Cent anys de la primera piscina de Barcelona

Fer natació a Barcelona, avui en dia, és relativament fàcil. Existeixen desenes de clubs esportius i gimnasos on practicar aquest esport. Però fa cent anys, si volies nedar, havies de fer-ho a les aigües, sovint fredes, del mar. La primera piscina de Barcelona no es va construir fins al 1921, a les instal·lacions del Club Natació Barcelona. Aquesta no va ser la primera piscina construïda a l’Estat, honor que correspon a Sabadell (1918), però sí la primera coberta i climatitzada.

El Club Natació Barcelona

Els primers afeccionats a la natació van aparèixer a Barcelona a principis del segle XX. Nedaven al mar, perquè els banys i piles dels balnearis de la ciutat no tenien les dimensions òptimes per practicar esports aquàtics.

De fet, les primeres edicions dels campionats d’Espanya i de Catalunya de natació es van disputar a les platges o al port de Barcelona. També els primers partits de waterpolo es van jugar en aigües obertes. Per tant, la natació era un esport que es practicava, bàsicament, a l’estiu.

El 1907 un grup d’aquells pioners, encapçalat per Bernat Picornell, va fundar el primer club de natació de la ciutat, el CN Barcelona, al Gimnàs Solé, el mateix local on vuit anys abans Joan Gamper havia fundat el Barça.

Inicialment els socis del Club Natació Barcelona llogaven instal·lacions properes al mar, com els Banys d’Orient. Aquesta provisionalitat va durar fins a l’any 1915, quan el club va obtenir una concessió del Port de Barcelona per instal·lar-se en un local a l’inici de l’escullera de Llevant, darrere dels tallers Nuevo Vulcano.

El primer somni olímpic

Els Jocs Olímpics d’Anvers de 1920 van ser els primers amb participació de nedadors catalans, tots ells socis cenebistes. Però tant Joaquim Cuadrada —únic nedador que va arribar a competir— com l’equip de waterpolo (que capitanejava Enric Granados, fill) van tenir una actuació molt discreta.

Aquella experiència va demostrar que, si es volia competir en igualtat de condicions amb els esportistes estrangers, calia disposar de piscines climatitzades, on entrenar-se tot l’any.

Però hi havia un altre motiu de pes de construir una piscina a Barcelona. La ciutat volia organitzar uns Jocs Olímpics. De fet, durant els Jocs de 1920 una delegació del Comitè Olímpic Català va viatjar a Anvers per presentar-li la candidatura al president del Comitè Olímpic Internacional, Pierre de Coubertin.

El somni olímpic de Barcelona havia arrencat tres anys abans, quan l’alcalde Manel Rius havia enviat una carta al mateix baró de Coubertin. Li oferia la ciutat com a seu dels Jocs Olímpics, aprofitant la celebració de l’Exposició Indústries Elèctriques, prevista per al 1917.

Com a part d’aquest esdeveniment es va projectar la construcció d’un parc d’esports a Pedralbes, dissenyat per Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. A més d’un estadi, el parc preveia la construcció de la primera piscina de Barcelona. El projecte mai es va fer realitat, perquè l’Exposició de 1917 no es va celebrar fins a 1929, reconvertida en Exposició Internacional.

Jaume Mestres, pioner de l’arquitectura esportiva

Com ja hem dit, després dels Jocs d’Anvers es van multiplicar les veus que reclamaven la creació de piscines a Barcelona. Paralitzat el projecte municipal, va ser el Club Natació Barcelona qui va assumir el repte.

El mateix any 1920 el club va obtenir la concessió del Port per ampliar les instal·lacions de l’escullera. A finals d’any la junta general de socis va aprovar un pressupost de 250.000 pessetes per construir una piscina, la primera de la ciutat i la primera coberta a l’Estat.

El projecte el signava Jaume Mestres i Fossas, un jove arquitecte —feia només tres anys que havia obtingut el títol— que era també vicepresident del club. Mà dreta de Bernat Picornell, junts havien impulsat la creació de les federacions Espanyola i Catalana de Natació, i Mestres n’era el president de les dues.

Mestres era també un dels fundadors del Comitè Olímpic Català i havia format part de la delegació que s’havia reunit amb Coubertin a Anvers. De fet, al mateix temps que projectava la piscina, treballava en l’obra més emblemàtica de la candidatura pels Jocs de 1924: la construcció de l’estadi olímpic, batejat com l’Estadi Català. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

La piscina de l’Escullera

La primera pedra de la piscina del Natació Barcelona es va col·locar el 17 d’abril de 1921. A l’acte hi van assistir un bon nombre d’autoritats, encapçalades pel president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch.

L’obra presentava algunes dificultats per les característiques del terreny. Mestres va optar per l’ús de formigó armat, una tècnica molt innovadora en aquella època. Un altre repte va ser la construcció d’un prou per extreure l’aigua del mar, que filtrada naturalment per la sorra, abastiria la piscina.

La construcció del cubell va durar set mesos i a finals d’any ja es va poder omplir. El 18 de juny de 1922 va tenir lloc una inauguració oficiosa de la piscina, que encara era descoberta. Es va celebrar una jornada festiva i esportiva amb curses de natació i partits de waterpolo.

Els treballs es van completar a principis de 1924, amb la construcció de la coberta i la instal·lació de la calefacció, a càrrec de la companyia Erebus. A la premsa de l’època es destacava que era la primera piscina del món amb aigua de mar temperada. Per celebrar la inauguració es va programar un festival esportiu internacional pel 23 de març.

L’any 2003, amb motiu del Campionat Mundial de Natació, el CN Barcelona va inaugurar una nova piscina a l’escullera. La vella piscina, molt atrotinada, va tancar definitivament el 2007. Van existir diversos projectes per convertir l’espai en un centre de talassoteràpia, que no van reeixir.

Des d’aleshores la instal·lació ha quedat en desús i l’edifici ha patit una progressiva decadència.  Fa uns mesos es va anunciar un nou pla per recuperar-la com a centre per practicar els salts.  Un projecte que, esperem, retorni la vida a la piscina més antiga de Barcelona.