L’any 1897, gairebé al mateix temps que el poble de Sants passava a formar part de Barcelona, un jove anomenat Fructuós Gelabert filmava a la fàbrica del Vapor Vell la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema català: «Baralla en un cafè» («Riña en un café»). Enguany es compleixen, per tant, 125 anys d’ambdues efemèrides. Però si l’agregació ha estat àmpliament comentada i celebrada al llarg d’aquest 2022, la segona ha caigut, incomprensiblement, en l’oblit.
Qui era Fructuós Gelabert?
El 28 de desembre de 1895 els germans Auguste y Louis Lumière meravellaven al món exhibint a París les imatges en moviment captades per un invent que havien patentat amb el nom de Cinématographe. Uns mesos més tard, Alexandre Promio, un camarògraf francès al servei dels Lumière, va filmar la «Descàrrega d’un vaixell» al port de Barcelona, que avui es considera la primera pel·lícula feta a Catalunya.
El desembre de 1896, un any després de la primera projecció del cinematògraf a París, l’aparell es va presentar a Barcelona, de la mà d’un matrimoni de fotògrafs coneguts com els Napoleón. Entre el públic d’aquelles primeres exhibicions, realitzades al seu estudi de la Rambla de Santa Mònica (ocupat avui pel Frontó Colom), hi havia un jove Fructuós Gelabert.
Encara que havia nascut el 1874 a la Vila de Gràcia, Gelabert va créixer al veí poble de Sants. El pare tenia una ebenisteria al número 77 de la carretera, al costat de les cotxeres del tramvia. El fill va seguir amb el negoci familiar, per bé que els seus interessos se centraven més en la mecànica, el dibuix i la fotografia.
Riña en un café
Gelabert havia quedat fascinat amb les projeccions a l’estudi Napoleon, especialment amb «El regador regat», considerat el primer film argumental de la història. Decidit a seguir les seves passes, va construir-se ell mateix una càmera de fusta, replicant el cinematògraf dels Lumière.
Amb aquest aparell, el 10 d’agost de 1897 va filmar la que es considera la primera pel·lícula de ficció de Catalunya i d’Espanya: «Baralla en un cafè» («Riña en un café»). El rodatge es va fer en un pati, entre la fàbrica del Vapor Vell i el desaparegut Casino de Sants (que era al passatge Serra i Arola).
L’acció, filmada en un cinta de vint metres (poc més d’un minut), transcorre a la terrassa d’un cafè, on un jove llença floretes a una noia que passa pel carrer. Acte seguit, irromp un altre noi que, gelós, li recrimina el seu comportament. Comença una baralla, fins que la resta de clients intervenen per posar-hi pau. Finalment, els dos adversaris acaben donant-se la mà.
Malgrat la senzillesa de l’argument, possiblement no era original, sinó una còpia d’«Une altercation au café», de Georges Méliès.
Gelabert, que a més de director i guionista també actuava, va tenir l’ajuda del fotògraf Santiago Biosca com a operador de càmera. La resta dels actors eren amics o socis del Casino, que van participar voluntàriament. Únicament se’n coneixen els noms dels protagonistes masculins: Joan Mañé, Antoni Fino, Josep Amigó i Antoni Masià. La dona, com tantes vegades, no va passar a la història.
Sants, bressol del cinema català
Els dies següents, Gelabert va filmar dues pel·lícules més, imitant les vistes dels Lumière: «Salida de los obreros de la fábrica de La España Industrial» —rèplica de la mítica cinta dels germans lionesos— i «Salida del público de la Iglesia parroquial de Sants».
Les tres pel·lícules les va estrenar a finals d’aquell agost, coincidint amb la Festa Major de Sants, en un envelat al costat de la parròquia. Els santsencs, entusiasmats amb la idea de veure’s en aquell nou invent, va fer que la projecció fos tot un èxit.
Per desgràcia, cap de les tres filmacions ha arribat als nostres dies. De «Riña en un cafè» se’n conserva un únic fotograma, si bé el propi director va fer-ne un remake anys més tard.
Barcelona Films
El 1898 la casa Pathé, la productora més important del món, va comprar a Fructuós Gelabert una filmació de la visita d’Alfons XIII a Barcelona. Fou el primer cineasta de l’Estat que venia una pel·lícula a l’estranger.
Esperonat per aquest èxit, els anys següents continuà documentant escenes barcelonines, com la «Llegada de un tren a la estación de ferrocarril del Norte en Barcelona» (1898), la «Visita de la escuadra inglesa en Barcelona (1901)», les «Carreras de caballos en el hipódromo» (1902) o la «Procesión de las hijas de María, de la iglesia parroquial de Sants» (1902), l’única que s’ha conservat íntegrament.
Novament inspirant-se en Mèlies, el 1899 va rodar la primera obra d’animació al país, «Choque de transatlánticos», on va experimentar amb el trucatge i les maquetes. Un camí que no va continuar explorant, però que després seguirien altres cineastes com Segundo de Chomón, un aragonès establert a Barcelona.
L’any 1902 va començar a treballar com a director tècnic de l’empresa Diorama, que tenia una sala d’exhibició a la plaça Bonsuccés, on va instal·lar un taller i laboratori. S’encarregava també de muntar projectors als pobles d’arreu del país. Aprofitant els viatges, va filmar un bon nombre de documentals sobre les tradicions i el patrimoni català.
El seu primer gran èxit comercial va arribar amb «Los guapos de la Vaqueria del Parque» (1905), una comèdia basada en una anècdota real, a la desapareguda Vaqueria Suïssa de la Ciutadella. Es va mantenir trenta dies consecutius en cartellera, tot un rècord a l’època.
Arran d’aquest èxit va rebre una oferta per treballar als Estats Units, però la va rebutjar per quedar-se a Catalunya, on aspirava a crear una indústria cinematogràfica pròpia. Així, l’any 1906 Diorama es va convertir en la productora Films Barcelona, amb la que va adaptar grans obres de teatre català com «Terra Baixa» (1907) i «Maria Rosa» (1908), aclamades pel mateix Àngel Guimerà.
El primer estudi de cinema
El 1908 va construir el primers estudi de cinema de Barcelona, a la finca de Martí Codolar, al barri d’Horta. Es tractava d’una galeria de vidre, que imitava els estudis de Pathé i Mèlies a Montreuil. Aquesta estructura, semblant a un hivernacle, permetia filmar en interiors aprofitant la llum solar, que es regulava amb unes cortines.
A la galeria d’Horta hi va rodar èxits com «La Dolores» (1908), «Amor que mata» (1909), que va vendre a tot el món, o la que es considera la seva obra mestra, «Guzmán el Bueno» (1910), protagonitzada per la gran actriu catalana de l’època, Margarida Xirgu. Els drames es combinaven amb comèdies més lleugeres com «Guardia burlado» o «Los primeros calzoncillos de Toni» (1908).
Paral·lelament, va continuar filmant documentals, malauradament perduts, que avui serien un magnífic testimoni històric de festes barcelonines com el Carnaval, l’aplec de Sant Medir, la Fira de Santa Llúcia o el concurs de sardanes del Park Güell.
El 1912 es va establir pel seu compte, fundant la productora Manufactura Cinematogràfica Tricolor, amb taller a l’ebenisteria del carrer de Sants, 77.
Boreal Films i La Casa de Vidre
L’any 1914 va iniciar el seu projecte més ambiciós. Amb altres socis, va crear la productora Boreal Films, construint uns grans estudis al carrer de Sants, 106 (on avui hi ha la plaça de Sants), que es van inaugurar el 1916.
L’edifici, de dues plantes, era molt visible, perquè quedava al costat de les vies del tren, que anaven per una rasa descoberta per l’actual passeig de Sant Antoni. Als baixos disposava de laboratori, oficines i magatzems i, a sobre, una galeria-estudi de sostre alt i parets envidrades. L’estudi va causar un gran impacte al barri, on se’l coneixeria com “La Casa de Vidre”.
Als estudis santsencs només hi va rodar dos films argumentals: «El sino manda» i «El doctor Rojo». L’esclat de la Primera Guerra Mundial impedia exportar les pel·lícules a l’estranger i el negoci va fer fallida. L’any 1918 es veié obligat a malvendre la Boreal, amb els seus estudis i laboratoris, a la productora Studio Films. Va continuar treballant d’operador de càmera per a aquesta empresa i, ocasionalment, amb altres productores.
Per tal d’ampliar l’estació de Sants, l’any 1924 la companyia MZA va comprar i enderrocar la Casa de Vidre, juntament amb la resta d’edificis del costat nord de la carretera, entre Galileu i Joan Güell. Posteriorment, aquest solar esdevindria l’actual plaça de Sants.
El somni del cinema en relleu
L’any 1928 va dirigir la seva última pel·lícula, «La Puntaire». Una cinta muda que va fracassar a una Barcelona on ja triomfava el cinema sonor. Veient-se incapaç d’adaptar-se als nous temps, va abandonar els rodatges cinematogràfics i la seva figura va caure en l’oblit.
Va dedicar la resta de la seva vida a reparar i construir aparells de cine, amb la seva pròpia marca, Frugel (les seves inicials). Va patentar diversos invents, alguns dels quals no s’arribarien a comercialitzar. Va dedicar molts anys a crear una màquina per gravar imatges tridimensionals, el seu gran somni frustrat.
L’any 1952 el crític Joan Francesc de Lasa li va organitzar un modest acte d’homenatge. S’hi va projectar una nova versió de «Riña en un cafè», que va filmar el mateix Gelabert, malgrat la seva salut ja era molt precària.
La seva primera pel·lícula seria també la darrera. El pare del cinema català va morir el 1955, enmig de la indiferència de la indústria cinematogràfica, que ni tan sols va assistir al seu funeral, al cementiri de Sants. Un trist final a una vida de pel·lícula.
