Durant el segle XIX les epidèmies van assolar Barcelona. Sobretot la febre groga i el còlera, que apareixen cíclicament, causant milers de morts. Com explicàvem fa uns dies, la febre groga de 1821 va ser la més desvastadora de totes. Però aquesta no va ser l’última visita del mosquit a la ciutat. Mig segle després, el 1870, la febre groga va tornar a fer estralls, especialment entre els serenos i guàrdies municipals.
Arriba ‘el miasma’
A la Barcelona de 1870 les malalties com la febre groga (tifus icterodes, en la terminologia de l’època) s’atribuien a les miasmes, uns efluvis tòxics que suposadament es desprenien les aigües estancades i les matèries putrefactes, infectant a les persones. Els científics (pocs) que parlaven de l’existència de microbis eren objecte de burla a la premsa satírica de l’època.
Ningú sospitava, doncs, que el portador del mal era un mosquit transportat pel comerç marítim amb Cuba, on la malaltia era endèmica. Així havia passat al 1821 i, arran d’aquell desastre, s’havia establert la quarantena obligatòria per a tots els vaixells procedents de les Antilles. Aquesta llei, però, es va suavitzar el 1868, davant les pressions de la poderosa Companyia Transatlàntica d’Antonio López.
El 4 d’agost de 1870 un vapor procedent de l’Havana, de nom Maria, va atracar al port de Barcelona. No va passar cap quarantena, malgrat que un dels passatgers havia mort durant el trajecte per causes indeterminades. La càrrega de cuirs que transportava es va emmagatzemar al carrer de Vermell, zona tradicionalment d’adoberies.
El 12 d’agost es va registrar la primera víctima: un cambrer del Maria va morir després de quatre dies amb símptomes de febre groga. A finals d’agost ja hi havia més de trenta morts atribuïdes al tifus icterodes.
Com que totes les víctimes eren mariners, treballadors del port i veïns de la Barceloneta, alguns metges van aconsellar buidar la zona portuària. L’evacuació ja s’havia demostrat com un mètode eficaç amb la plaga de 1821. Però, tal com havia passat mig segle abans, les autoritats van menystenir l’amenaça de l’epidèmia.
El 3 de setembre una veïna del carrer Vermell es va convertir en la primera víctima de la febre groga fora de la Barceloneta. Els dies següents les morts es va estendre als carrers veïns: Allada (autèntica zona zero de la ciutat vella), Tantarantana, Jaume Giralt, Carders, Pou de la Figuera, Blanqueria… Els barris de la Ribera, Sant Cugat i Sant Pere, on la gent vivia amuntegada en pèssimes condicions higièniques, s’acabarien convertint en els més castigats per l’epidèmia.
L’èxode de Barcelona
El tifus de la Barceloneta havia creuat la muralla de mar i s’escampava per la ciutat vella. La plaga ja no es podia ocultar. Les autoritats van declarar oficialment l’epidèmia el 4 de setembre de 1870. És a dir, gairebé un mes després de l’inici del brot.
La Junta Provincial de Sanitat va aprovar un paquet inicial de mesures: l’aturada de les obres del port, l’allunyament dels vaixells atracats, la fumigació amb clor dels carrers de la Barceloneta i el tancament cafès i establiments de la zona portuària.
Es va establir un hospital provisional allunyat del nucli urbà. Es va triar el convent que les Penedides acabaven de construir a l’Eixample, que encara era un paratge quasi despoblat i ben ventilat. 1
Encara que les autoritats es resistien a evacuar la ciutat, el pànic s’havia escampat i qui podia fugia cap a les muntanyes o als pobles de la costa. Amb la marxa de la burgesia van tancar fàbriques i tallers. La Universitat va suspendre els exàmens de setembre. Fins i tot es van retirar les cadires de lloguer de la Rambla.2 Barcelona es va anar convertint en una ciutat fantasma, on només quedaven les classes populars, en molts casos sense feina i depenent de la beneficència.
La colònia de Montalegre
El 22 de setembre l’Ajuntament, la Diputació i Ministeri de la Governació van van ordenar, finalment, la desocupació forçosa de la Barceloneta. En aquell moment la majoria dels 15.000 veïns del barri ja havien marxat. Per a les famílies més desafavorides, que no tenien on anar, es va habilitar una colònia sanitària a l’antiga cartoixa de Montalegre i la seva conreria, a Tiana. Al monestir s’hi van evacuar 1.693 persones, inclosos 94 interns del reformatori, l’anomenada Casa Municipal de Correcció.
També es van evacuar les tropes de les casernes, instal·lades en campaments improvisats a Sarrià, Sant Gervasi i Gràcia. Els reclusos de les presons es van repartir entre l’antiga Universitat de Cervera i el castell de Figueres. Els orfes de la Casa de Maternitat i Expòsits van ser reallotjats a Gràcia. I la fàbrica Rossich, que s’acabava de construir a l’Eixample (a l’actual passatge Valeri Serra) va acollir els pacients l’Hospital de la Santa Creu.
Víctimes del mosquit
Amb l’arribada del fred l’epidèmia va començar a remetre. El 24 de novembre ja no es va registrar cap defunció per febre groga. La ciutat va ser declarada oficialment neta el 7 de desembre.
La colònia de Montalegre es va mantenir fins al 10 de desembre. Hi van morir mig centenar dels confinats, per la febre groga o per altres malalties, com la verola. Van ser enterrats al fossar d’un bosc proper, on l’Ajuntament va erigir una llosa sepulcral.
Segons les dades oficials, la febre groga de 1870 va deixar 1.235 morts, lluny de la devastació del 1821. Entre aquestes víctimes, els serenos i municipals van resultar especialment afectats, més inclús que els metges.3
La Guàrdia Municipal i el cos de serenos van ser els antecessors de l’actual Guàrdia Urbana. Eren els encarregats de vigilar els carrers, de dia i de nit, i també vetllaven pel compliment de les normes higièniques. La seva tasca a peu de carrer, en plena epidèmia, els va convertir en un blanc fàcil per la malaltia.
Aquells serenos i municipals que van morir en acte servei durant la febre groga de 1870 van ser enterrats en un panteó habilitat per l’Ajuntament al cementiri del Poblenou, inaugurat un any després de l’epidèmia. Una estela és l’únic vestigi que s’ha conservat d’aquest fossar.
Articles relacionats
Notes
- Del convent de les Penedides encara se’n conserva una part, a l’escola Llavina del carrer Aragó.
- La Vanguardia, 2 d’octubre de 1928 .
- R. TRULL, C. VIDAL , M. SANTAMARÍA, F. SÁNCHEZ. Desarrollo de la epidemia de fiebre amarilla en 1870
