Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona anunciava per sorpresa un projecte per transformar el recinte firal de Montjuïc. La reforma preveu reduir l’espai expositiu, enderrocant pavellons que seran substituïts per habitatge públic, zones verdes i equipaments.
Poca gent sap que aquest pla té un antecedent històric. Als anys trenta del segle passat ja es va intentar transformar el recinte de l’Exposició Internacional de 1929 en un barri residencial on, fins i tot, s’haurien pogut aixecar els primers gratacels de la ciutat.
Un barri als terrenys de l’Exposició
Quan l’Exposició Internacional de 1929 es va clausurar, va deixar un forat enorme a les arques municipals i una gran superfície lliure a Montjuïc. És així com va sorgir la idea de privatitzar els terrenys que havien ocupat els pavellons provisionals de la secció oficial de l’Exposició, per destinar-los a la construcció d’una urbanització residencial, com a mesura per eixugar els deutes que havia deixat el certamen.
Després de dos intents fallits el 1931 i el 1932, el 16 de gener de 1935 l’Ajuntament va convocar un concurs d’idees per la urbanització de la part baixa del parc de Montjuïc. Un espai que comprenia l’àrea delimitada per la plaça Espanya, l’avinguda Paral·lel, el carrer Lleida, l’avinguda Rius i Taulet, l’avinguda Ferrer i Guàrdia, el carrer Mèxic i la Gran Via de les Corts Catalanes.
La convocatòria donava llibertat per enderrocar tots els pavellons compresos en aquesta zona, amb el requisit de mantenir l’eix de l’avinguda Maria Cristina. En algunes propostes presentades al concurs fins i tot s’enderrocaven les torres venecianes.
Palaus abandonats
De fet, des del final de l’Exposició, l’Ajuntament havia dut a terme una política d’enderroc dels pavellons sense ús, perquè resultava més econòmic tirar-los a terra que fer-ne el manteniment.1
A la zona afectada pel concurs, en el moment de la convocatòria, ja estava en marxa la demolició del Palau del Vestit. Únicament se’n va conservar la columnata de la façana de la plaça Espanya.
L’enderroc del Palau de Comunicacions estava també aprovat des de 1932, però no s’havia executat, malgrat l’estat ruïnós de l’edifici, perquè l’exèrcit l’havia ocupat com a magatzem.
Al seu costat hi havia dos pavellons fets malbé i desocupats: el Palau de l’Art Tèxtil i el Palau de Projeccions. El segon estava cedit al Departament de Cultura, que volia instal·lar-hi l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, un trasllat que mai es va fer efectiu.
El concurs d’idees
Tot i l’estret marge de temps de la convocatòria —el termini expirava al febrer— la participació va ser força elevada, amb 54 projectes a concurs.
Els projectes van ser avaluats per un jurat integrat per arquitectes municipals —Antoni Darder i Adolf Florensa— i representants del Col·legi Oficial d’Arquitectes i l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Presidia el jurat l’alcalde, Joan Pich i Pon, que precisament havia estat un dels promotors inicials de l’Exposició.
El veredicte del jurat, emès el 9 de març de 1935, va concloure que cap dels projectes reunia totes les condicions necessàries per ser portat a la pràctica. Tot i això, es va concedir el primer premi, dotat amb 2.500 pessetes, als projectes de Manel Baldrich amb Josep Maria Bassols, i al de Josep Danès. L’arquitecte Miquel Niubó i Munté va rebre el segon premi, de 2.000 pessetes.
El jurat també va concedir una gratificació econòmica, en concepte d’indemnització, a una vintena de propostes. Entre aquestes hi havia els arquitectes Ricard Giralt i Casadesús, Josep Claret , Ramon Argilés, Pere Benavent de Barberà, Guillem Busquets, Francesc Julià i Serrahima, Josep Maria Miró i Guibernau, Ramon Puig Gairalt, Ramon Térmens i Mauri i Francesc Ubach. També els equips formats per Josep Ribes i Luis Felipe de Gaztelu, Berenguer R. Carreras i Ros Vila, Cèsar Cort i Emili Canosa, Marià Lassús, Josep Carreras i Carles Bertran i el GATCPAC (Josep Torres Clavé, Josep Lluís Sert, Cristòfor Alzamora, Francesc Fàbregas, Josep González Esplugas, Ricard Ribas Seva i Francesc Perales). En canvi, Sixte Illescas, que es va presentar pel seu compte, no va ser reconegut pel jurat.
Manhattan a Montjuïc
La diversitat de projectes anava de les propostes d’influències racionales, com els conjunts residencials oberts del GATCPAC, a l’estil més noucentista de Jaume Torres i Grau (a la foto de capçalera de l’article), que proposava fins i tot l’enderroc de les torres venecianes. D’altres, en canvi, apostaven per conservar tots els palaus, reconvertits en equipaments (Lassús-Carreras-Bertran).
Possiblement el més singular de tots els projectes era el de Nicolau Maria Rubió i Tudurí i Raimon Duran i Reynals. Proposaven construir gratacels, per primera vegada a Barcelona, seguint un concepte arquitectònic que ja s’imposava a ciutats com Nova York o Chicago.
Les torres, amb planta de creu grega, s’alineaven al llarg de l’avinguda Maria Cristina. Aprofitant el desnivell de la muntanya, decreixien a mesura que s’apropaven a la plaça d’Espanya, per tal de mantenir l’eix visual del Palau Nacional.
El nou barri s’havia de construir amb materials com la pedra artificial i el maó vist a les façanes, per mantenir la unitat estètica amb els edificis aleshores existents a la plaça d’Espanya, obra del mateix Rubió i Tudurí.
Els palaus desapareguts
El 1936 va esclatar la Guerra Civil i aquell barri projectat a Montjuïc va caure en l’oblit. Amb el franquisme, l’espai es va destinar íntegrament a la Fira de Barcelona, que amb el seu creixement va anar esborrant molts vestigis arquitectònics de l’antiga Exposició.
Als anys seixanta el Palau de la Metal·lúrgia va ser objecte d’una reforma que va desfigurar completament la façana original. En la mateixa època es va transformar l’entorn de la plaça de l’Univers. El Palau de l’Art Tèxtil i el Palau de Projeccions van ser enderrocats per construir el Palau de Congressos, el Palau del Cinquantenari i el Pavelló Rius i Taulet (recentment reconvertit en vacunòdrom). Tres edificis que ara també desapareixeran.
Als anys vuitanta es va fer una nova intervenció a la mateixa àrea, a càrrec dels arquitectes Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets, de l’Studio PER. Es va ampliar Palau de Cinquantenari (l’actual Pavelló 2), enderrocant la singular Torre de la Llum del 1929. Alhora, es va tancar del recinte pel carrer Lleida, amb una columnata toscana que volia donar continuïtat a la façana del Palau de Comunicacions i que ara sembla condemnada a desaparèixer.
Articles relacionats
Notes
- FERNANDEZ-GONZÀLEZ, Guillem. La plaça d’Espanya de Barcelona: un capítol rellevant dins de la conjuntura urbana de Montjuïc. Biblio 3W (UB)
