Són una de les icones nocturnes de Montjuïc i de Barcelona: nou feixos de llum blava, projectats al cel des del Palau Nacional. L’origen d’aquests focus, com vam explicar a l’article anterior, es remunta a l’Exposició Internacional de 1929. Poca gent sap que aquests raigs no sempre van ser blaus. En el passat, van arribar a dibuixar la senyera de Catalunya al cel de Barcelona.
Si voleu llegir la primera part d’aquest article, cliqueu aquí
Una senyera a Montjuïc
Com ja vam explicar, la il·luminació nocturna va ser una de les atraccions més sorprenents de l’Exposició de 1929. I no només per als barcelonins, també per a molts catalans, que podien veure els raigs del Palau Nacional a un centenar de kilòmetres de distància, gràcies a la baixa contaminació lumínica de l’època. En acabat l’esdeveniment, es va decidir conservar els focus, que continuarien encenent-se les nits dels dies festius i en ocasions especials.
Si bé els llums originals eren de color blanc, durant l’Exposició Internacional, de manera puntual, es van utilitzar filtres de colors per projectar banderes. Fins i tot, acabada la dictadura de Primo de Rivera, es va arribar a projectar la senyera de Catalunya al cel de Barcelona.
La primera vegada que tenim constància de la projecció dels colors de la bandera catalana va ser el 18 de juny de 1930. Fou, precisament, com a part de les celebracions de clausura de l’Exposició. La projecció de les quatre barres es tornaria a repetir en algunes diades festives, durant la Segona República.
Els focus no sempre van tenir un ús tan festiu. Durant la insurrecció anarquista de desembre de 1933, es van utilitzar per il·luminar els carrers de Sants i perseguir als vaguistes. Però, sobretot, seria entre 1937 i 1939 quan el seu ús canviaria radicalment.
Reflectors antiaeris contra les bombes
Durant la Guerra Civil els reflectors van donar suport a les defenses antiaèries, detectant els bombarders que sobrevolaven la ciutat. Acabat el conflicte els focus havien desaparegut. Fins a l’any 1954 no es van reemplaçar per uns d’idèntiques característiques que els originals, seguint les instruccions de Carles Buïgas.
Després de la dictadura franquista, l’Ajuntament va intentar recuperar la projecció de les quatre barres des del Palau Nacional. Les proves es van iniciar el 26 de gener de 1976. Es van emprar uns cristalls de colors, però el resultat va ser decebedor, perquè els raigs de colors al cel es veien molt apagats.
Davant de les protestes ciutadanes, el consistori va argumentar que si bé la intensitat dels focus era la mateixa que l’any 1929, havien quedat diluïts per l’increment de la contaminació lumínica. A això s’hi sumava que els filtres de colors presentaven problemes tècnics pel que fa a la intensitat, especialment en el cas del vermell, que absorbia el 50% de llum emesa.
Per tal d’augmentar la intensitat dels projectors, l’any 1980 es van instal·lar llums de xenó de 7.000 watts i un mirall parabòlic de 650 mm de diàmetre. Però la idea de la senyera ja no es tornaria a recuperar, establint-se el blau com a color definitiu. Curiosament, gairebé al mateix temps, va sorgir una nova iniciativa per il·luminar el cel de Barcelona amb les quatre barres. En aquest cas, a la plaça Catalunya.
Flama, el monument irrealitzat a Macià
L’any 1977 el diari Avui va llançar una subscripció popular per construir un monument en memòria de l’expresident de la Generalitat republicana, Francesc Macià. La mateixa Generalitat, amb l’Ajuntament de Barcelona, van recollir la proposta, convocant un concurs internacional de projectes. L’obra s’havia d’emplaçar a la part alta de la plaça Catalunya, entre les fonts bessones.
Un jurat, presidit per l’escultor Eduardo Chillida i amb membres com Oriol Bohigas, va fer la primera selecció de propostes. El guanyador final va ser escollir en una votació popular, on es va imposar el projecte ‘Flama‘. Es tractava d’una singular proposta dels arquitectes madrilenys Joaquín Vaquero, Luis Bertal i Javier Casanueva. El monument era una gran cripta, d’on sortien les quatre barres, projectades al cel per raigs làser vermells.
No van trigar a aparèixer les crítiques al projecte. Es parlava, novament, dels problemes de visibilitat del color vermell. Algunes veus, fins i tot, alertaven dels perills dels làsers en tràfic aeri. Malgrat les polèmiques, el 25 de desembre del 1983, coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Macià, el president Jordi Pujol va col·locar la primera pedra del monument. La primera i la única.
La Generalitat va acabar oblidant el projecte. El 1989 va encarregar-li a Josep Maria Subirachs un nou monument, el que avui presideix la part baixa de la plaça. I el cel de Barcelona es va quedar, definitivament, sense la senyera.
One thought on “Quan la senyera va il·luminar el cel de Barcelona”