Quan Barcelona va acollir els Jocs Olímpics del 92 va fer realitat un somni que havia perseguit durant molts anys. Un llarg camí que va començar en plena eufòria per l’Exposició Internacional, quan la ciutat va postular-se, sense èxit, per acollir els Jocs Olímpics de 1924 i 1936. La següent fita va tenir lloc l’any 1955, amb la celebració dels II Jocs del Mediterrani, l’esdeveniment esportiu més gran organitzat per Barcelona fins aleshores.
Malgrat la seva importància, aquells Jocs han caigut pràcticament en l’oblit i avui el seu llegat és pràcticament desconegut. La celebració dels XVIII Jocs del Mediterrani a Tarragona (amb subseu a Barcelona) és un bon moment per recordar quan la bandera olímpica va onejar per primer cop al cel de Barcelona.
La preparació dels Jocs
La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Mediterranis va tenir lloc l’any 1951, quan tot just se n’estava celebrant la primera edició a Alexandria. L’ideòleg de la candidatura va ser Epifanio de Fortuny, baró d’Esponellà i primer regidor d’esports que va tenir l’Ajuntament de Barcelona. Tot i que, com als Jocs del 92 amb Joan Antoni Samaranch, sembla que la presència d’un català al Comitè Olímpic Internacional, en aquest cas el baró de Güell, va ser determinant per acabar de decantar la balança.
Els Jocs de 1955, com els de 1992, van tenir el seu epicentre a Montjuïc. Es van aprofitar molts recintes esportius ja existents i alguns, fins i tot, van repetir 37 anys més tard com a seu olímpica. El cas més paradigmàtic és el de l’Estadi de Montjuïc, construït per a l’Exposició del 29 i que era l’estendard de la fallida candidatura pels Jocs del 36. Degudament reformat pels Jocs del Mediterrani, va acollir les cerimònies d’inauguració i de clausura, les proves d’atletisme i d’hípica i alguns partits d’hoquei herba i de futbol. La piscina municipal de Montjuïc, una altra herència de l’Exposició del 29, també va ser remodelada per albergar la natació, els salts i el waterpolo. I sense sortir de Montjuïc, una altra reforma, aquesta integral, va ser la de l’antic Stadium Català. El que havia de ser l’estadi de la candidatura olímpica de 1924 es va transformar en el camp de rugbi de la Foixarda.
Però la gran obra dels Jocs Mediterranis va ser, sens dubte, el Palau Municipal d’Esports, aixecat al carrer Lleida. Va ser el primer pavelló cobert que es construïa a l’Estat i va acollir gran part de les competicions d’aquells Jocs: bàsquet, hoquei patins, gimnàstica, boxa, halterofília i lluita. Després de 1955 va tenir una llarga vida esportiva, que es va prolongar fins als Jocs del 92. A partir d’aleshores va iniciar una progressiva decadència, passant per la reconversió en sala de concerts i teatre musical abans d’arribar a l’actual estat d’abandonament.
Per a la resta de disciplines es va recórrer a instal·lacions ja existents. Molt a prop del flamant Palau d’Esports, al carrer Llançà, hi havia l’antic Pabellón del Deporte, descobert, on es va disputar part del torneig de bàsquet. Encara a l’àrea de la muntanya, les competicions de tir es van realitzar al Camp de Tir Nacional, ampliat per a l’ocasió, i el circuit urbà de Montjuïc es va aprofitar a la prova de ciclisme en ruta. Altres esports es van repartir entre diferents espais de la ciutat, com l’estadi de les Corts (futbol), el port (rem i vela) i el Casino de Sant Sebastià, a la Barceloneta (esgrima).
Els Jocs de l’aigua
Com als Jocs del 92, el punt culminant dels Jocs del 55 va ser la cerimònia inaugural a l’Estadi de Montjuïc. Com que el Comitè Olímpic Internacional restringia l’ús de la flama sagrada als Jocs Olímpics, l’organització barcelonina va idear un nou ritual, canviant el foc per l’aigua del Mediterrani, les torxes per àmfores i el peveter per una font.
L’aigua del Mare Nostrum va ser transportada per rellevistes des d’Empúries fins a l’estadi, on l’atleta Sebastià Junqueras va ser l’encarregat d’abocar-la a un gran brollador, que va rajar mentre van durar els Jocs. Aquesta innovadora posada en escena va ser tot un èxit, fins al punt que va ser copiada a les següents edicions dels Jocs del Mediterrani. Molt abans que Rebollo sorprengués el món amb una fletxa de foc, Barcelona demostrava la seva capacitat per reinventar les litúrgies olímpiques.
Més enllà de l’àmbit esportiu, durant aquells dies es van realitzar diverses activitats culturals, com exposicions o, fins i tot, obres de teatre a l’aire lliure. Després de molts anys d’autarquia franquista, l’oportunitat d’obrir-se al món va ser rebuda amb il·lusió a la ciutat, com ho demostra el fet que associacions de veïns i comerciants de Gràcia, de la Rambla i de Pelai o Ferran van guarnir els seus carrers amb llums, banderoles i altres elements al·lusius al certamen. Fins i tot es va organitzar un concurs d’aparadors.
Els Jocs Mediterranis es van clausurar el 25 de juliol de 1955. El general Moscardó, màxima autoritat franquista present al certamen, va ser un dels encarregats d’arriar la bandera olímpica de l’estadi. En aquell moment ningú podia imaginar que un altre 25 de juliol, 37 anys més tard, aquella mateixa ensenya es tornaria a hissar a Montjuïc.
