La Via Laietana va tenir dos cinemes al llarg de la seva història: el Princesa i el Pathé Palace, posteriorment Palau del Cinema. Dos cines amb històries paral·leles. Ambdós es van inaugurar el març de 1923, amb pocs dies de diferència. Després del seu tancament, tots dos van viure un llarg abandonament i diverses okupacions, fins a la desaparició, víctimes de la piqueta.
Però, a diferència del Princesa, l’antic Pathé Palace conservarà la façana, que està catalogada. Un record de quan aquella sala era coneguda com la Catedral de la Cinematografia.
Cine Princesa, símbol okupa
El primer cinema de la Via Laietana va ser el Princesa. Inaugurat el 17 de març de 1923, estava situat al número 14, a la cantonada amb el carrer Manresa. Va tancar les portes l’any 1970.
Posteriorment, va funcionar com a local de Comissions Obreres, donat el veïnatge amb l’edifici de Sindicats. La seva sala va acollir diverses assemblees sindicals, fins a finals dels anys vuitanta, quan va quedar definitivament abandonat.
El cine Princesa avui es recordat, sobretot, pels fets que van tenir lloc el 1996, quan va ser okupat. El desallotjament policial i les protestes posteriors, que van acabar amb una batalla campal a la Via Laietana, van convertir-lo en el primer gran símbol del moviment okupa a Barcelona.
La reina del vodevil
El segon cine de la Via Laietana, després del Princesa, va ser el Palau del Cinema. En principi, havia de ser un Palau del Teatre o, per ser més exactes, del vodevil. Aquest era projecte de Montserrat Casals, una actriu berguedana coneguda artísticament com Elena Jordi (1882-1945). Una dona pionera i singular, avui oblidada, que mereixeria un article a banda.
A principis del segle XX, Elena Jordi era la reina del vodevil del Paral·lel. Seduïda per l’eclosió del cinema, va treballar també a Studio Films (dels seus estudis, a la casa de vidre de Sants, ja en vam parlar en aquest article). El 1918 va saltar a l’altra banda de càmera amb el film «Thais», convertint-se en la primera directora de cinema d’Espanya.
L’any 1914 va fundar la seva pròpia companyia de vodevil, establerta al Gran Teatro Español del Paral·lel, que gestionava ella mateixa, en règim d’arrendament. Però, com moltes grans actrius de la seva època, el somni d’Elena Jordi era tenir un teatre propi, amb el seu nom.
El Teatre Elena Jordi
Amb la fortuna que havia guanyat, el 1918 va pagar mig milió de pessetes en una subhasta per un solar al tram superior de la Via Laietana, que aleshores rebia el nom de carrer Bilbao.
En aquell moment la Via Laietana estava en plena construcció —l’anomenada Reforma— i era objecte de desig dels especuladors. Sembla que el solar també era molt cobejat per Francesc Cambó, que li hauria fet una oferta a l’actriu. Ella, però, va preferir tirar endavant el seu projecte empresarial.
A finals de 1918 els diaris informaven que les obres del teatre estaven molt avançades i es parlava del febrer de 1919 com a data d’inauguració. Fins i tot, ja s’havia instal·lat a la façana el rètol de «Teatro Elena Jordi», fet que va aixecar polseguera a la premsa, per la retolació en castellà.
Aleshores, les obres es van paralitzar. L’aturada, inicialment provisional, acabaria sent definitiva. Les causes van ser, possiblement, econòmiques. L’encariment dels materials i les vagues al sector de la construcció van impedir completar la construcció del Teatre Elena Jordi. Resignada, l’any 1920 l’actriu va vendre la parcel·la a Vilaseca y Ledesma.
La Catedral de la Cinematografia
Vilaseca y Ledesma, Cinematógrafos y Películas, SA, era una empresa distribuïdora i exhibidora, fundada el 1920 a Madrid per Eduardo Vilaseca Marín i Arturo Ledesma Álvarez. Tenia la concessió per a Espanya de la francesa Pathé Frères, que era la productora cinematogràfica més important del moment.
L’any 1922 Vilaseca y Ledesma va obrir la seva primera sala a Barcelona: el Pathé Cinema, a la Rambla Catalunya, 37. Al mateix temps, va començar la construcció d’un gran palau cinematogràfic, el Pathé Palace, al solar de la Via Laietana, 53.
L’edifici destacava per la seva àmplia sala de projeccions, amb 1.778 butaques. A més, tenia un gran magatzem de pel·lícules, així com uns laboratoris al soterrani, per processar la positivació i el tiratge de títols.
El Pathé Palace es va inaugurar el 31 de març de 1923, Dissabte de Glòria. A la sessió inaugural es va projectar «La mujer del faraón», d’Ernst Lubitsch i «Florián da en el blanco», una cinta muda protagonitzada per un mico.
La premsa de l’època va destacar la qualitat del nou cinema. La crònica de «El Diluvio» el definia com “el salón más espacioso y mejor acondicionado de la ciudad“. Pel seu luxe i comoditat, el Pathé Palace s’anunciava com la “Catedral de la Cinematografia”, mentre que el seu germà de Rambla Catalunya, el Pathé Cinema, es proclamava com el “Palau de l’Aristocràcia”.
Del Pathé Palace al Palacio del Cinema
El 1928 Vilaseca y Ledesma, juntament amb altres distribuïdors i exhibidors catalans, van fundar l’empresa Cinematográfica Nacional Española (CINAES), de la qual Vilaseca en seria conseller. El Pathé Palace va quedar integrat en aquesta cadena, juntament amb altres sales barcelonines com el Tivoli, el Capitol o el Kursaal.
Les oficines de CINAES es van instal·lar a Via Laietana, 53. Per aquest motiu, el 1929 l’arquitecte Eusebi Bona va reformar l’edifici, afegint-hi una planta i un capçal, avui desaparegut, amb una gran una quadriga, que era el logotip de CINAES.
Després d’una progressiva crisi, CINAES es va dissoldre el 1935. La propietat del Pathé Palace va quedar en mans de l’empresari Joan Verdaguer (Cinematográfica Verdaguer, SA). Durant la Guerra Civil l’edifici va ser confiscat per la CNT.
El 1939, amb l’inici de la dictadura i la prohibició dels noms que no fossin castellans, el Pathé Palace es va transformar en el Palacio del Cinema. Durant la postguerra, va funcionar com a cinema de reestrena. En aquesta mateixa època s’hi va fer una reforma, amb la remunta d’un pis, a càrrec de l’arquitecte Josep M. Segarra, que va eliminar-ne el capçal.
La maledicció del foc
El 31 de març de 1961 el Palau del Cinema va quedar destruït per un incendi. El sostre es va ensorrar i l’interior va quedar totalment destruït. Del que havia estat la catedral de la cinematografia, només se’n va salvar la façana, una part del vestíbul i el bar.
Completament reconstruït i amb un equipament més modern, va reobrir l’octubre de 1962. L’any 1977 va passar a mans del grup Balañá.
El 2002 va tancar les portes, anunciant la transformació en Laietana Multicines, amb nou sales d’exhibició, tot seguint la moda de l’època de les multisales. Aquest projecte mai es va concretar i el tancament va esdevenir definitiu.
Cinema Patricia Heras
Com ja havia passat amb el Cinema Princesa, després del tancament vindria un llarg període d’abandonament, amb dues okupacions. La primera, el gener de 2011,va intentar convertir-lo en la Casa de Vaga, però va acabar un desallotjament policial al cap de quatre dies.
El 8 de juny de 2013 va ser novament okupat per un dia. Rebatejat com a Cinema Patricia Heras, va viure la seva última sessió, amb la preestrena del documental Ciutat Morta.
Després de vint anys abandonat, el març de 2022 es va anunciar que l’edifici seria enderrocat per fer-hi oficines. Enguany, l’antic cinema celebra el centenari entre runes. D’aquella catedral cinematogràfica només en quedarà façana.
