Torre Melina, la masia que ha destronat el rei emèrit

L’any 1992, en plena febre olímpica, va obrir a l’avinguda Diagonal un dels primers hotels de gran luxe de Barcelona: el Rey Juan Carlos I. Ara, aquest establiment, tancat des de la pandèmia per greus problemes econòmics, acaba de reobrir, però sense el nom del rei emèrit, substituït pel de Torre Melina. D’aquesta manera, s’ha recuperat la memòria de la masia que havia ocupat, històricament, els terrenys i que fou enderrocada amb nocturnitat i traïdoria pels constructors de l’hotel.

Torre Melina, una masia medieval

Fins ben entrat el segle XIX, les Corts fou un territori rural. De fet, es creu que el topònim prové del llatí cohortis, que significa cases rústiques, és a dir, masies. Una d’aquestes fou la Torre Melina, una finca de gran extensió, situada als límits entre Barcelona i l’Hospitalet. De fet, va pertànyer al terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, a l’Hospitalet, fins al 1846, quan va passar a la parròquia i terme de les Corts.

La Torre Melina era una finca d’origen medieval. Està documentada des de 1160, quan el bisbe de Barcelona va donar un alou a Pere Corts, que va edificar el primitiu mas Riba o Terrers. Al llarg dels segles el mas es va transmetre entre diferents famílies, com recull el llibre «Masies de les Corts».¹ La família Riba van ser propietaris des del segle XIV fins al 1404, quan el van vendre a Guillem Cardona.

Posteriorment, la masia va passar a mans de Francesc Malin, un ciutadà d’origen genovès, de qui prové el nom de Torre Melina. Per errors de transcripció, el cognom es va anar corrompent, apareixent diferents versions a la documentació històrica, com Torre Marina, Melino o Comelino.

De masia a casa senyorial

L’any 1665 l’heretat va ser adquirida pel notari Josep Soldevila, que va reformar el mas i va construir una capella, sota l’advocació de la Verge de la Pau. Al segle XIX Pierre Keittinger, membre d’una nissaga de fabricants d’indianes establerts a Barcelona, va comprar la propietat i va fer-hi noves ampliacions, com la mina d’aigua.

L’any 1846, els Keittinger van vendre la finca al vilanoví Josep Inglada i Marqués, un americano enriquit a Cuba. Els nous residents van fer-hi importants reformes, destacant les pintures murals paisatgístiques de la sala noble, probablement obra d’algun membre de la família Inglada Urgell. Fou en aquesta època, arran de la creació de l’església de Santa Maria del Remei, quan la Torre Melina va passar del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana a les Corts, municipi que el 1897 seria annexionat a Barcelona.

El jardí romàntic de Fontserè

L’any 1874 la Torre Melina va ser adquirida per Josep Pons i Enrich, un ric industrial i polític manresà, propietari de diverses fàbriques de filats al Bages. El 1875 va encarregar-li a Josep Fontserè la reforma de la vella masia per convertir-la en la residència d’una família benestant, donant-li la fisonomia que mantindria fins a la seva desaparició.

D’acord amb les descripcions de l’època, era una casa amb planta baixa, pis i golfes. La façana sud, la principal, conservava elements originals, com un portal amb un arc de mig punt, així com dos rellotges de sol d’èpoques diferents. A la façana posterior, que donava a una horta amb arbres fruiters, destacava una balconada amb balustrada, que s’obria sobre la porxada de la planta baixa.

La casa estava envoltada de 180 hectàrees de vinyes, oliveres, garrofers i conreus de secà, com les plantacions d’ordi destinades a l’elaboració de cervesa. A l’heretat hi havia també la capella, la casa del masover i una màquina de vapor que feia funcionar una bomba d’elevació d’aigua, que omplia el gran safareig per al regadiu de les terres.

Fontserè —que en aquella mateixa època treballava també al parc de la Ciutadella— va afegir un gran jardí d’estil anglès de 25.000 m², amb vegetació tropical i mediterrània. Hi va incloure elements d’inspiració romàntica com un estany amb gruta artificial, coronada per un templet, així com una pèrgola, una ocellera i diversos bancs, construïts amb pedra imitant les branques d’arbres. Aquest jardí és l’únic vestigi que es conserva de la Torre Melina.

La granja avícola de Torre Melina

Josep Pons i Enrich va morir el 1893. El seu net, Josep Pons i Arola, a banda de continuar amb el negoci tèxtil, va transformar la residència familiar de la Torre Melina en una gran explotació agropecuària. A l’activitat de la vinya i horta hi va sumar la cria de conills, vaques de llet i bestiar. Es va especialitzar, sobretot, en la cria avícola: faisans, oques, cignes i gallines de diferents varietats. De fet, a la Granja Torre Melina dels Pons se li atribueix la recuperació de la Raça Prat.²

Una revista de l’època explicava els moderns mètodes productius de l’explotació: “les gallines ponedores estan distribuïdes en uns 200 galliners desmuntables i els ous són col·locats en grans armaris, classificats i embalats per portar-los a la sala d’incubació. A la Torre Melina hi ha també estables, on estan distribuïdes 80 vaques lleteres i excel·lents Iots de bestiar cabrú i de llana. Tots els estables estan recorreguts per vagonetes de raïls aeri, per al transport dels aliments”.³

Polo, karts i tiro al pichón

Amb la mort de Pons i Arola, el 1922, el seu fill Ignasi Pons i Ferrer va seguir al capdavant de la granja.⁴ Aquest també va heretar, per via materna, el negoci de drogueria Vicens Ferrer, situat a la casa homònima, a la plaça Catalunya, on avui hi ha El Cortés Inglés.

Com a extensió de la cria avícola, el 1926 es va construir en els terrenys de la Torre Melina un camp de tir al colomí (el que aleshores es deia “tiro al pichón”), utilitzat per diverses associacions de caçadors. Va funcionar fins al 1956, els darrers anys també com a camp de tir al plat. Progressivament, les antigues terres de conreu es van anar destinant a activitats esportives i recreatives. El Reial Club de Polo va arribar a un acord amb família Pons Ferrer per construir-hi les seves noves instal·lacions, inaugurades el 1932.⁵

També hi va tenir el seu primer terreny de joc el Centre d’Esports l’Hospitalet, fundat el 1957, un camp de futbol on van jugar altres equips, com l’històric Catalunya de les Corts. Als anys seixanta es van instal·lar als terrenys de Torre Melina el Canòdrom Avenida i el Karting Barcelona, primer circuit de karts de la ciutat que seria substituït posteriorment per les pistes del Club de Tennis del Turó.

El Camp Nou a Torre Melina

Però, sens dubte, el projecte esportiu més ambiciós i, possiblement, desconegut, va ser el de construir el Camp Nou a la Torre Melina. L’any 1950 el FC Barcelona havia comprat uns terrenys al costat de la Maternitat per construir-hi el seu nou estadi. Però davant dels entrebancs burocràtics que bloquejaven l’inici de les obres, el club va buscar un nou emplaçament. El 1952 el Barça va signar un acord amb la família Pons per fer una permuta de terrenys.

L’arquitecte Lorenzo García-Barbón va arribar a projectar un estadi a la Torre Melina, amb capacitat per a 80.000 espectadors i totalment cobert. Finalment, els entrebancs administratius van obligar al club a avortar aquesta operació i retornar al projecte original a la Maternitat.

Un enderroc “accidental”

L’any 1990 els hereus de la família Pons van vendre una parcel·la de 60.000 m², incloent-hi el mas i els seus jardins, a Barcelona Project’s. Aquesta societat, vinculada al príncep saudita Turki Ben Nasser Abdul Aziz Al Saud, volia fer un gran hotel de luxe, beneficiant-se del Pla d’Hotels aprovat per l’Ajuntament, que permetia la requalificació d’espais verds i equipaments per construir-hi establiments hotelers pels Jocs Olímpics.

Els promotors saudites es van comprometre amb el consistori a conservar el jardí decimonònic per obrir-lo al públic i, alhora, a restaurar l’antic mas i convertir-lo en un centre esportiu i de wellness, amb gimnàs, sauna i piscina. La construcció de l’hotel va ser encarregada a l’arquitecte Carles Ferrater, que també faria l’annex Palau de Congressos, quatre anys després.

Inesperadament, però, el gener de 1992 es va fer públic que Barcelona Project’s havia enderrocat la Torre Melina sense permís ni comunicar-ho a les autoritats. La promotora va adduir que la destrucció fou accidental, per l’estat ruïnós de l’edifici, i va oferir la possibilitat de construir-ne una rèplica. L’Ajuntament va desestimar aquesta opció perquè considerava que la masia del segle XVII no tenia valor històric ni arquitectònic, malgrat l’existència d’estudis, des de feia anys, que demanaven la seva inclusió al catàleg de patrimoni.

150 euros de multa

El consistori únicament va imposar a la promotora una multa irrisòria de 25.000 pessetes (150 euros). Davant de la indignació de les associacions veïnals, finalment la sanció va ascendir als deu milions de pessetes.

De l’antiga Torre Melina només es van salvar una part dels jardins (es va tallar un bosc de roures centenaris), juntament amb l’antic celler, els estables i les cavallerisses. Actualment, el conjunt està integrat dins del complex hoteler per a ús, principalment, dels seus clients.

Per si no fos prou, la cadena Husa de Joan Gaspart, encarregada de gestionar l’establiment, que inicialment era conegut com l’hotel de Torre Melina, va decidir que fos finalment batejat com a Rey Juan Carlos I (en honor al monarca, que s’hi havia d’allotjar durant els Jocs), esborrant així qualsevol record de l’antiga masia. Han hagut de passar més de 30 anys per recuperar, finalment, la memòria de la Torre Melina.

1. NAVARRO, Imma; Masies de Les Corts (1993)
2. SERRA, Rosa; Colònies agrícoles a Catalunya. L’exemple de la família Pons a X Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya (2017)
3. Ibérica: el progreso de las ciencias y de sus aplicaciones (15 d’agost 1914)
4. No hi ha constància de la continuïtat de l’activitat de la granja Torre Melina més enllà dels anys vint.
5. El Club de Polo continua pagant pel lloguer dels terrenys, que encara són propietat de la família Pons