El març de 1996, un grup de joves entrava a l’Hamsa, un recinte abandonat al barri d’Hostafrancs. Durant els anys següents, el nom d’Hamsa es va convertir en un símbol del moviment okupa a Barcelona. Fins al seu desallotjament, el 4 d’agost de 2004, enguany fa 20 anys. Però, què era l’Hamsa?
HAMSA era l’acrònim de Hierros y Aceros Moldeados, SA, una empresa mecanometal·lúrgica, nascuda com un tallers de foneria i forja. La fàbrica va arribar a ocupar una extensa parcel·la, entre els carrers Ermengarda, Llobet, Miquel Bleach i Callao. L’enderroc, que va seguir al desallotjament, per obrir la plaça Joan Pelegrí, va posar fi a una història industrial forjada més de 150 anys enrere.
Les foneries d’Hostafrancs
Al segle XIX, la foneria va ser una activitat important a l’Hostafrancs, on van arribar a existir vuit indústries del sector.1 Entre aquestes, la foneria de ferro de Pere i Salvador Mir, una societat fundada l’any 1850. Tenia les oficines i el magatzem al carrer Hospital 76-78, però els tallers eren fora de les muralles, a Hostafrancs, a la cantonada dels carrers Luchana (actualment, Ermengarda) amb Sant Antoni (ara, Llobet). L’entorn de l’Espanya Industrial va ser un nucli industrial força important, on també hi havia Ca l’Arisó.
De la foneria Mir van sortir moltes peces artístiques, com les reixes del parc de la Ciutadella, o la que es considera la primera estàtua de bronze feta a Barcelona, la d’Antonio López, destinada a la plaça homònima. Obra de Venanci Vallmitjana, es va fer de la fossa de restes de vaixells de la Companyia Transatlàntica, fundada per López.2
També en sortir van baranes i pilars de fosa per a molts dels edificis de l’Eixample, aleshores en plena construcció. L’any 1902, l’empresa va canviar el nom per Fundición Barcelonesa. Dos anys més tard, es va dissoldre i els tallers va passar a la Societat Anònima Llopart, també del sector metal·lúrgic.
Dels Mir als Escorsa
Paral·lelament, l’any 1887, Dionís Escorsa Cruells, amb dos socis més, havia fundat una foneria de ferro al número 15 del passeig de la Creu Coberta (l’actual avinguda Mistral). A la mort d’Escorsa, els seus tres fills van continuar el negoci, convertint-lo en una de les foneries més importants de la ciutat. L’any 1917, la Foneria Escorsa es va traslladar al barri de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet de Llobregat.3
El 1929, el fill mitjà, Alexandre Escorsa Sòria, es va separar del negoci familiar per associar-se amb l’enginyer director de l’empresa, el francès Lleonard Leprevost Mallet.4 Tots dos van crear la seva pròpia foneria, Hierros y Aceros Moldeados, SA (HAMSA). Es van instal·lar a les naus de l’antiga foneria Mir, al carrer Ermengarda, 20. Primer, en règim de lloguer i, a partir de 1935, com a propietaris.5
Hierros y Aceros Moldeados, SA
Durant la seva existència, Hamsa es va dedicar la fosa, forja i modelat d’acers especials, així com a la fabricació d’imants. Durant la Guerra Civil, l’empresa va ser col·lectivitzada i s’hi van produir peces per a fusells. A principis dels anys quaranta la fàbrica va ser ampliada amb noves naus per la banda dels carrers Llobet i Miquel Bleach. El recinte va arribar a ocupar una extensió de gairebé 10.000 metres quadrats. Paral·lelament, Aceros Hamsa es va expandir amb sucursals a diverses ciutats, com Madrid o Bilbao.
Amb les morts de Lleonard Leprevost Mallet, el 1942,6 i d’Alexandre Escorsa, el 1947, el negoci va continuar amb els fills del primer, els germans Luis i Leonardo Leprevost Puig. A partir dels setanta, el moviment veïnal va començar a demanar el tancament de la fàbrica, tips del soroll continu de dia i nit. Les protestes es van incrementar arran d’una explosió accidental a les instal·lacions, durant la Festa Major de Sants, que va deixar diversos ferits pels trossos de metall projectats.7
Luis Leprevost va morir el 1984 i el seu germà el 1992. Aquell mateix any, Aceros Hamsa tancava la fàbrica d’Hostafrancs. El 1993, es va aprovar la modificació del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) d’Hostafrancs, que destinava els terrenys de l’antiga fàbrica a la construcció d’habitatges i un parc.
L’Hamsa, símbol okupa
El 23 de març de 1996, quan la fàbrica duia quatre anys abandonada, un grup de joves van entrar a les naus del carrer Miquel Bleach i van convertir-les en el Centre Social Okupat Autogestionat (CSOA) Hamsa. Les oficines de l’antiga fàbrica es va destinar a habitatge, mentre el CSOA ocupava l’edifici veí de quatre plantes. S’hi van habilitar sales de tallers i reunions, locals d’assaig, biblioteca, kafeta, cuina i una gran nau on es feien concerts.
L’Hamsa va resistir a dos intents de desallotjament, el setembre de 1996 i el gener de 1997 i es va convertir en l’espai okupat més gran de Barcelona, després de l’assalt policial al Cinema Princesa. L’any 1999, els propietaris, la família Leprevost, van enderrocar les naus que estaven buides, buscant que el recinte fos declarat en estat ruïnós.8 El 2003 els terrenys van ser adquirits per una immobiliària, que va denunciar l’okupació.
El 29 de març de 2004 el jutjat va dictar una ordre de desallotjament. Per tercera vegada, no es va poder executar, per la concentració massiva davant de l’edifici. Finalment, però, la nit del 3 al 4 d’agost de 2004 la Policia Nacional va assaltar per sorpresa l’edifici, posant fi a vuit anys d’okupació.
Una plaça dura
El mateix 4 d’agost es van produir les primeres manifestacions en contra del desallotjament, tant als carrers de Sants com al centre de Barcelona. Una de les imatges més icòniques va ser l’entrada dels okupes a la de Pedrera, on van desplegar una gran pancarta des del terrat.
Tres dies després, un grup va intentar reokupar l’Hamsa, però van abandonar-la voluntàriament poques hores després. L’enderroc parcial, que ja havia començat, havia deixat l’edifici en estat ruïnós. Les protestes van continuar durant tot el mes d’agost i van tenir un dels seus moments àlgids en el boicot al pregó de la Festa Major de Sants.
El solar de l’Hamsa es va quedar sense edificar durant set anys, arran de la fallida d’una de les empreses constructores durant la crisi de 2008. Finalment, el 26 de març de 2011, es va inaugurar la nova plaça, dedicada al pedagog Joan Pelegrí. El que el PERI destinava a “zona verda” es va convertir en una gran esplanada buida, sense arbres ni vegetació. Un espai que, malgrat la reforma posterior, no ha perdut l’essència d’una plaça dura.
Articles relacionats
Notes
- TATJER, Mercè; L’eixamplament de l’espai industrial (1875-1897) a «Barcelona: quaderns d’història» (2010)
- FELIU TORRA, Assumpció; La Barcelona de ferro (2014)
- Sobre la Foneria Escorsa i el seu trasllat a l’Hospitalet, podeu llegir el blog de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
- Lleonard Leprevost, nascut a Normandia el 1867, era enginyer químic i professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Introductor del taylorisme a Catalunya, va ser enginyer director de la Foneria Escorsa, abans d’associar-se amb un dels germans per crear Hamsa. Els fills de Leprevost es van establir a Sitges i es van emparentar amb la burgesia empresarial, com la família Artiach.
- Hamsa va comprar els terrenys a la Societat Anònima Llopart, segons consta al Butlleti Oficial de la Generalitat de Catalunya del 3 d’abril de 1935
- Segons consta a la necrològica publicada a «La Vanguardia»
- HUERTAS, Josep M., FABRE, Jaume; Tots els barris de Barcelona (1976)
- Joventut, okupació i polítiques públiques a Catalunya (2003)
