A la cruïlla del passeig Maragall amb els carrers Acàcies i Garcilaso hi ha un monument força desconegut. Es tracta d’un homenatge a les vacunes i, en concret, a l’oblidat doctor Jaume Ferran, un dels científics catalans més importants de la història. Descobridor del primer vaccí contra el còlera, es va veure immers en diverses polèmiques. I és que els debat sobre les vacunes té un orígen molt anterior al que podríem pensar.
El doctor Ferran i la vacuna contra el còlera
Jaume Ferran i Clua va néixer l’1 de febrer de 1851 a Corbera d’Ebre. Fill del metge del poble, el 1873 es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona. Va començar a exercir a Tortosa, alhora que s’iniciava el seu interès per la bacteriologia i, en especial, per les investigacions del microbiòleg Louis Pasteur.
L’any 1884, arran d’un brot de còlera al sud de França, va viatjar a Marsella amb una comissió de metges, enviats per l’Ajuntament de Barcelona. Tenien com a objectiu estudiar sistemes de prevenció, davant del risc que la malaltia, aleshores altament mortífera, arribés a la ciutat. Ferran i Clua va tornar amb mostres del bacil del còlera, que va passar per la duana amagades en un mitjó.
Amb aquestes mostres aconseguiria desenvolupar la primera vacuna contra el còlera. Per comprovar-ne l’eficàcia, va injectar els bacils atenuats del còlera als seus ajudants, a ell mateix i als seus propis seus fills. Malgrat la temeritat, l’assaig va ser un èxit.
La primera vacunació polèmica
Qui pensi que la polèmica per les vacunes va néixer amb la Covid, s’equivoca. L’any 1885 el doctor Ferran es va traslladar a València, on havia esclatat un brot de còlera, per aplicar la seva vacuna a gran escala. Va vaccinar més de 30.000 persones, de les quals només una cinquantena van morir.
La campanya de vacunació va tenir un gran ressò, ja que era la primera vegada que s’inoculava una vacuna bacteriana obtinguda al laboratori. La comunitat mèdica, però, va quedar dividida entre els defensors del vaccí anticolèric —els anomenats “ferranistes”— i els crítics, encapçalats per Santiago Ramon i Cajal.
El debat es va traslladar al Congrés dels Diputats, enfrontant progressistes i conservadors. Fins al punt que el ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, va suspendre les vacunacions.
El Laboratori Microbiològic Municipal
L’any 1886 Ferran va proposar a l’Ajuntament de Barcelona la creació d’un centre per al control de la ràbia, seguint les passes de Pasteur a París. Així, va néixer el Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, del que fou el primer director. El centre era al número 44 del carrer Sicília —avui Wellington—, al costat del Dipòsit de les Aigües.
Al Laboratori Municipal el doctor Ferran va seguir la seva recerca, creant vacunes contra el tifus i la ràbia, així com un tractament per a la diftèria. Home de fort caràcter i mètodes controvertits, el seu treball tornaria a ser qüestionat per molts dels seus col·legues.
Sovint se l’acusava d’imprudent i d’administrar vacunes sense estar prou experimentades. La seva millora de la vacuna antiràbica de Pasteur, amb l’anomenat mètode supraintensiu —que consistia a inocular una gran quantitat de virus per provocar una reacció defensiva intensa—, l’acabaria enfrontant amb tot el personal del Laboratori Microbiològic.
L’any 1890, després de la mort d’un infant a qui Ferran havia vaccinat contra la diftèria, l’Ajuntament li va prohibir els assajos en humans.
L’Institut Ferran, el laboratori de la Sagrera
L’any 1900, Ferran va comprar uns terrenys al costat de la carretera nova d’Horta a la Sagrera —avui carrer Garcilaso—, propietat de Salvador Riera, gran terratinent del Guinardó. Hi va construir el seu propi laboratori, l’Institut de Patologia Experimental i Higiene, conegut popularment com l’Institut Ferran o el Laboratori de la Sagrera.
La parcel·la, que s’estenia fins als actuals carrers Manigua i Acàcies, tenia uns enormes jardins, amb roserars, arbrers fruiters i un estany. Els laboratoris es dividien en diferents naus, algunes destinades a allotjar els animals amb els que s’experimentava (conills, gossos, cavalls, ratolins, etc.).
L’any 1903 l’Ajuntament va obrir un expedient a Ferran per la mala gestió administrativa del Laboratori Municipal. També es qüestionava la possible incompatibilitat entre la direcció del centre públic i el negoci al seu laboratori privat, creat amb un caràcter plenament comercial.
Després d’anys de conflictes, el novembre de 1905 el doctor Ferran va ser destituït com a director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona. El va substituir Ramon Turró, un dels més crítics amb la seva gestió.
Candidat al Premi Nobel
Fins la seva mort, Ferran va seguir les investigacions bacteriològiques al laboratori de la Sagrera, on va construir-se una casa. El 1919 va aconseguir una vacuna anti alfa contra la tuberculosi. També va fabricar llevats, per millorar la qualitat del vi o processar la llet.
Figura controvertida a Catalunya i Espanya, per contra, va aconseguir un bon prestigi internacional. Nominat sis vegades al Premi Nobel de Medicina, el 1907 l’Acadèmia de Ciències de París li va concedir el Premi Bréant, reconeixent, per fi, l’eficàcia de la seva vacuna contra el còlera.
Jaume Ferran i Clua va morir el 22 de novembre de 1929. Mesos abans havia rebut un últim reconeixement, quan el rei Alfons XIII, que era a Barcelona per inaugurar l’Exposició Internacional, es desplaçà al seu laboratori per felicitar-lo en persona.
A la mort del doctor Ferran, l’activitat a l’Institut va continuar amb el seu deixeble, el doctor Roux, al capdavant, juntament amb els fills del fundador. Els darrers anys, el doctors Roque Martín Diges i Joan Vila Ferran, net de Ferran i Clua, van seguir la recerca sobre la ràbia.
D’acord amb Josep Maria Huertas Claveria, els laboratoris van mantenir l’activitat fins al anys setanta, i eren ben coneguts pel veïnat, que hi anava per rebre cures de primers auxilis i la vacunació antiràbica, així com per visitar els jardins.
Un monument a les vacunes
Gairebé coincidint amb el tancament de l’Institut Ferran, el 26 de setembre de 1972 es va inaugurar un monument al doctor Ferran a la cruïlla del passeig Maragall amb els carrers Acàcies i Garcilaso, a tocar dels laboratoris.
L’origen d’aquest homenatge es remuntava deu anys enrere. Concretament, al novembre de 1962, quan es va fundar Amigos del Paseo Maragall, una associació veïnal tutelada per l’ajuntament franquista. Va ser aquesta plataforma la que va impulsar la instal·lació de dues escultures al passeig Maragall: una dedicada al mateix poeta i l’altra al doctor Ferran.
Els dos monuments, en forma d’estel·la, van ser realitzats per l’escultor penedesenc Josep Cañas perquè, segons Huertas Claveria, era habitual d’una penya de l’Ateneu on també figuraven alguns dels veïns de l’associació.
A Barcelona, Josep Cañas és reconegut sobretot per les seves obres al desaparegut Parc d’Atraccions de Montjuïc, com el monument a La Sardana.
Cañas volgué que el el monument a doctor Ferran fos un homenatge a les seves aportacions. L’estel·la està presidida per un relleu en bronze a la cera perduda, que representa la Parca, amb un dalla, cavalcant un cavall que cau abatut. Simbolitza la mort, derrotada per les vacunes. L’acompanya un altre relleu, en marbre, amb el bust de Jaume Ferran.
De laboratoris a escola
L’any 1973 l’Ajuntament va adquirir els terrenys de l’Institut Ferran, per destinar-los a equipaments. Malgrat les pressions d’algunes immobiliàries per aixecar-hi pisos, l’any 1982 es van inaugurar l’escola pública Doctor Ferran i Clua i l’institut de secundària L’Alzina, nom que recorda un arbre centenari que hi havia als desapareguts jardins. Més recentment, s’hi van afegir l’escola bressol Manigua i el Casal de Barri del Congrés-Indians.
Dels antics laboratoris únicament es va conservar una ala, al carrer Acàcies, que durant un temps va acollir diversos equipaments municipals. Aquest edifici va ser parcialment enderrocat l’any 2014 per ampliar el pati de l’escola, si bé se n’ha conservat una petita caseta, amb façana principal al carrer Garcilaso, que funciona com a local d’entitats, sota el nom d’Espai Acàcies.
Avui és l’únic vestigi que queda dels antics laboratoris, juntament amb una part de la tanca perimetral i la porta d’accés, al carrer Garcilaso.
Perdón por no expresarla en catalán.
Estudié en el colegio Sagrado Corazón de Jesús y nuestro idioma no se enseñaba. (Para nada digo que sean “co-responsables.
Lo cierto y es mi opinión , que junto con otros poderes de España (1959 hasta…). En los jesuitas de la calle Encarnación, 08012 Barcelona, hoy 08024 Barcelona. No, nos enseñaban historia, entendiendo como Historia, hechos documentados y contrastados!
La història de Cataluña y de España se han enseñado siempre muy mal.
Con un montón de falsedades y mitos que se han usado por los poderes políticos para enterrar a grandes personajes y hacer resaltar a algunos de los que no hay documentos historicos que los avalen.