Si algun cop heu tingut a les mans una moneda d’euro francesa, potser us heu fixat en l’arbre que apareix a la cara. Representa un dels símbols de la República, en record dels arbres de la llibertat que es plantaven a les places públiques durant la Revolució Francesa. Una pràctica que també va arribar a Barcelona, amb les revolucions liberals del segle XIX.
Del Freedom Tree a l’Arbre de la Liberté
Els arbres de la llibertat tenen el seu origen als Estats Units. En època colonial, organitzacions secretes de colons com els Fills de la Llibertat es reunien al voltant d’arbres, on preparaven les protestes contra els impostos britànics. La plantada dels liberty tree i dels liberty pole es va estendre durant la Revolució Americana, que va culminar amb la declaració d’independència del 4 de juliol de 1776.
Però va ser a França, amb la Revolució de 1789 i durant les revoltes de 1830 i de 1848, quan es va popularitzar aquesta tradició liberal, de gran valor simbòlic. L’arbre, signe de força i vitalitat, representava la llibertat conquerida, que havia d’arrelar i créixer per aixoplugar a les generacions del futur.
Des de França la pràctica es va estendre a països veïns, com Bèlgica i Catalunya. Sobretot al nord del Principat, la zona més propera a la influència francesa. La plantada d’arbres va tenir el seu màxim exponent amb la Gloriosa, la revolució liberal de 1868 que va acabar amb la monarquia borbònica. D’aquells exemplars en sobreviuen uns pocs, com el de Llançà.
L’arbre de la llibertat de la plaça Universitat
A Barcelona també es va plantar un arbre de la llibertat. Va ser a la plaça Universitat, l’11 de febrer de 1869, el mateix dia que a Madrid es constituïen les Corts sorgides de la revolució liberal.
Seguint la tradició francesa, la plantada es va fer amb tots els honors. Des de la plaça Sant Jaume (aleshores plaça de la Constitució) una comitiva municipal acompanyada per bandes de música va recórrer els carrers guarnits i plens a vessar, fins a l’esplanada davant del nou edifici de la Universitat.
A les dotze en punt del migdia es va plantar l’arbre, un roure de cinc metres d’alçada portat des de la riba del Besòs. Se’n van encarregar les mateixes autoritats, encapçalades per l’alcalde accidental, el federal Benet Arabio, i el capità general, Ramon Nouvilas.
Després dels discursos dels representants de les corporacions, la cerimònia va concloure repartint branques de l’arbre entre els presents. La jornada festiva va continuar amb diferents actes a la ciutat, com una regata al port.
L’arbre es va assecar al cap de pocs mesos, però sembla que el van aconseguir revifar. El març de 1886 el diari El Diluvio informava de la seva mort.
L’arbre de la llibertat de la plaça del Sol
Altres municipis del pla de Barcelona, encara independents, també van plantar els seus arbres de la llibertat. És el cas de Gràcia, una vila de gran tradició liberal i republicana, o de Sant Gervasi de Cassoles, amb un cedre que el 1880 encara seguia dempeus.
L’arbre de la llibertat de Gràcia també era un cedre, que la Junta Revolucionària va plantar al bell mig de la plaça del Sol el 1869. L’any següent, als seus peus van ser executats els insurrectes de la Revolta de les Quintes, que lluitaven contra el reclutament forçós.
L’arbre de la plaça del Sol va morir al cap de quatre anys. Va ser reemplaçat per un altre cedre, que també va emmalaltir. El 1896 el van substituir per un tercer arbre, que es conserva en una fotografia. Poc després va desaparèixer definitivament.
Aquest no va ser l’únic arbre de la llibertat gracienc. El 25 de setembre de 1904 la Unió Republicana va celebrar un berenar al Coll, on els dos líders del partit, Nicolás Salmeron i Alejandro Lerroux, van recuperar l’antiga tradició plantant un om.
En realitat, aquell acte era una rèplica a la diada nacionalista que la Unió Catalanista havia convocat, el mateix dia, en un altre arbre simbòlic: el Pi de les Tres Branques. Una tradició, aquesta sí, que ha sobreviscut fins als nostres dies.
