La ciutat d’en Nyoca: la Barcelona confinada de fa 200 anys

Al llarg de la seva història Barcelona ha patit múltiples epidèmies. Una de les més devastadores va ser la febre groga de 1821, que va matar una desena part de la població. Les notícies de la premsa i els relats dels dietaris particulars ens permeten reconstruir uns fets que tenen paral·lelismes curiosos amb els que vivim 199 anys després.

El 3 d’agost de 1821 la Junta Municipal de Sanitat va detectar una sèrie de morts per “malaltia sospitosa” a la Barceloneta. En un primer moment es va creure que podia tractar-se de “calenturas estacionarias”. Alguns metges van suggerir l’aïllament dels possibles contagiats, però la majoria van considerar que aquesta postura era massa alarmista, negant el risc d’epidèmia.

Mentre les autoritats sanitàries creien tenir la situació controlada i feien crides a la calma, el brot s’anava estenent. Davant el degoteig de morts, es van aïllar tots els malalts en un llatzeret brut. Més tard es van habilitar dos llatzerets d’observació a Gràcia, al Convent de Jesús i a la Casa de la Virreina, per posar en quarantena als possibles infectats, mentre es fumigaven les seves cases.

Contagionistes i anticontagionistes

La irrupció d’una malaltia pràcticament desconeguda va generar un encès debat social. Especialment entre la comunitat mèdica, dividida sobre la causa de la plaga i les mesures per combatre-la. Segons els anomenats contagionistes la malaltia era d’origen exòtic i havia arribat en vaixells procedents de les Antilles, contagiant a la població. Els anticontagionistes, en canvi, negaven la transmissibilitat entre persones. Creien que l’origen eren focus d’infecció local, que situaven en les aigües estancades del port i en el deficient estat del clavegueram i del Rec Comtal, accentuat per una situació climàtica d’intensa calor i sequera.

Aleshores encara es desconeixia que la causa de la febre groga és un virus, que es transmet per la picada d’un mosquit. El nom de la malaltia identifica els dos símptomes més característics: la febre i la icterícia. En els quadres més greus també provocava hemorràgies, vòmits negres i, en un 20% dels casos, la mort. Probablement va arribar a Barcelona en dos vaixells procedents de l’Havana, el Gran Turco i el Tallapiedra, que es dedicaven al comerç de productes colonials i al tràfic d’esclaus.

Encara que les tesis contagonistes eren majoritàries a les juntes Municipal i Superior de Sanitat, les autoritats van trigar dies a actuar. L’historiador Josep Maria Fradera recull dues teories que explicarien la lenta reacció dels governants.¹ D’una banda, la pressió del comerç marítim, que no volia que s’aturés la navegació. I de l’altra, la creença estesa entre els liberals que els rumors de l’epidèmia eren una mena de campanya de fake news dels absolutistes per desprestigiar el fràgil govern constitucional, que només feia un any que era al poder.

Quan les autoritats van acabar assumint les tesis contagionistes de la Junta de Sanitat l’epidèmia ja estava descontrolada. El 3 de setembre l’Ajuntament va posar en quarantena el port i la Barceloneta, incomunicant el barri mariner de la resta de la ciutat.

La mesura va ser molt impopular i va rebre crítiques ferotges des dels sectors anticontagionistes. Però ni l’estricta vigilància ni l’amenaça de les multes econòmiques van impedir que algunes persones burlessin els controls. Algunes coses no canvien mai…

Seguint els postulats anticontagionistes, molts malalts ignoraven les consignes d’aïllament. Fins i tot corria el rumor que els metges enverinaven als interns dels llatzarets i els pacients es negaven a ingressar-hi, obligant a intervenir a la cavalleria.

Els motins es van anar estenent i les autoritats sanitàries es van convertir en objectiu de les ires populars. Una de les víctimes dels avalots va ser Joan Francesc Bahí, vocal de la Junta Superior de Sanitat i defensor del contagionisme.

Davant la desconfiança que generaven els metges, els barcelonins es van entregar a la fe. El 2 de setembre van començar les rogatives a la Catedral. S’organitzaven processons amb la Verge de la Mercè sota pal·li, seguida de milers de persones, incloent-hi els representants de l’Ajuntament liberal.

Barcelona confinada

El 17 de setembre la Junta Superior de Sanitat del Regne va imposar un cordó sanitari a Barcelona, que va quedar confinada dins les seves muralles. Els militars controlaven tota entrada i sortida de la ciutat.

Es va suspendre tota activitat lúdica, com les corrides de toros, que eren el principal espectacle de masses quan el futbol encara no existia. La Casa del Teatre (l’únic teatre de la ciutat) va tancar. Es va clausurar el port i la ciutat va patir l’escassetat d’aliments. Moltes fàbriques es van aturar. El pànic es va estendre. Els aldarulls i saquejos es van multiplicar per la falta de feina i de menjar. La greu situació de Barcelona va ser notícia internacional i els metges estrangers venien a la ciutat per estudiar la malaltia.

Les famílies benestants van fugir de Barcelona, buscant refugi als pobles més ventilats del pla. Els més desafavorits (els menesterosos, en llenguatge de l’època) es van quedar confinats dins de les muralles, patint directament els estralls de l’epidèmia.

La Diputació de Catalunya, la Capitania General i la Junta Superior de Sanitat es van traslladar a Esparreguera. Només es van quedar a la ciutat les autoritats municipals,  l’alcalde Josep Marià de Cabanes i els seus regidors, quatre dels quals van perdre la vida. També van morir molts metges i religiosos que es van quedar per assistir als malalts.

El Campament Sanitari de la Constitució

A principis d’octubre es va arribar al que ara se’n diria el pic de la corba, amb una mitjana de 200 morts diaris. Cap a meitat de mes les famílies humils que havien sobreviscut van poder ser evacuades a l’anomenat “Campamento Sanitario de la Constitución”, instal·lat fora de les muralles.

Era un assentament format per 400 barraques, molt precàries. S’estenia per la falda nord de Montjuïc, on ara hi ha la Fira, fins a la Creu Coberta, que aleshores era una de creu de terme entre camps. A cada barracot hi vivien deu persones. En total, 4.000 persones amuntegades en condicions miserables. Rebien l’ajuda benèfica d’una sopa i dos rals al dia.

Més enllà del pompós nom oficial, el campament era conegut popularment com la ciutat d’en Nyoca. La nyoca era una barreja de fruits secs, que tradicionalment es regalava als batejos. L’apel·latiu va fer fortuna i posteriorment es va generalitzar per referir-se, despectivament, als barris humils i, fins i tot, a la ciutat de Barcelona.

El 18 de desembre de 1821 es va aixecar el cordó sanitari, posant fi al confinament de Barcelona. El campament va funcionar fins al dia 21.

La febre groga va deixar entre 6.000 i 9.000 morts (les xifres ballen segons la font), d’una població d’uns 100.000 habitants. El metge francès Mathieu Audouard fins i tot va elevar les víctimes a 16.000. La majoria van ser enterrades al flamant cementiri del Poblenou, on es va erigir un templet en la seva memòria i en especial a la dels metges, clergues i autoritats municipals que es van quedar a la ciutat lluitant contra l’epidèmia. El monument actual és una reconstrucció de l’original, feta per Leandre Albareda el 1895.

A conseqüència de la tragèdia, l’any 1824 es va aprovar un decret que obligava a guardar quarantena als vaixells procedents de les Antilles. Però davant les pressions de la poderosa Companyia Transatlàntica d’Antonio López la resolució va ser anul·lada el 1868. Només dos anys després Barcelona va patir un nou brot de febre groga, que va deixar un miler més de morts.

1. Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans