sant Adrià, que anys més tard es convertiria en les tres xemeneies del Besòs.

Central hidroelèctrica en miniatura

Gràcies a la documentació localitzada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, sabem que el pla original de La Canadenca per a l’Exposició Internacional era més ambiciós del que fins ara coneixíem. Segons la documentació, Riegos y Fuerza del Ebro va llogar gairebé 1.000 m² repartits en dues parcel·les, a banda i banda de l’avinguda Montanyans.

El projecte inicial preveia la construcció de dos pavellons. D’una banda, una rèplica a escala de la central hidroelèctrica de Camarasa. Aquesta idea havia sorgit del marquès de la Foronda que, a més de ser el director de l’Exposició, era membre del consell d’administració de Riegos y Fuerza del Ebro.

A l’altra banda de l’avinguda Montanyans es construiria un xalet (pavelló número 78), d’inspiració rural, on es farien demostracions divulgatives dels usos i beneficis de l’energia elèctrica. Els dos edificis havien de quedar connectats per una estesa elèctrica, amb dues rèpliques de torres elèctriques (una al costat de cada pavelló), simulant el transport de l’alta tensió.

Obra oblidada d’un deixeble de Gaudí

L’opció de construir un pavelló recreant la central de Camarasa, es va descartar aviat. És possible que el motiu fos econòmic. La documentació constata que Barcelona Traction —una empresa amb eterns problemes financers— va demanar a l’organització una rebaixa del preu de lloguer dels terrenys.

Finalment, doncs, a l’Exposició Internacional de 1929, les tres societats sota el paraigües de La Canadenca (Riegos y Fuerza del Ebro, Energía Eléctrica de Cataluña i Compañía Barcelonesa de Electricidad) van compartir un únic pavelló, el número 78. Era un dels més modestos del recinte: un xalet de planta baixa, d’uns 400 m², amb sostre de teula a dues aigües.

Estava situat sobre un terraplè, que es va enjardinar amb uns parterres. Al costat, es va aixecar una de les dues torres elèctriques inicialment previstes, que fou l’element més vistós del conjunt.

L’autoria del pavelló de les companyies elèctriques havia estat, fins ara, un misteri.¹ Però després de la recerca realitzada per elaborar aquest article, ja podem posar-li nom: Isidre Puig i Boada. Col·laborador i deixeble d’Antoni Gaudí, fou l’arquitecte que va dirigir les obres de la Sagrada Família durant la construcció de la façana de la Passió.

Projeccions de cinema

Durant l’Exposició Internacional, al pavelló s’hi van exhibir maquetes i fotografies de les centrals hidroelèctriques de La Canadenca. Diàriament, de 19h a 21h, es feien projeccions cinematogràfiques, que mostraven la construcció d’aquells salts d’aigua i el procés de generació i distribució de l’electricitat. Probablement, també s’exhibien alguns aparells electrodomèstics i de calefacció, per mostrar les aplicacions d’aquella energia.

Davant del xalet, a l’altra banda de l’avinguda Montanyans —en els terrenys on s’havia de construir la rèplica de la central de Camarasa—, s’hi van acabar instal·lant dues companyies del sector energètic. D’una banda, la Cooperativa de Fluïd Elèctric, al pavelló 77, un edifici d’inspiració art decò signat per l’arquitecte D.E. Porta.

Al seu costat, al número 78 bis, s’hi va instal·lar la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE), que presidia el polític Francesc Cambó. El pavelló, un edifici d’estil neoclàssic d’Adolf Florensa, exhibia maquetes de projectes com la central de Buenos Aires (coneguda com la Súper Usina Puerto Nuevo). Cal dir que tant CHADE com Barcelona Traction estaven controlades per Sofina (acrònim de la Société Financière de Transports et d’Entreprises Industrielles), un hòlding de capital alemany amb seu a Brusel·les.

Seu de l’Institut Botànic

A diferència dels palaus, la pràctica totalitat dels pavellons de l’Exposició van ser desmuntats en acabar l’esdeveniment. El petit xalet va ser l’únic pavelló de les indústries elèctriques que es va salvar. Després de reiterades peticions de l’ajuntament a Riegos y Fuerza del Ebro, per tal que l’enderroqués, el gener de 1934 la companyia va optar per cedir-lo al consistori, amb finalitats culturals. Durant la Guerra Civil, l’edifici hauria acollit l’Escola Ginesta.²

Atesa la proximitat del pavelló amb l’antic jardí botànic (l’actual jardí botànic històric), l’any 1941 l’ajuntament va decidir traslladar-hi la seu de l’Institut Botànic municipal —fins aleshores al carrer Sant Gervasi—, amb la seva biblioteca i l’herbari. A partir de 1957, el jardí i l’Institut van obrir també al públic com a museu. El pavelló original es va ampliar a l’estil Porcioles, amb l’addició matussera d’un cos rectangular, sobre els terrenys que havia ocupat la torre d’alta tensió.

Quan la seu de l’Institut Botànic de Barcelona es va traslladar al nou jardí botànic de Montjuïc, l’any 2003, el pavelló de les elèctriques va quedar en desús. Malgrat estar catalogat patrimonialment, l’edifici va caure en l’oblit, iniciant una progressiva degradació.

De l’okupació a l’enderroc

L’any 2008, l’ajuntament va anunciar que l’antic pavelló es convertiria en la Casa del Marroc, un projecte que no va prosperar. El consistori tampoc va considerar les propostes veïnals per traslladar-hi la seu de la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat). L’estiu de 2016, l’ateneu cooperatiu La Base del Poble-sec el va okupar efímerament, per fer-hi projectes de postpart i criança compartida, sota el nom d’Espai Comunal La Botànika.

Finalment, després de dues dècades abandonat, el desembre de 2023 l’ajuntament va iniciar l’enderroc del pavelló, argumentant que el mal estat de l’edifici no permetia la seva rehabilitació. Un mal estat provocat, precisament, per vint anys de desídia i inacció municipal.

Si bé és cert que el seu valor arquitectònic era relatiu, l’edifici havia adquirit un important interès històric, tractant-se d’un dels poquíssims pavellons (que no palaus) supervivents del 1929. De fet, era un dels tres únics pavellons d’empreses comercials conservats a Montjuïc. Ara, amb l’enderroc, només en queden dos: el de la Caixa de Pensions, seu actual de l’Institut Cartogràfic, i el de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, transformat en el Parvulari Forestier.

1. En alguns indrets, com la Viquipèdia, hi consta erròniament que l’autor del pavelló de Riegos y Fuerzas del Ebro fou Regino Borobio, que en realitat va ser l’arquitecte del pavelló de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.
   
2. Aquesta informació prové del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, però no s’ha pogut documentar.