Fa pràcticament mig segle que els trens no passen per l’estació de Nord, però les sigles de RENFE segueixen presidint la seva façana. No són l’únic vestigi del passat ferroviari de l’edifici; ara bé, no tots són tan evidents.
Per exemple, les estrelles de cinc puntes que es poden veure a la fusteria, en vitralls i, més clarament, a la façana. Fàcilment es poden confondre amb un element ornamental sense més, però són en realitat un vestigi que revela l’origen del nom de l’estació.
L’estació de Saragossa
La que ara es coneix com l’estació del Nord es va inaugurar el 21 de maig de 1862. Aleshores era l’estació de Saragossa, perquè era la capçalera de la línia ferroviària que anava fins a la capital aragonesa, passant per Lleida.
Els inicis del ferrocarril a Catalunya van lligats a la iniciativa privada. La concessió estatal per construir i explotar la línia a Saragossa era de la Compañía del Ferrocarril de Zaragoza a Barcelona, una societat impulsada pel notari i diputat Josep Planas i Compte, amb el suport de la família Girona.
La construcció de la línia va ser complicada, per l’orografia del terreny i per diversos entrebancs administratius. L’obra es va realitzar per seccions, sent l’últim tram construït el de Montcada a Barcelona.
La terminal barcelonina es va emplaçar en uns terrenys coneguts com l’Hort de Sant Pere, a tocar del Fort Pius i, per tant, dins el que havia estat el perímetre militar de la Ciutadella. L’estació va ser dissenyada per Pedro de Andrés Puigdollers, enginyer en cap de la línia.
Constava de dos edificis rectangulars i paral·lels, separats per les vies, que quedaven cobertes per una marquesina a dues aigües. L’edifici del costat muntanya, que ara ocupa l’estació d’autobusos, estava destinat a l’activitat de mercaderies, ja que connectava directament amb el carrer de Ribes, aleshores una de les principals carreteres de sortida de Barcelona.
L’altra nau, al costat on ara està el parc, corresponia a l’edifici de viatgers. Per tant, la façana principal del recinte, amb la porta d’accés, donava al carrer de Vilanova. D’aquí que la terminal acabés sent coneguda com l’estació de Vilanova, sobretot quan la línia es va prolongar més enllà de Saragossa.1
El Ferrocarril del Norte
L’any 1878 la societat propietària del ferrocarril a Saragossa, que passava per dificultats econòmiques, va ser absorbida per la companyia Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta s’havia constituït vint anys abans per construir la línia que anava de Madrid al nord de la península, fins a frontera francesa. Posteriorment, gràcies a diverses compres i fusions, havia crescut fins a convertir-se en l’empresa ferroviària més gran d’Espanya.
L’emblema de Norte era una estrella de cinc puntes, que molt probablement representava Polaris, l’estel del Nord. De fet, a França, país d’origen dels fundadors de la companyia, els germans Péreire, ja existia la «Compagnie des Chemin de fer du Nord», que també tenia l’estel entre els seus distintius.2
La terminal del carrer Vilanova es va convertir en l’estació central de la companyia Norte a Barcelona, d’aquí la denominació que ha arribat fins als nostres dies. Els nous propietaris van realitzar diverses ampliacions. La més important va ser la reforma monumental de 1911, pròpia d’una època on les terminals eren un símbol de prestigi i les companyies competien per realitzar grans obres d’enginyeria i arquitectura.
L’encarregat del projecte va ser Demetrio Ribas, arquitecte titular de la companyia Norte. Ribas venia de realitzar l’estació del Nord de València, fet que explica les evidents connexions estilístiques entre les dues obres, influenciades pel modernisme vienès o Sezessionsstil.
Ribas va ampliar el recinte amb la construcció d’un nou accés i vestíbul pel carrer Nàpols. Als dos edificis ja existents se’ls va afegir un tercer cos perpendicular, a la banda de ponent, coronat per una gran coberta de vidre i ferro colat. Amb aquesta portalada l’estació quedava encarada a l’Arc del Triomf, és a dir, a la nova Barcelona sorgida de l’Exposició de 1888.
L’estació del Nord, Fort Pius i el Príncep Pio
Norte va desaparèixer el 1941, quan la dictadura va nacionalitzar les companyies ferroviàries privades per integrar-les una nova una empresa pública, la Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles (RENFE).
La denominació popular de l’estació del Nord es va mantenir inclús després de ser clausurada, l’any 1972. Tanmateix, RENFE utilitzava oficialment la nomenclatura Barcelona-Vilanova. Fins i tot es van retirar de la façana els rètols de l’antiga companyia, reposats el 2007.
La supervivència de noms i topònims a vegades resulta capriciosa. L’estació del Nord de Barcelona manté viva una marca comercial vuitanta anys després de la desaparició de l’empresa. Un fenomen que, com hem vist, te rèpliques a ciutats com València o París.
A Madrid, en canvi, la denominació històrica de l’estació del Nord s’ha perdut en benefici de Príncipe Pío, en referència a Francesco Pio di Savoia, militar i antic propietari del terrenys. Aquest personatge és, curiosament, el mateix que va fer construir el Fort Pius, la fortalesa que ha donat nom al barri on es troba l’estació de Nord de Barcelona. Capricis de la toponímia.
Notes
- El 1865 la societat del ferrocarril de Barcelona a Saragossa es va fusionar amb la del ferrocarril de Saragossa a Pamplona, donant origen a la Compañía de los Ferrocarriles de Zaragoza a Pamplona y a Barcelona. Aquesta empresa va fer suspensió de pagaments el 1870.
- El pentacle és un símbol amb una gran càrrega mística i religiosa, d’aquí que també existeixin teories alternatives que vinculen l’emblema amb l’origen jueu dels Péreire.
Hola,
¿se sabe porqué hay un mural en el suelo con el sol de la bandera de Uruguay?
Gracias 🙂
Hola Luis!
Es una obra de Armand Olivé Milián, que representa el sol y las fases lunares. En este enlace puedes leer más al respecto! 🙂