Memòries, vestigis i curiositats

Històries

Sants, entre els vius i els morts

Cementiri de Sants

Conviure amb els morts no ha estat mai fàcil. A Sants els veïns estan en peu de guerra d’ençà que es va aprovar la instal·lació d’un tanatori privat a l’antic Happy Parc del carrer Comtes de Bell-lloc, una nau d’origen industrial que l’arquitecte modernista Modest Feu va construir per encàrrec dels Germans Climent, l’any 1925. D’aquest edifici en vam parlar fa unes setmanes en un altre article.

Happy Parc de Sants, antiga fàbrica dels Germans Climent

L’antiga fàbrica dels Germans Climent és un edifici catalogat que durant 25 anys va funcionar com a chiquiparc.

Els veïns, organitzats en una plataforma, s’oposen al tanatori per l’impacte visual, social, emocional i mediambiental que tindrà sobre la vida del barri. Segurament no saben que els seus avantpassats santsencs ja van lliurar batalles molt semblants. Perquè abans del tanatori a Sants van lluitar contra un altre recinte funerari indesitjat: el cementiri.

Nínxols del Cementiri de Sants.

Nínxols del Cementiri de Sants.

El de Sants és possiblement un dels cementiris més desconeguts de Barcelona. Amb una superfície d’11.000 metres quadrats és també un dels més petits de la ciutat. No destaca pels seus monuments funeraris, més enllà d’una escultura de Pau Gargallo. Tampoc per les celebritats que hi descansen, tret d’alguna personalitat local com l’empresari Pere Balañá. Si per alguna cosa crida l’atenció el cementiri de Sants és per la seva ubicació, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat.

Panteó de la família Balañá al cementiri de Sants.

Panteó de la família Balañá al cementiri de Sants.

Per què el cementiri de Sants és a l’Hospitalet?

Per respondre a la pregunta cal retrocedir uns quants segles. A l’edat mitjana la pràctica habitual era enterrar els difunts als terrenys que envoltaven les esglésies. Aquesta convivència entre vius i morts generava problemes higiènics i, sobretot, afavoria la propagació de malalties i epidèmies. Per preservar la salut pública, l’any 1787 una Reial Cèdula de Carles III va prohibir les inhumacions a les esglésies i nuclis urbans.

A Sants, municipi independent de Barcelona fins a 1897, el cementiri parroquial s’ubicava a l’església de Santa Maria de Sants. La primitiva parròquia, d’origen romànic, tenia un camp sant contigu, probablement al costat de l’antiga carretera a Madrid (el carrer Sant Crist). Segons explica Josep Miracle, la sepultura a l’interior del temple estava reservada a famílies com els Santomà, que eren els grans terratinents locals. 1

L'antiga església romànica de Sants, segons dibuix Jaume Pahissa.

L’antiga església romànica de Sants, segons dibuix Jaume Pahissa. Al centre s’observa la tanca del cementiri.

L’any 1828 es va construir una nova església al mateix lloc, que va durar fins a la Guerra Civil.  Aquesta nova parròquia, ja sense tombes l’interior, tenia un cementiri que s’estenia des de la façana lateral fins a la nova carretera (el carrer de Sants).

Imatge de 1855 de l'església de Santa Maria de Sants

Imatge de 1855 de l’església de Santa Maria de Sants construida l’any 1828 i destruïda el 1936. Al costat esquerre es pot veure el clos del cementiri (AMDS)

Durant molts anys la petita necròpoli parroquial va ser suficient per a un poblet rural com Sants. Però a partir de 1840 la industrialització va comportar la transformació radical del municipi. Un gran creixement demogràfic i urbanístic que va fer insostenible la convivència entre vius i morts.

Carta publicada pel Diari de Barcelona sobre les pudors del cementiri de Sants.

Carta publicada pel Diari de Barcelona el 1854 recollint les denúncies dels veïns de Sants per les pudors del cementiri parroquial.

A la premsa de mitjans del segle XIX no és estrany trobar queixes dels veïns santsencs per la pudor insuportable dels cadàvers en descomposició. En un temps on les epidèmies de còlera causaven estralls, el governador civil va arribar a ordenar una investigació per trobar les causes de la insalubritat de Sants, determinant que el focus d’infecció era el fossar parroquial.

Davant d’aquesta situació, les autoritats santsenques van crear una comissió municipal encarregada de buscar un nou emplaçament per al recinte mortuori, lluny del nucli urbà, per tal que complir amb les normatives sanitàries. Es va plantejar l’opció de construir-lo als paratges deshabitats de la Marina de Sants, concretament a la zona de Can Tunis, però tractant-se d’uns terrenys d’aiguamolls eren poc escaients per a les inhumacions.

Nínxols del cementiri parroquial de Santa Maria de Sants.

Nínxols del cementiri parroquial de Santa Maria de Sants (AMDS).

Al no trobar espai en el propi terme municipal de Sants, es va fixar la vista en el municipi veí de l’Hospitalet de Llobregat, que era dins la jurisdicció parroquial de Santa Maria de Sants. Inocencio Salmerón, al seu llibre Històries de Collblanc – La Torrassa, relata detalladament aquesta recerca. L’any 1865 es va fer un intent per adquirir uns camps de vinya a la Torrassa. Però sembla que als propietaris no els feia cap gràcia la idea de veure desfilar els morts pels seus terrenys i amb el suport de l’alcalde van evitar la compra.

El cementiri parroquial de Sants, amb el guàrdia a la porta.

El cementiri parroquial de Sants, amb el guàrdia a la porta (AMDS).

En contrapartida, l’ajuntament de l’Hospitalet va oferir a Sants uns terrenys badívols a la zona de Collblanc. Després d’una llarga negociació, i gràcies a la mediació del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, finalment les dues parts van arribar a un acord. El 16 d’agost de 1878 l’ajuntament de Sants va aprovar la compra d’una finca coneguda com “La Cova”, propietat de Salvador Nonell, a canvi de 17.575 pessetes. No cal dir que el consistori hospitalenc també es va endur uns bons diners amb l’operació.

La construcció de la nova necròpoli va anar a càrrec de l’arquitecte municipal de Sants, Jaume Gustà, responsable també de l’edifici de l’Alcaldia, actual seu del districte de Sants-Montjuïc. El 17 de desembre de 1878 el rector de Santa Maria de Sants, Francesc de Paula, va beneir el nou cementiri. El primer enterrat va ser Francesc Carné i Font, que curiosament era el regidor que havia impulsat la construcció del nou recinte funerari.

Crònica de la inauguració del nou cementiri publicada al diari El Telégrafo.

Crònica de la inauguració del nou cementiri publicada al diari El Telégrafo.

Ànimes, esquelets i morts vivents

La Ciutat Vella de Barcelona encara guarda el record dels seus cementiris parroquials, avui convertits en places com la del Pi (cementiri de l’església del Pi), Felip Neri (la Catedral) o el Fossar de les Moreres (Santa Maria del Mar). A Sants, en canvi, l’antic fossar parroquial va ser ocupat per les noves cotxeres del tramvia.

Restes humanes de l'antic cementiri parroquial, trobades l'any 1943 durant la reconstrucció de Santa Maria Sants

Restes humanes de l’antic cementiri parroquial, trobades el 1943 durant la reconstrucció de l’església (AMDS).

Explica Josep Miracle que durant la construcció de les cotxeres de Sants es van produir unes troballes macabres: “Quan amb els anys es va traslladar el cementiri al seu emplaçament actual, i es va fer el rebaix per a construir les cotxeres dels tramvies, van aparèixer bastants esquelets amb els punys entre les dents. Aquesta descoberta va commoure terroríficament els veïns de Sants. L’explicació més plausible era que es tractava de gent que havia mort de ràbia pel fet d’haver estar enterrats en vida, error que no eren infreqüents en els temps d’epidèmia”. 

No és l’única història de terror vinculada als morts santsencs. Diu la tradició que quan algú rebia sepultura a Sants, el seguici fúnebre que desfilava cap al cementiri passava per la Casa de la Vila, molt a prop de l’antiga carretera de Madrid. Segons la llegenda, a les nits en aquell punt del caminet s’hi apareixien unes llums, que el poble interpretava com les ànimes dels difunts pecadors cremant en el foc de l’infern. Aquest fenomen fantasmagòric tindria una explicació científica en els focs follets, un efecte lumínic provocat per la inflamació de gasos que expulsen els animals en putrefacció, probablement provinents d’un canyet ubicat en aquell indret.

El record d’aquella la llegenda es va conservar en unes rajoles a la façana d’una finca propera (l’anomenada Casa de les Ànimes) i en el nom d’aquell tros de l’antiga carretera, rebatejat com el carreró de les Ànimes.

Casa de les Ànimes, al carrer de Sants, 224

Taulell de ceràmica de la desapareguda Casa de les Ànimes, al carrer de Sants, 224 (AMDS).

La Casa de les Ànimes i la Casa de la Vila ja no existeixen. En canvi, tot i la gran transformació urbana que ha patit aquella zona, el carreró de les Ànimes, discretament amagat, ha sobreviscut fins avui. Té un aspecte rònec, estret i tortuós que fa honor al seu nom i al seu origen immemorial. No en va, aquesta antiga carretera de Madrid és un dels carrers més vells de Sants, vestigi d’un traçat d’època romana o anterior.

El carreró de les Ànimes, un vestigi de l'antic camí ral.

El carreró de les Ànimes, un vestigi de l’antic camí ral.

Sants, cementiri general de Barcelona?

El porter del cementiri de Sants amb la seva família, l'any 1897

El porter del cementiri de Sants amb la seva família, l’any 1897.

Poc després de la seva inauguració el nou cementiri de Sants ja havia quedat petit. El 1892 va ser objecte d’un primer eixamplament, que ja va ser motiu d’una reclamació de les autoritats municipals de l’Hospitalet. Les ampliacions i construccions diverses (capella, edifici d’administració, sala d’autòpsies, dipòsit de cadàvers, etc.) van continuar fins entrat el segle XX, ja sota la direcció de l’arquitecte municipal de Barcelona, Pere Falqués, després de l’agregació de Sants el 1897.

Però la reforma més important va ser la planejada l’any 1910. Davant la saturació de tots els recintes funeraris de Barcelona, l’ajuntament va decidir convertir el de Sants en el cementiri general de ciutat. Un eixamplament de 50 hectàrees per transformar la petita necròpoli santsenca en el cementiri més gran de Barcelona, per davant inclús del de Montjuïc.

L’ambiciós projecte va topar amb l’oposició dels veïns de l’antic municipi, encapçalats pel Fomento de los Intereses de Sans, una societat de propietaris integrada essencialment per l’aristocràcia local. Juntament amb una vintena d’entitats locals, com el Casino, el Centre Catòlic o l’Orfeó de Sants, van presentar una instància contra el cementiri general.

signants

Llistat de les entitats de Sants, Hostafrancs, la Bordeta, Collblanc i la Torrassa que van presentar la instància contra l’ampliació del cementiri. Entre les signants hi havia associacions gremials, religioses, polítiques i recreatives.

Argumentaven motius higiènics, ja que amb l’ampliació les tombes quedaven a tocar dels nuclis habitats, alhora que s’impedia el creixement urbà del barri. També els amoïnava “el espectáculo diario y continuo del ir y venir de los cortejos fúnebres en una vía tan espléndida como lo es actualmente la carretera ó calle de Sans”.

instancia 10 junio 1913 p5

Instància presentada pels veïns i entitats de Sants contra l’ampliació del cementiri (La Vanguardia)

Malgrat les protestes, el ple de l’ajuntament municipal va arribar a aprovar una partida pressupostària per adquirir els nous terrenys. La compra i expropiació de les parcel·les es negociava directament amb els propietaris, sense demanar autorització a l’ajuntament de l’Hospitalet. Les autoritats veïnes van elevar una queixa a Governació i finalment el projecte va quedar anul·lat per un reial decret de 1915.

Des d’aleshores, els successius intents per ampliar el recinte han topat sempre amb la negativa de l’ajuntament de l’Hospitalet, emparant-se en el desenvolupament urbà que s’ha produït a la zona.

Entorns del cementiri de Sants a Collblanc

Els entorns actuals del cementiri ja no tenen res a veure amb aquells descampats de 1878.

L’últim d’aquests conflictes va tenir lloc l’any 2007, quan es van enderrocar 200 nínxols que els serveis funeraris de Barcelona havien construït sense permís. L’ampliació havia estat denunciada per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima. Definitivament, conviure amb els morts no és fàcil.

Articles relacionats

Notes

  1. Sants, cent anys enrera, conferència pronunciada per Josep Miracle al Saló de Cent de l’Ajuntament l’any 1978. El títol d’aquest post és un homenatge a un article publicat pel mateix  Miracle a la revista Sants, el 1966

4 Comments

  1. Miquel Soldevila Hernàndez

    Molt interessant.
    Puc rebre informacións vostres?

    Agraït,

    Miquel

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.