Fa unes setmanes les excavadores van començar a treballar al pas de Sota Muralla, amb l’enderroc de l’antic Col·legi de Pesadors i Mesuradors. Poca gent identificarà de què estem parlant amb aquest nom. Es tractava d’un edifici voluminós i més aviat lleig, que trencava l’estètica del Pla de Palau. Precisament per tot això sempre m’havia cridat l’atenció aquella baluerna, invisible als ulls de la majoria de passejants. I, com passa sovint a Barcelona, fins i tot els edificis aparentment anodins amaguen històries sorprenents.
El dret dels cóps, un impost impopular
Tot i ser uns grans desconeguts, els pesadors i mesuradors de Barcelona estan considerats el gremi més antic d’Europa d’aquest ofici. Sembla que ja estaven actius al segle X, tot i que no es conserva cap document que ho acrediti.
Va ser Jaume I qui va regularitzar l’ofici, ara fa 800 anys, quan el 1221 va instaurar el dret dels cóps, un impost en espècies que havien de pagar els venedors de blat i farina quan entraven a Barcelona. Com que existien molts sistemes de mesura diferents, es van unificar en un patró únic, els cóps. Els mesuratges es feien a les portes de les muralles. Per evitar possibles fraus, se n’encarregaven uns pesadors i mesuradors nomenats per designació reial. Aquest va ser l’origen del Gremi de Mesuradors de les Places Reials.
Amb el pas dels segles, la puixança comercial de Barcelona va fer que el gremi anés ampliant la seva activitat. A partir del segle XVI es va transformar en la Germandat de Mesuradors Reials de Gra i Pesadors de Farines del Port.
Tot i ser un impost molt impopular, que va motivar diverses revoltes, el cobrament del dret dels cóps es va mantenir vigent fins al segle XIX. El nomenament dels pesadors i mesuradors per designació reial també es va mantenir fins al segle XIX. Arran de la Revolució del 1868, que va posar fi a la monarquia, la Germandat es va establir com a col·lectiu particular.
El 1903 els pesadors i mesuradors van recuperar el reconeixement oficial que havien perdut durant la Primera República. Es va constituir el Col·legi Oficial de Pesadors i Mesuradors de Barcelona, sota l’empara del Ministeri de Comerç. Els seus professionals van esdevenir funcionaris, acreditats per donar fe de les operacions anomenades de “pesaje y medición”, com si fossin uns “notaris del pes”.
Un gremi nòmada
La primera seu del gremi va ser al costat d’un dels primitius portals de Barcelona, el pont de Campderà, davant del Convent de Sant Agustí, on es feia el pesatge de les farines.
Quan es va obrir el portal de Mar el gremi es va traslladar a la zona, on s’han mantingut gairebé fins als nostres dies. Inicialment guardaven les eines a l’anomenada “casa del Pes del Rei”, a tocar de l’actual Pla de Palau. Posteriorment els pesadors van tenir la seu a la mateixa muralla de mar. I quan aquesta es va enderrocar, a mitjans del segle XIX, es van traslladar a uns baixos del carrer de Llauder, molt aprop del pas Sota Muralla.
L’any 1914, ja constituïts com a Col·legi, van rebre l’autorització per establir-se als antics tallers del Moll del Dipòsit. Aquest edifici senzill, de dues plantes, es pot veure en diverses fotos, just a tocar dels dipòsits coneguts com els Magatzems Generals del Comerç, avui convertits en el Palau de Mar.
En aquesta zona, que aleshores concentrava pràcticament tota l’activitat portuària de la ciutat, van instal·lar-hi una bàscula, per pesar les mercaderies del comerç marítim.
Aquesta va ser la casa dels pesadors i mesuradors fins que als anys seixanta es van enderrocar totes les construccions del Moll de la Fusta. El 1967 el port va obtenir la concessió per construir les noves oficines del Col·legi i la bàscula al mateix pas Sota Muralla, però a l’altra banda de les vies del tren.
Un museu del pes
El nou Col·legi de Pesadors i Mesuradors ja estava operatiu el 1971. Una mola rectangular, de línies racionalistes, que encaixava poc amb l’entorn classicista del Pla de Palau.
Possiblement l’únic element destacable del nou edifici era un mosaic del ceramista Julio Bono, al costat de la porta principal. El principal tresor era a l’interior: una col·lecció d’estris de mesura antics, reunida durant dècades d’activitat.
El pesatge es va realitzar en aquestes instal·lacions fins que els Jocs Olímpics van transformar el Port Vell, i es va traslladar tota l’activitat comercial del port a la Zona Franca. L’edifici es va mantenir com a seu del Col·legi i, durant trenta anys, va sobreviure com a últim vestigi del vell port comercial de Barcelona, juntament amb els Magatzems General del Comerç, reconvertits en el Palau de Mar.
El 2019 l’autoritat portuària va anunciar l’extinció anticipada de la concessió i l’enderroc de l’edifici, ubicat en una zona qualificada de lliure d’edificacions. Fa unes setmanes les excavadores van començar l’enrunament. Pocs barcelonins s’havien fixat en l’existència d’aquest edifici, i pocs s’adonaran de la seva desaparició. Un comiat silenciós per als notaris del pes.
