El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.
La Vanguardia (1897)
Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1
Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.
La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)
El primer zoo humà Barcelona
El primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.
La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.
Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)
L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.
El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.
La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)
L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.
A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.
El Diluvio (28 de juliol de 1897)
Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.
La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)
Una tribu aixanti a Barcelona
La presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.
La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.
El Diluvio (28 de juliol de 1897)
Gegants, capgrossos i aixantis
L’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.
La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)
Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.
El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.
Notes
- En podeu llegir més en aquest article
Leave a Reply