A la cantonada del carrer Extremadura amb Concili de Trento, camuflada en uns jardins, s’amaga una creu de terme. Marca el límit municipal entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, una frontera avui invisible pel continu urbà. La creu va ser col·locada el 1944, en substitució d’una anterior, destruïda durant la Guerra Civil. La seva restitució, més enllà d’un acte d’exaltació catòlica del franquisme, va ser també un símbol de reafirmació municipal de Sant Adrià, que lluitava contra l’agregació a Barcelona.
Sant Adrià fa cent anys
Si ens fixem en la frontera entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs descobrim que no segueix l’eix de cap carrer. Al contrari, fins i tot parteix algun bloc de cases pel mig.
Aquest traçat, aparentment anàrquic, no és casual. Correspon a la séquia de la Madriguera, una antiga conducció d’aigua del Besòs que fa un segle ja marcava el límit municipal entre Barcelona i Sant Adrià. Els historiadors identifiquen aquest canal amb l’antiga llera del riu, l’anomenat Besòs Vell.
A principis del segle XX Sant Adrià només tenia un miler d’habitants, que es concentraven en un nucli al voltant de l’església parroquial, al marge esquerre del riu. L’altra riba era una gran extensió agrícola amb algunes masies. S’hi cultivaven fruites, llegums i hortalisses, que els adrianencs venien als mercats de Barcelona.
En aquells camps d’horta el pla Cerdà havia previst la creació del “Gran Bosc”, un parc concebut com un espai d’oci per als barcelonins. Fins i tot va existir un projecte perquè acollís l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques de 1917, que finalment es va celebrar a Montjuïc el 1929.1
Segons Manel Fuentes i Vicent, l’Ajuntament de Sant Adrià, temorós que el projecte del parc del Besòs servís d’argument per justificar una agregació a Barcelona, va acceptar la instal·lació d’indústries en aquells terrenys. La més important seria la central elèctrica de la companyia Catalana de Gas (1915).
La Gran Barcelona
Els temors adrianencs estaven justificats. Amb l’enderroc de les muralles i l’aprovació del pla Cerdà (1859) Barcelona havia començat un procés expansionista impulsat per la burgesia industrial, que somiava amb un “Gran Barcelona”,
L’expansionisme va culminar amb les annexions dels municipis limítrofes del Pla de Barcelona, en contra de la seva voluntat i per decret. Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals van ser agregats a la capital el 1897. Horta s’hi va sumar el 1904.
El mateix any 1904 «La Vanguardia» ja informava que “en una de las primeras sesiones que celebre el nuevo Ayuntamiento, se presentará una proposición encaminada a gestionar la agregación a Barcelona de los términos de Sarriá, Hospitalet y San Adrián de Besós“.
El 1920 Barcelona es va annexionar els terrenys la Marina de l’Hospitalet, destinats al projecte de Port Franc —que mai es va realitzar— i el 1921 va incorporar el terme de Sarrià.
Només dos anys després de l’annexió de Sarrià, el 4 d’abril de 1923, el ple de l’Ajuntament de Barcelona acordava sol·licitar a l’Estat l’extensió del límit municipal fins al Besòs, agregant-se la meitat de Sant Adrià que quedava al marge dret del riu. Per la seva banda, Badalona també va iniciar els tràmits per quedar-se el marge esquerre.
Un dels arguments de la petició de Barcelona era controlar l’extracció de sorres, que s’utilitzaven en les obres públiques de la ciutat.
A Sant Adrià s’oposaven a l’adsorció, sobretot les classes dominants (industrials, comerciants i urbanitzadors). L’alcalde, el conservador José Royo, va abanderar la defensa de la independència municipal. Es van organitzar grans actes públics, es van enviar recursos al Govern i fins i tot es van entrevistar amb el dictador Primo de Rivera.2
L’agregació de Sant Adrià
Malgrat les protestes, un Reial Decret de 5 de març de 1929 va autoritzar la desaparició de Sant Adrià de Besòs com a municipi. El seu terme va quedar repartit, seguint l’eix del riu, entre Barcelona i Badalona.
El decret establia un termini màxim de cinc anys per completar la integració i que els adrianencs quedessin igualats en drets i en deures econòmics amb els ciutadans de Barcelona. Precisament un dels motius d’oposició a l’agregació era que a la capital es pagaven més impostos que als municipis del Pla.
Aquest rebuig dels adrianencs, i una certa passivitat barcelonina, van fer que l’agregació de Sant Adrià a Barcelona mai arribés a ser realment efectiva.
La resistència
Els canvis polítics van afavorir el municipalisme adrianenc. Acabada la dictadura, des de Sant Adrià s’enviaven telegrames al president del Govern i al Ministre de Governació demanant la derogació del Decret.
El 12 d’abril de 1931 es van celebrar les eleccions municipals que van desembocar en la proclamació de la Segona República. Una de les primeres accions del nou consistori republicà de Sant Adrià va ser enviar una delegació a Madrid, encapçalada per l’alcalde Benito Jimeno, per tal de defensar la seva independència municipal, davant dels moviments, sobretot badalonins, per fer efectiva l’agregació.
El 20 de juliol de 1931, en un ple extraordinari de l’Ajuntament de Sant Adrià, s’informava que el Govern central havia decidit suspendre el Reial Decret d’agregació, gràcies a les gestions realitzades al Congrés pel jurista Eduardo Barriobero.
Nascut a la Rioja (1875), Eduardo Barriobero era diputat per Oviedo pel partit Republicà Federal, encara que se’l considerava proper a la CNT i havia exercit d’advocat defensor d’activistes obrers.
La seva implicació amb la causa adrianenca deuria ser important, perquè el consistori va destinar 97,50 pessetes en un regal d’agraïment, segons consta a les actes.
Anys més tard Barriobero seria detingut pels franquistes i condemnat a mort en un consell de guerra. En una tràgica ironia del destí, el 14 de febrer de 1939 es va convertir en el primer dels afusellats al Camp de la Bota, just a la frontera entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs.
Sant Adrià independent
En qualsevol cas, la suspensió només havia ajornat l’aplicació del Decret, que podia reactivar-se en qualsevol moment. De fet, Barcelona no va renunciar a l’agregació. Bona prova són els plànols municipals editats als anys trenta i quaranta, on el territori a la dreta del Besòs continua figurant dins el terme de Barcelona.
Els plans agregacionistes van quedar frustrats per una ordre ministerial del 20 d’octubre de 1955, que declarava inexecutable el Reial Decret de 1929. L’Ajuntament barceloní va interposar un recurs contenciós administratiu, però el 22 d’abril de 1958 una sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem va anul·lar el Reial Decret. Es donava definitivament per acabada l’agregació de Sant Adrià a Barcelona i Badalona.
Malgrat el revés judicial, finalment Barcelona sí que va guanyar territoris a la riba dreta del Besòs. El 1945 es va annexionar Baró de Viver i Bon Pastor, dos barris de cases barates segregats de Santa Coloma de Gramenet. Són els últims grans territoris incorporats a la ciutat.
Notes
- Albert SANTASUSAGNA i Joan TORT. El Plan Cerdà (1859) y la ‘naturalización’ del espacio urbanofluvial. El caso del Gran Bosque y el río Besòs.
- Manuel MÁRQUEZ, Sant Adrià de Besòs: del món rural a l’urbà
