Diuen que per les festes de la Mercè, Santa Eulàlia plora per haver estat oblidada pels barcelonins. Més oblidada encara és Santa Madrona, la tercera copatrona de la ciutat i la més desconeguda.
Antigament, Barcelona havia tingut una gran devoció per Santa Madrona, que era intercessora per obtenir pluja en temps de sequera, com els que vivim actualment. Però, sobretot, era venerada per les dones solteres, que l’invocaven per trobar marit.
La llegenda de Santa Madrona
Si bé la tradició diu que Santa Madrona fou una màrtir grega, existeix una llegenda que la situa Barcelona, en temps de l’emperador Dioclecià. Segons aquesta versió, hauria estat coetània de la Santa Eulàlia barcelonina, encara que, probablement, cap de les dues no va existir realment.
Segons la llegenda barcelonina de Santa Madrona, recollida per Joan Amades al seu Costumari, la noia va néixer al segle III dC en una vila romana de Montjuïc. En quedar orfe, va anar a viure a Tessalònica, Grècia, on va treballar com a minyona —o esclava, segons les versions— d’una família jueva. Quan la mestressa va descobrir que Madrona era una cristiana que no volia renunciar a la seva fe, la va matar a bastonades.
Seguint amb la llegenda que recull Amades, el cos de la santa es va venerar a Grècia, fins que uns comerciants el van comprar per endur-se’l a Marsella. Quan navegaven a prop de Barcelona, els va sorprendre un fort temporal. Aleshores, unes orenetes van salvar-los del naufragi, guiant el vaixell fins a la platja de Sant Bertran.
Segons la llegenda, cada cop que els mariners intentaven tornar a salpar, es reprenia el mal temps. La tripulació va interpretar aquest senyal com la voluntat de la santa de romandre a Barcelona, on havia nascut.
El cos de la santa va quedar dipositat en una ermita dedicada a Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuïc. Es creu que aquesta capella acabaria canviant l’advocació per la de Santa Madrona.
Relíquies viatgeres
Més enllà de les llegendes, l’existència d’una capella de Santa Madrona a Montjuïc està documentada des de 1403. En aquest santuari, de gran devoció popular, es veneraven les relíquies de santa, custodiades al llarg dels anys per diversos ordes religiosos, que hi van construir un petit convent. Els monjos franciscans se’n van encarregar fins al 1578, quan van arribar els caputxins. Aquests van ser substituïts pels servites, entre 1582 i 1619, quan la custòdia va retornar als caputxins.
Per la seva situació, a prop del castell de Montjuïc, el santuari va ser escenari de moltes batalles i les relíquies van viure diversos canvis d’emplaçament. Les despulles de la santa van ser traslladades durant la guerra dels Segadors (1640-1652), ja que el convent va ser ocupat militarment, acabant pràcticament en runes. L’església va ser reconstruïda i beneïda el 1664. L’any 1697, durant el setge francès a Barcelona, les relíquies es van guardar a la Catedral.
Amb la guerra de Successió el convent va ser novament ocupat. El 1713, durant el setge de Barcelona, les tropes borbòniques van destruir-lo a canonades. L’any 1754, al mateix indret, es va aixecar novament l’ermita, que ha arribat fins als nostres dies.
Un convent a la Rambla i dues esglésies al Poble-sec
Els caputxins no van obtenir permís per reconstruir el seu convent a Montjuïc i van aixecar-ne un de nou. Van aconseguir uns terrenys dins la ciutat emmurallada, a la Rambla, a l’altura del carrer Ferran, aleshores inexistent.
El juliol de 1723, un cop beneït el nou convent de Santa Madrona, s’hi van traslladar en processó les relíquies, que s’havien custodiat a la Catedral. Guardades en una caixeta de fusta i vellut carmesí, van quedar exposades al peu del retaule major, sota una gran pintura amb la imatge de la santa
Les restes encara tornarien un cop més a la Seu, l’any 1823, quan el convent de la Rambla va ser expropiat per l’ajuntament liberal i enderrocat. Passat el Trienni Constitucional, els caputxins van reedificar el monestir, que va desaparèixer definitivament amb la desamortització de 1835. El solar es va transformar en la plaça Reial.
Les relíquies van ser traslladades provisionalment a l’església de Sant Miquel, avui desapareguda. Fins que el bisbe Urquinaona va fer construir una parròquia dedicada a Santa Madrona a la França Xica, al barri del Poble-sec. Aquest temple és l’actual església de Lourdes, abans coneguda com Santa Madrona la Vella.
L’any 1888 es va construir la nova església de Santa Madrona, al carrer Tapioles. Aquí es van venerar les relíquies fins a la seva destrucció, amb la crema del temple durant la Setmana Tràgica de 1909. Tot i això, l’escriptor i pessebrista Evelí Bulbena va donar a la parròquia una relíquia de la santa, que deia haver salvat de les flames i que és l’única que es conserva avui en dia.
Patrona de les solteres
Segons explica Amades, Santa Madrona era molt venerada pels barcelonins. L’any 1563 el Consell de Cent va declarar la seva onomàstica, el 15 de març, festa de precepte. Un any més tard, el 1564, Sant Madrona fou proclamada copatrona de la ciutat, juntament amb Santa Eulàlia. Posteriorment, al XVII, s’hi afegiria la Mare de Déu de la Mercè.
Santa Madrona era advocada contra les febres malignes, i també era invocada en èpoques de sequera. Per tal d’implorar la pluja, s’organitzava una processó. Des de l’ermita, es duien les relíquies sota pal·li fins a la Catedral i després es retornaven a Montjuïc. El camí cap a la muntanya sortia per un portal de la muralla proper a les drassanes, que acabaria sent conegut amb el nom de la santa.
Santa Madrona era també la protectora dels navegants, d’aquí que se la representi amb un vaixell a les mans. Explica Amades que, antigament, al sostre de l’ermita de Montjuïc hi penjaven molts exvots en forma de vaixell, oferts per mariners en agraïment per haver-los salvat d’alguna dificultat a la mar.
Segons Amades, les que també s’encomanaven a Santa Madrona eren les dones solteres que buscaven promès. Cada 15 de març es vestien de pelegrines, amb una túnica negra, un barret d’ala ampla amb una petxina cosida i un gaiato amb una carabassa lligada. Les pelegrines anaven en processó fins a l’ermita per demanar-li a la santa un marit, al crit de “Santa Madrona, feu-me ser dona“.
L’última ermita de Montjuïc
Prova de la devoció barcelonina per Santa Madrona és que, tradicionalment, moltes dones duien el seu nom. Entre les més cèlebres, Madronita Andreu, fotògrafa i filla del doctor Andreu.
Avui, en canvi, el nom ha caigut en l’oblit. A Barcelona hi viuen menys d’un centenar de Madrones i, segons l’Idescat, cap de les noies nascudes en els darrers quinze anys duu el nom de la copatrona, que està condemnat a desaparèixer.
Malgrat tot, els últims temps els veïns del Poble-sec han intentat recuperar la tradició i aquest 2023 celebraran per primera vegada una festa major en honor a Santa Madrona. A més, des fa uns vint anys, el quart diumenge després de Pasqua té lloc l’aplec de Santa Madrona, amb una cercavila fins a l’ermita, situada al darrere del MNAC.
La de Santa Madrona és una de les poques ermites que queden a Barcelona. I l’última de les moltes que van existir a Montjuïc. Com ja hem dit, va ser construïda el 1754, després de ser destruïda en el setge de 1714 i restaurada el 1907 i 1947.
No fa gaire es podia visitar un cop l’any, coincidint amb l’aplec. Però, malauradament, ja no obre al públic, pel seu mal estat de conservació. Santa Madrona continua sent la patrona més oblidada.
Molt mt interessant aquesta informació
Moltes gràcies!