El 4 de juny de 1951, ara fa 70 anys, l’alcalde de Barcelona, Antoni Maria Simarro, inaugurava l’avinguda de Josep Tarradellas. Aleshores Tarradellas era a l’exili i el carrer duia el nom de la Infanta Carlota, que en realitat era una reina absolutista, un personatge més d’acord amb el nomenclàtor de l’època.
La Gran Via P
L’avinguda Infanta Carlota es va inaugurar el 1951, però els seus orígens es remunten gairebé cent anys abans. Ildefons Cerdà ja la va esbossar com un dels carrers de ronda que delimitaven el seu Eixample. El traçat no era casual. En gran part —entre la carretera de Sants i el carrer Entença— Cerdà s’havia limitat a seguir la llera de la riera de Magòria, frontera natural entre Barcelona i l’aleshores poble de Sants.
En un segon tram —des del carrer Entença fins a la Diagonal— Cerdà hi feia passar un «canal para desviar del llano las aguas de la montaña». És a dir, un col·lector d’aigües -que mai es va construir- per evitar les inundacions torrencials de la ciutat, com la riuada de 1862. Aquest segon tram de la futura avinguda quedava dins el terme municipal de les Corts, en una zona coneguda com el Camp de la Creu de Magòria.
L’any 1907 l’ajuntament va aprovar l’anomenat Pla d’Enllaços, de l’arquitecte Léon Jaussely, per facilitar la connexió de l’Eixample amb els municipis del pla que s’havien agregat a Barcelona el 1897.
El Pla Jaussely, amb una concepció oposada a la trama ortogonal de Cerdà, preveia l’obertura de grans bulevards, com l’avinguda Tarradellas, que havia de ser molt més llarga que l’actual i tan ample com la Diagonal (50 metres). A més, Jaussely li donava un caràcter central, ubicant-hi la nova estació de Sants.
El traçat final de l’avinguda, tal com la coneixem avui, es va aprovar el 1917, dins el Pla General d’Urbanització de Barcelona, amb el nom provisional de Gran Via P. Dotze anys més tard se la va batejar en honor a la Infanta Carlota Joaquima de Borbó, que no s’ha de confondre amb la també Infanta Lluïsa Carlota de Borbó, qui donaria nom al Canal de la Infanta.
Qui era la Infanta Carlota?
Carlota Joaquima de Borbó (1775—1830) era filla de Carles IV i, per tant, infanta d’Espanya. Amb només deu anys la van casar amb el que seria el futur rei de Portugal, Joan VI.
Carlota Joaquima era una dona de caràcter, que volia influir en els assumptes d’Estat. Això li va generar una gran antipatia entre la cort portuguesa, que l’acusava de promíscua i de conspirar contra el seu marit per afavorir dels interessos de la Corona espanyola.
No els faltava part de raó. El 1806 Joan VI va descobrir que la seva muller estava involucrada en un complot per incapacitar-lo i usurpar-li el poder. Posteriorment, durant la Guerra del Francès, va intentar assumir la regència de la corona espanyola.
Fervent absolutista, es va negar a jurar la constitució liberal portuguesa de 1822. Durant els anys següents, va incitar revoltes antiliberals, amb l’esperança que el seu fill Miquel li prengués el tron al pare. No és estrany que tothom l’assenyalés a ella quan el rei va morir enverinat, el 1826.
Arran de tots aquests fets va ser reclosa al Palau Reial de Queluz, on va morir, passant a la història de Portugal amb el malnom de la “Megera de Queluz”. En portuguès el mot “megera“, que té el seu origen en una divinitat de la mitologia grega, és un adjectiu que s’aplica a dones considerades malèfiques.
La Infanta Carlota no tenia, en definitiva, cap relació amb Barcelona i la dedicatòria d’un carrer a la ciutat només es pot entendre dins la política patriòtica de la dictadura de Primo de Rivera. El 1931 l’ajuntament republicà va canviar el nom de la monarca absolutista pel d’un escriptor humanista, el barceloní Bernat Metge, però el franquisme va restituir la dedicació original.
El convent de Loreto i la fàbrica del Vidriol
El 1929 el carrer ja tenia nom, però gairebé no existia més enllà dels plànols. Com es veu al mapa de 1931, només s’havia urbanitzat un petit tram de 50 metres, el més proper a la plaça Francesc Macià.
L’obertura de l’avinguda va ser un procés lent, perquè l’Ajuntament havia de fer front a un gran nombre d’expropiacions. Una d’aquestes era el convent i col·legi de Loreto, una escola femenina de monges franceses que es va mantenir fins a la Guerra Civil, quan va ser cremada.
També es van veure afectades diverses indústries. La més gran era la Companyia Anònima de Productes Químics, que va ser la darrera parcel·la expropiada. Es dedicava principalment a la fabricació d’àcid sulfúric, d’aquí que fos coneguda com El Vidriol. Tenia el seu origen en una indústria fundada per Enric Llopis que s’havia instal·lat a les Corts el 1846.
En el lloc del Vidriol s’hi acabaria aixecant un dels típics edificis clònics de Núñez i Navarro. L’obertura de l’avinguda de la Infanta Carlota Joaquima va suposar la construcció de grans blocs, la majoria anodins, amb excepcions com l’edifici de la Harry Walker de Francesc Mitjans.
Aquesta urbanització massiva va fer desaparèixer una zona de Sants i les Corts on el paisatge rural convivia amb petites indústries i nuclis d’habitatges obrers. D’aquest passat avui només en queda un reducte, entre la plaça del Carme i la Colònia Castells, en procés d’enderroc.
De la Infanta Carlota a Tarradellas
El carrer de la Infanta Joaquima Carlota es va inaugurar finalment el 1951 com una de les primeres autopistes urbanes que tan agradaven als ajuntaments franquistes.
L’única excepció a aquesta autopista urbana era el tram més antic del carrer, entre l’avinguda Sarrià i la plaça Francesc Macià —aleshores Calvo Sotelo— que tenia un passeig central per a vianants. El 1964 es va aprofitar aquest espai per instal·lar-hi un monument a José Antonio Primo de Rivera.
Amb el Pla General Metropolità de 1976 es va aprovar la transformació de l’autopista urbana en una rambla. Un procés, novament, molt lent, que va començar el 1992 i no es va completar fins al 2003.
Més ràpid va ser el canvi de nom de la Infanta Carlota pel de Josep Tarradellas, aprovat pel ple municipal el 14 de juny de 1988, només quatre dies després de la mort de l’expresident de la Generalitat.
A dia d’avui, si feu una passejada per la zona, veureu que l’antiga denominació encara persisteix en alguns establiments. En aquesta ruta de rètols vintage teniu parada obligada en dues bugaderies, separades per poc més de 500 metres: la Tintoreria Infanta i la Tintoreria Carlota.
A diferència d’altres carrers del franquisme caiguts en l’oblit, com General Goded, Víctor Pradera o García Morato, el nom de la Infanta Carlota encara segueix formant part de l’imaginari col·lectiu barceloní. Perquè, qui no ha sentit mai allò de “Calvo Sotelo amb Infanta Carlota”?
El meu pare m’explicava que des d’una finestra del darrere de casa seva, al carrer Coello, de petit havia vist els treballadors desenrunant el solar del Vidriol amb botes altes de cautxú, per la contaminació química del terra.
Gràcies pel testimoni!