Memòries, vestigis i curiositats

Històries

Un camell custodiant un palau

Aquesta cap de setmana tancaven les galeries El Mercadillo, del carrer Portaferrissa, 17. Els de la meva generació, adolescents als noranta, encara les vam conèixer en els seus temps d’esplendor. Ja aleshores tothom les anomenava “El Camello”, per la figura que custodiava l’entrada i que, curiosament, no era un camell, sinó un dromedari.

El que no sabiem els de la meva generació, i segurament tampoc els de les posteriors, és que galeries del carrer Portaferrissa eren, en realitat, una sucursal d’un altre “mercadillo”, el primitiu i original, El Mercadillo Balmes.

Interior de "El Camello" poc després de la seva inauguració (Eduard Olivella / AFB).

Interior de “El Camello” poc després de la seva inauguració (Eduard Olivella / AFB).

"El Camello" pocs dies abans del seu tancament.

“El Camello”, pocs dies abans del seu tancament.

El Mercadillo de Balmes

El Mercadillo original havia obert l’any 1972 als soterranis del carrer Sant Hermenegild, 23, cantonada amb Balmes. Era un intent d’importar a Barcelona els markets londinencs, meca dels hippies i de la cultura underground de l’època.

Entrada de El Mercadillo de Balmes l'any 1976.

El Mercadillo de Balmes ocupava la planta baixa i el soterrani de St. Hermenegild, 23.

S’hi venien productes difícils de trobar a la Barcelona tardofranquista. Des de camises índies a discos d’importació, roba militar, kimonos, encens i altres objectes que aleshores eren tan exòtics com els bastonets xinesos.

Els promotors del Mercadillo de Balmes eren els germans Pilar i Artur Mijangos. Van començar subarrendant paradetes a petits comerciants, que bàsicament venien artesania i productes de segona mà, i que no es podien permetre el cost de mantenir una botiga pròpia.

Paradeta a El Mercadillo de Balmes (Destino, 1974).

Paradeta a El Mercadillo de Balmes (Destino, 1974).

Aquell primitiu Mercadillo era semblant a uns encants, on també es feien degustacions de gastronomia asiàtica i exposicions contraculturals. Després va evolucionar cap a un model menys alternatiu i més comercial, d’on acabarien sorgint negocis com la multinacional Mango.

“El Camello” de Portaferrissa

El 1975 els propietaris de El Mercadillo de Balmes van obrir una sucursal més cèntrica a la Casa Josep Martí i Fàbregas, un dels molts palauets del carrer Portaferrissa.

Hi van arribar a funcionar una trentena de botigues, ubicades a l’antiga cotxera de la finca i, durant un temps, també al pis principal, on van obrir una perruqueria i un restaurant. Aquesta planta va tancar l’any 2005, al no poder assumir el cost del lloguer.

La planta superior de "El Camello" el dia del seu tancament

La planta superior de “El Camello” el dia del seu tancament (Xavier Cervera / La Vanguardia, 6 juliol 2005).

Per compensar la manca de visibilitat des del carrer, els promotors feien servir tota mena de reclams al portal de l’edifici. Fins i tot, una peça de Miró, que acabaria sent substituïda per l’icònic i definitiu camell/dromedari. La figura de cartró pedra procedia del Vinçon, una altra botiga singular passada a millor vida.

A l'esquerra l'entrada de El Mercadillo de Portaferrissa el 1973, encara sense el dromedari. A la dreta, ja amb la figura original, a finals dels vuitanta.

Dues imatges de l’entrada de El Mercadillo de Portaferrissa. A l’esquerra, a principis dels setanta, encara sense el “camell”. A la dreta, ja amb la figura original, a finals dels vuitanta (AFB).

Un “mercadillo” en un palau

La Casa Martí i Fàbregas és una finca senyorial del segle XVIII que conserva en gran part el seu aspecte originari. L’edifici va ser reformat el 1864, quan era propietat del regidor municipal Josep Martí i Fàbregas. Es van refer els balcons, segons un projecte de Miquel Garriga i Roca executat per Francesc Batlle.

La façana de la Casa Martí i Fàbregas conserva elements setcentistes, com la una cornisa amb quatre carotes.

La façana de la Casa Martí i Fàbregas conserva elements setcentistes, com la una cornisa amb quatre carotes.

En la mateixa intervenció es van decorar els sostres del principal amb teginats i pintures. Possiblement d’aquesta mateixa època s’hauria fet també el jardinet interior, que s’acabaria convertint en la terrassa del bar del Mercadillo.

Des del bar El Jardí es podia veure la façana posterior de l’edifici, tancada per una galeria de ferro i vidres de colors.

Precisament, un dels atractius del Mercadillo de Portaferrisa era la ubicació interior de botigues. L’accés a les galeries permetia descobrir l’edifici setcentista, passant pel llarg vestíbul i el pati amb escala oberta, decorada amb elements rococó.

Pati i escala de la Casa Martí i Fàbregas, quan encara funcionava la segona planta de El Mercadillo.

Pati i escala de la Casa Martí i Fàbregas, quan encara era oberta el pis superior de El Mercadillo.

L’edat d’or dels “mercadillos”

L’èxit de El Mercadillo va provocar un boom dels basars juvenils a mitjans del anys setanta, coincidint amb l’apogeu de les galeries comercials a Barcelona. Segons un article publicat per la revista contracultural «Star», el 1976 funcionaven a la ciutat una desena de “mercadillos”, la majoria a l’upper Diagonal.

Entre els més pijos destacaven London Shops, a la Casa Coll Portabella (Diagonal, 508). Molt a prop hi havia les galeries soterrànies del Drugstore David, al carrer Tuset, el particular Carnaby Street de la jove burgesia barcelonina. Van quedar destruïdes per un incendi el 1979, sis d’anys després de la seva obertura.

La Vanguardia, 16 març 1979

La Vanguardia, 16 març 1979 (clic per ampliar)

A Muntaner amb Santaló hi havia Las Américas i més amunt, a tocar de El Mercadillo original, les galeries Biba (Balmes, 348). De la mateixa manera, a rebuf de “El Camello” de Portaferrissa, van obrir el mercadillo del carrer Bot i el Ramblas Market, a l’antiga farmàcia modernista del doctor Genové (La Rambla, 77).

A l'esquerra, les galeries Biba, a la dreta, El Mercadillo Las América.

A l’esquerra, les galeries Biba, a la dreta, el Mercadillo Las Américas.

Lluny del centre, hi havia també alguns basars de barri, com el Mercadillo Meridiana, al número 292 de l’avinguda. O el Pipol (Comte Borrell, 77), a Sant Antoni, que aleshores no era, ni de lluny, un barri de moderns.

La decoració sententera del mercadillo Pipol, al carrer Borrell. Actualment el local l'ocupa un bingo.

La decoració “sententera” del “mercadillo” Pipol. Als vuitanta es va transformar en bingo.

De tots aquests, només el Mercadillo de Portaferrissa va sobreviure més enllà dels anys vuitanta. Diuen que els que els dromedaris poden passar setmanes sense beure. “El Camello”, l’últim de la seva espècie, va resistir quaranta anys al desert, adaptant-se a l’evolució de les modes i de les tribus urbanes. Fins al punt que les galeries que ara tanquen tenen poc o res a veure amb aquell llegendari Mercadillo de Balmes.

 

Articles relacionats

2 Comments

  1. Jordi Serrano

    Molt bon article. Felicitacions. Crec que és el millor que he llegit sobre el tema. Sempre he tingut curiositat per una cosa. Per circumstàncies personals recordo perfectament quan va obrir el Mercadillo de Portaferrissa i recordo que le gent l’anomenava “el Golo-Golo”, no sé si es deia així, si era el nom d’una de les botigues que hi havia….. Crec que hi ha una botiga a l’Eixample que es diu així. Una de les coses per les que era famós és pels emprovadors, perqué les cortines eren “molt indiscretes”, si tancaves per una banda s’obria per l’altra….

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.