En el món del futbol, quan es parla de masies, ràpidament es pensa en el FC Barcelona. Quan el club va construir el Camp Nou, va tenir l’encert de conservar Can Planes, una masia de la zona que s’acabaria convertint en un dels seus emblemes. A Barcelona, però, tenim altres històries similars, potser menys conegudes. És el cas del Club Esportiu Europa, que juga els seus partits al Nou Sardenya, en els antics terrenys de Cal Santpere. Aquesta masia gracienca, avui oblidada, va formar part de la vida escapulada durant molts anys.
La Sagrada Família, bressol de l’Europa
Si bé l’Europa és un equip vinculat indissociablement a la Vila de Gràcia, els seus orígens es troben, curiosament, en territori de l’antic poble de Sant Martí de Provençals. El club es va fundar l’any 1907 en una bodega del carrer Sicília, ben a prop de la Sagrada Família. En els seus inicis, quan encara no lluïa l’escapulari a la samarreta, l’equip va tenir diversos camps de joc als voltants del temple.
L’Europa va viure la seva època daurada als anys vint, quan li disputava al Barça la condició de millor club de Catalunya. Entre 1923 i 1931 va ser campió de Catalunya, subcampió de la Copa del Rei i fundador de la Lliga Espanyola, disputant tres temporades a Primera Divisió.
Aleshores l’equip encara no jugava al Camp de Sardenya, sinó al del Guinardó, conegut popularment com els Camp dels Cuartels perquè estava a sobre de les casernes de cavalleria de Girona (avui Jardins del Baix Guinardó). Amb el temps, aquest camp de futbol esdevindria un popular velòdrom.
Als anys trenta el CE Europa va sobreviure amb penes i treballs com a equip amateur. El final de la Guerra Civil va suposar un nou maldecap per a l’entitat, perquè el seu estadi, aleshores al carrer Providència amb Sardenya, havia quedat impracticable. La directiva del club va trobar un camp molt a prop, una mica més amunt, al mateix carrer Sardenya. Els terrenys formaven part d’una masia del segle XVIII, Cal o Can Santpere (també escrit Sampere o Sanpere, segons les fonts).
Cal Santpere i Can Baró
Els Santpere o Sampere eren una família noble i il·lustrada de Barcelona. L’any 1737 Francesc Santpere, protometge reial, va comprar a Ramon Fèlix d’Ivorra, baró de Cervelló, el mas i les terres del que avui coneixem com Can Baró, a Sant Martí de Provençals.
A la seva mort, l’any 1743, l’heretat va passar a la seva filla gran, Eulàlia Santpere i Sardanya, que estava casada amb Josep Escuder. A la finca de Can Baró s’hi va establir, probablement, l’altra filla, Francesca Santpere. Casada amb el cavaller Lluís de Pascali, el matrimoni va tenir un fill, Josep Manel de Pascali i Santpere, qui va rebre el títol de baró de Sant Lluís l’any 1794.
El 1760 Eulàlia Santpere va ampliar les seves propietats amb la construcció de Cal Santpere, també coneguda com Can Lampadetes. Segons explica Elsa Castellà, tot i no ser una de masies més importants de Gràcia, la finca tenia una presència senyorial.1
La casa, de planta rectangular, constava de planta baixa, pis principal, segon pis i golfes. La façana, encarada al mar, tenia un coronament trilobular d’inspiració tardobarroca, present a d’altres masos graciencs com Can Calic. A la dreta de l’edifici principal hi havia uns magatzems i bordes. Adossats a l’esquerra hi havia la capella i la masoveria.
Entre el camí de la Llegua i el Torrent de Mariner
Cal Santpere estava situada al camí a la Llegua, l’antiga travessera de Dalt. Aquesta era una important via de comunicació, possiblement d’origen romà, que unia Gràcia amb Horta i Sant Andreu del Palomar.
A la banda de llevant de la casa, aproximadament per l’actual carrer Sardenya, baixava el Torrent de Mariner, també dit de la Partió, perquè marcava la frontera entre els municipis de Gràcia i Sant Martí. Per influència de la masia, acabaria sent conegut com el Torrent de Can Santpere. Avui en dia, del camí i del torrent, en queden escassos vestigis.
Les terres de Cal Santpere limitaven a ponent, per l’actual carrer Pau Alsina, amb les de Ca l’Alegre de Dalt, que eren propietat de l’Hospital de la Santa Creu, com ja vam explicar. A migdia, a l’altura de l’actual carrer Providència, llindaven amb l’extensa propietat de Cal Comte, de la família Juncadella.2
Els Santpere, com la majoria de grans propietaris rurals, no residien a la masia, sinó en un palau del carrer Sant Pere Més Alt, 59, dins de la Barcelona emmurallada. I mai millor dit, perquè la part posterior del palauet tenia uns jardins adossats a la mateixa muralla (l’actual carrer Trafalgar). Anys més tard, quan la finca va canviar de mans, es va transformar en la casa-fàbrica Formentí.3
Els hereus d’Eulàlia Santpere
Eulàlia Santpere va morir l’any 1782 sense descendència directa, deixant com a hereu al madrileny Joaquín de las Llanas. Segons consta al testament, a més de la casa de Sant Pere Més Alt va rebre les heretats de Cal Santpere de Gràcia, amb una extensió de «14 mujades de secà i 5 i mitja de vinya», i de Can Baró, amb «7 mujades i mitjà de secà i 50 de vinya».4
A partir del segle XIX molts propietaris rurals van preferir parcel·lar els terrenys i vendre’ls com a sòl urbanitzable, un negoci molt més rendible. L’any 1882, trobem un Joaquín de las Llanas —suposem que descendent de l’anterior— que va presentar a l’Ajuntament de Gràcia un projecte per urbanitzar el sector ponent de Cal Santpere. L’any 1905 va presentar una nova sol·licitud, que també incloïa els terrenys de Can Baró.
Cal Santpere va anar perdent part dels seus terrenys de conreu. Als anys vint la masia tenia ús residencial i els horts que hi havia just davant havien estat substituïts per jardins, amb parterres i palmeres, com es veu a la foto que encapçala aquest article. L’any 1940 la propietat va passar a mans de la família Borés i Sans.
Va ser en aquest moment quan els camins de l’Europa i Cal Santpere es van creuar. Els escapulats, que buscaven un terreny de joc, van arribar a un acord amb els Borés per llogar una parcel·la de bosc i matolls al nord de la casa, on van construir el que encara avui és el seu estadi.
De masia a vestidor de futbolistes
L’1 de desembre de 1940 l’Europa i el Granollers van jugar el primer partit oficial al nou camp, que es va omplir de gom a gom. El duel, corresponent al campionat de lliga de categoria Regional, va acabar amb victòria local per 1-0. A les files escapulades militava un jove Marià Gonzalvo, que anys després seria el llegendari capità del Barça de les Cinc Copes. Amb tot, l’honor de marcar el primer gol al camp del carrer Sardenya va recaure en Carles Serracant.5
A principis dels anys quaranta la masia de Cal Santpere va ser enderrocada. Tot i això, van sobreviure la capella i la masoveria, que fins als anys cinquanta va fer les funcions de vestidors i d’infermeria. Durant molts anys les instal·lacions de l’antiga masia van acollir també el quiosc de begudes de l’estadi.
L’any 1943 una altra entitat esportiva, el Club Hispano-Francès, es va instal·lar també als terrenys de Cal Santpere. En aquest cas, a la parcel·la sud que s’estenia fins al carrer Providència.
A principis dels anys setanta el camp de Sardenya va ser víctima del desarrollisme franquista. L’any 1972 es va enderrocar una part de l’estadi per obrir el cinturó de ronda. Va ser un cop dur per a l’europeisme, fins al punt que es va parlar de traslladar el club de Gràcia a la Guineueta o la Trinitat.6
Gairebé al mateix temps, la masoveria i els jardins, juntament amb les instal·lacions de l’Hispano-Francès, van desaparèixer per construir els monstruosos blocs del complex residencial Illa Europa, obra de l’arquitecte Francesc Mitjans.[nota]L’Illa Europa, projectada per Mitjans l’any 1962, es va construir en diverses fases fins als anys setanta.[/nota] Es perdia així el darrer vestigi de Cal Santpere, la masia escapulada.
Articles relacionats
Notes
- CASTELLÀ, Elsa. Les masies de Gràcia (2001).
- Id. CASTELLÀ.
- ARTIGAS, Jaume; MAS, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Barcelona (2019) p. 233.
- Id. ARTIGAS, p. 233.
- VERGES, Ramon. Sardenya: 50 anys d’europeisme (1990).
- VERGES, Ramon. Història d’un històric (2007).
És del tot impossible que Eulàlia Santpere nomenés hereu algú que encara no havia nascut! Es tracta d’un més dels innombrables errors del llibre d’Artigues i Mas.
Moltes gràcies Octavià, ho revisaré.