Fa unes setmanes va començar l’enderroc de l’antic Gimnàs Social Sant Pau, a la ronda Sant Pau, 46. Està previst que el centre, amb la seva activitat social, torni al mateix indret, un cop acabin les obres de construcció del nou edifici. Amb l’enderroc, però, s’ha posat punt final a una història que va començar fa més de 80 anys, amb els Baños Populares de Barcelona. I, alhora, s’ha esborrat una part del passat industrial del Raval.
Les cases de banys
Les cases de banys es van estendre per Barcelona durant la primera meitat del XIX, coincidint amb l’eclosió de les tesis higienistes, que defensaven la neteja del cos com una mesura per combatre les epidèmies que assolaven la ciutat. Els banys públics van ser, durant dècades, l’única opció d’higiene personal de molts barcelonins, atès que la majoria de les cases no tenien banyera ni dutxa i, en molts casos, ni tan sols aigua corrent.
Tanmateix, les cases de banys eren privades i sovint quedaven fora de l’abast de les butxaques obreres. No va ser fins a la Segona República quan va sorgir el primer projecte de banys públics amb caràcter popular, impulsat per la Societat General d’Aigues de Barcelona (SGAB).
Segons Manel Guàrdia, aquesta iniciativa sense afany de lucre, per part d’una empresa privada, responia a un triple interès: reforçar la seva imatge de servei públic, millorar les relacions amb l’Ajuntament i estimular els hàbits higiènics de la població, el que s’havia de traduir en un major consum d’aigua. Com a rerefons, l’empresa volia trencar la visió que molts barcelonins tenien de la xarxa d’aigües com a propagadora de malalties, d’ençà de l’epidèmia de tifus de 1914.
L’esclat de la Guerra Civil va interrompre el projecte, que no es va materialitzar fins al 1939, en un context de gran misèria per la postguerra. Aquell any, es va constituir la societat Baños Populares de Barcelona, SA, filial de la SGAB. L’empresa va llogar part d’un edifici de planta baixa, al número 46 de la ronda Sant Pau. Un emplaçament proper a barriades populars com el Poble Sec, Sant Antoni i, sobretot, el barri Xino, una de les zones més deprimides de la ciutat.
La casa-fàbrica Colomer
Val la pena fer un parèntesi per parlar de la història de l’edifici de la ronda Sant Pau, que és força anterior als Baños Populares. Originalment, havia estat una de les moltes cases-fàbrica que van proliferar al Raval entre els segles XVIII i XIX.
L’any 1845, Pere Colomer i Jaume Peró van obtenir per emfiteusi una parcel·la d’horta, que s’allargava del carrer Reina Amàlia fins a la muralla (situada on avui hi ha la ronda). Van encarregar al mestre d’obres Francesc Ubach la construcció de dos edificis d’habitatges bessons, amb façana a Reina Amàlia 8 i 10.
Anys més tard, Colomer, que era serraller d’ofici, va destinar la part posterior de la parcel·la (la més propera a l’actual ronda) a la construcció d’un taller de foneria, de planta baixa, segons un projecte del mestre d’obres Felip Ubach de 1854.
En aquest període, de gran creixement industrial, van obrir al Raval diverses foneries de ferro, dedicades a la construcció de màquines de vapor, filadores, premses, etc. per satisfer la demanda de les fàbriques barcelonines. És el cas també de la La Paloma, un taller de maquinària que posteriorment fou reconvertit en sala de festes.
L’any 1888 la fàbrica Colomer va ser embargada per impagaments. La propietat va passar als germans Viñas que, fins a l’arribada dels Baños Populares, van utilitzar el local com a magatzems dels seus negocis, relacionats amb l’aprofitament de borres i residus de cotó.
Els Baños Populares de Barcelona
El 21 de novembre de 1940 es va inagurar a la ronda Sant Pau el primer establiment dels Baños Populares de Barcelona. L’encarregat de la reforma de l’antiga casa-fàbrica va ser l’arquitecte Lluís Bonet Garí, de qui ja hem parlat en altres ocasions.
L’establiment, distribuït en dos nivells, disposava de banys i dutxes separades per sexes: 5 dutxes i 31 banys masculins i 5 dutxes i 15 banys femenins. A més, tenia piscina i altres serveis de sanejament personal, com una perruqueria.
L’entrada al local es feia per la ronda Sant Pau, on hi havia el vestíbul principal, un servei de bar i les dutxes de les dones. En un pis inferior, a nivell del carrer Reina Amàlia, hi havia les cabines dels homes i la piscina. Aquesta instal·lació volia fomentar la natació, ententent la pràctica esportiva com a part de la salut i la cura del cos.
Dutxes a una pesseta i mitja
En aquell moment, la ciutat gairebé no disposava de piscines cobertes, a banda de la del Natació Barcelona, inaugurada tretze anys abans [→ en podeu llegir més en aquest article]. La piscina de la ronda, malgrat les seves petites dimensions (18 x 7 metres), presumia de tenir l’aigua temperada i esterilitzada (segons algunes fonts, va ser la primera piscina clorada de Barcelona).
Els preus inicials dels Baños Populares anaven de les 1,50 pessetes pel servei dutxes, incloent-hi el lloguer de la tovallola i el sabó, a les 2,50 pessetes pels banys. El preu per l’ús de la piscina era de 2 pessetes, banyador inclòs. Amb els anys, les tarifes es van incrementar, però sempre a preus populars.
Ben aviat, la SGAB es va adonar del dèficit econòmic que comportava el manteniment de les instal·lacions i va arribar a un acord amb el Club Natació Montjuïc per llogar-li la piscina. Aquesta entitat, fundada l’any 1944, va utilitzar la piscina coberta de la ronda pels seus entrenaments d’hivern, entre 1946 i 1966, quan es va traslladar a unes noves instal·lacions, a la veïna plaça Folch i Torres.
Els Baños Populares al Clot i Gràcia
Després de la inauguració dels banys de la ronda, Baños Populares de Barcelona va obrir dos centres més, al carrer Séquia Comtal, 2, i a la Travessera de Gràcia, 218-220. A diferència del primer establiment, ubicat en una finca ja existent, els nous locals van anar acompanyats de sengles operacions immobiliàries. Ambdós projectes van ser signats, novament, per Bonet i Garí.
El segon local es va inaugurar el 4 de febrer de 1943 al barri del Clot, en uns terrenys de la SGAB, que abans havien ocupat els molins del Rec Comtal (que dóna nom, precisament, al carrer Séquia Comtal). Als baixos del nou bloc de pisos, construït per la companyia d’aigües, s’hi van instal·lar els banys i les dutxes. El projecte inicial també contemplava una piscina, que posteriorment es va substituir per una sala de cinema que mai es va arribar a construir.
El tercer establiment dels Baños Populares de Barcelona, el més gran i, possiblement, el més exitós, va ser el de la Travessera de Gràcia, inaugurat l’octubre de 1943. Com al Clot, el projecte anava acompanyat d’una operació immobiliària, amb la construcció d’una finca d’habitatges, que destinava la planta baixa a les instal·lacions dels banys. En aquest cas, es va construir una piscina de mides reglamentàries (25 x 12 m), que seria utilitzada pel Club Natació Catalunya. Hi havia també una barberia per a homes i perruqueria de dones.
A banda d’aquests tres establiments, l’empresa Baños Populares va projectar-ne dos més, a Sants i a Sant Martí, que mai s’arribarien a realitzar, possiblement pel caràcter deficitari del projecte.
La piscina de la ronda
A partir de la segona meitat dels anys de 1950, amb la popularització dels banys domèstics, l’afluència als Baños Populares va començar a decaure. Durant un temps, l’empresa va sobreviure obrint noves vies de negoci, com els càmpings a la costa catalana. Finalment, davant la pèrdua continua d’usuaris i la negativa de l’Ajuntament a municipalitzar el servei, els tres locals dels Baños Populares de Barcelona van tancar l’any 1969.
A diferència del recinte del Clot (transformat en locals comercials) i de Gràcia (reconvertit en discoteca i ara en supermercat), el local de la ronda Sant Pau va ser l’únic que va mantenir les instal·lacions. Després de la marxa del CN Montjuïc, la gestió de la piscina va passar a l’Escola Pia Sant Antoni. Entre 1974 i 1987, el centre va llogar les instal·lacions per impartir classes de natació als seus alumnes.
Posteriorment, en va fer ús la Federació Catalana de Natació, fins al 1992, quan un grup de professors d’INEF van transformar l’establiment en el gimnàs Sant Pau Sport Club. Després d’acumular pèrdues, l’any 2012 el negoci va fer fallida i els treballadors es van constituir en una cooperativa de treball per mantenir l’activitat al local.
Sota el nom de Gimnàs Social Sant Pau, el centre es va reorientar cap a les activitats solidàries, oferint serveis com les dutxes per a persones sense llar. D’aquesta manera es retornava, en certa manera, a l’esperit original dels Baños Populares.
Salvem el Gimnàs Sant Pau
L’any 2016 l’ajuntament va anunciar que estava estudiant l’ampliació de la protecció d’una quarantena de cases-fàbrica, per tal de conservar el patrimoni industrial del Raval. Inexplicablement, l’informe definitiu va acabar excloent l’antiga fàbrica Colomer d’aquest Pla Especial, deixant-la catalogada com a Bé d’Interès Documental (Nivell D), el que en permetia l’enderroc.
Aquest fet va augmentar la pressió immobiliària pel solar del Sant Pau. El 2017, la cooperativa del gimnàs, que acumulava impagaments de lloguer i a la Seguretat Social, va rebre un primer avís de desnonament, que es repetiria durant els anys següents. L’objectiu de la propietat era construir-hi pisos de luxe.
Després d’una llarga mobilització veïnal, sota el lema ‘Salvem el Sant Pau’, l’any 2021 l’Ajuntament va adquirir l’immoble a la societat Mediaurban, que poc abans l’havia comprat als seus històrics propietaris, les famílies Samaranch Viñas i Encesa Viñas. L’acord entre totes les parts establia la construcció d’un bloc d’habitatges de lloguer social al solar, amb els baixos destinats al nou Gimnàs Social Sant Pau.
La solució final ha salvat el projecte del Gimnàs Sant Pau però ha condemnat l’antiga casa-fàbrica, enderrocada malgrat els seus 170 anys d’història i la seva (insuficient) catalogació. Barcelona ha perdut, a la vegada, l’últim record dels Baños Populars i un tros del seu passat industrial.
