El proper 25 de desembre tindrà lloc una efemèride que ha passat força desaparecebuda. El dia de Nadal es compliran cent anys de la inauguració de l’Estadi Català, el primer que es va construir a Catalunya. Ubicat a l’antiga pedrera de la Foixarda, on avui hi ha un camp de rugbi, era l’estadi de la candidatura olímpica de Barcelona 1924 .
El primer estadi de Catalunya
Des de principis del segle XX l’esport havia anat guanyant afició a Barcelona, però la ciutat patia un dèficit d’instal·lacions. Abans dels anys vint la majoria dels camps de futbol o velòdroms existents eren poc més que descampats o estructures provisionals, que tenien una vida efímera pel continu creixement de l’Eixample.
En aquest context, el 1914 van aparèixer les primeres veus que reclamaven la construcció d’un estadi a la ciutat. Els principals promotors van ser dos periodistes: Josep Elias i Juncosa i Narcís Masferrer. Al segon se li atribueix el nom de l’Estadi Català, que va fer fortuna.
La proposta va trobar aixopluc en el projecte de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, que s’havia de celebrar a Barcelona l’any 1917. Com a part d’aquest esdeveniment Francesc Cambó, comissari de la Junta Organitzadora, volia crear un gran parc a la zona de Pedralbes. El projecte, encarregat a Jean-Claude Nicolas Forestier, va preveure la construcció d’un “Parque de Sports“, amb un estadi multiusos i la primera piscina de la ciutat.
El parc de Pedralbes mai es va fer realitat. D’una banda, per la negativa dels Güell a cedir terrenys de la seva propietat.1 I de l’altra, per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va deixar enlaire la celebració de l’Exposició.
La candidatura olímpica de Barcelona 1924
L’abril de 1916 Josep Elias i Juncosa, amb altres membres de la Federació Atlètica Catalana, es van entrevistar amb l’alcalde, Manel Rius i Rius, per reclamar al consistori la cessió d’uns terrenys on construir l’anhelat estadi. Rius va rebre la proposta amb entusiasme. Fins al punt que va escriure una carta a Pierre de Coubertin, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), oferint-li la ciutat com a seu dels Jocs Olímpics, aprofitant la celebració de l’Exposició.
La perspectiva d’una candidatura olímpica va fer encara més necessària la construcció d’un estadi. El projecte tenia les simpaties de la burgesia industrial, que veia com els Jocs Olímpics podien impulsar el turisme de negocis a la ciutat.
Amb el suport de la Mancomunitat i de l’Exposició, l’agost de 1920 Elias va encapçalar una delegació del Comitè Olímpic Català als Jocs d’Anvers, on es va reunir amb el baró de Coubertin per presentar-li la candidatura de Barcelona a les Olimpíades de 1924.
Com a part de la delegació també viatjava un jove arquitecte, Jaume Mestres i Fossas, a qui la junta de l’Exposició va encarregar les obres de l’estadi. Era l’inici d’una brillant trajectòria com a arquitecte esportiu, com ja vam explicar fa uns mesos.
L’Estadi Català, a la Foixarda
Descartat l’estadi a Pedralbes, es va trobar un emplaçament definitiu en els terrenys de Montjuïc adquirits per l’Exposició d’Indústries Elèctriques. El lloc escollit —que originalment s’havia concebut com un aparcament pels autobusos turístics— va ser el sot d’una pedrera, coneguda com la Foixarda pels seus antics propietaris, la família Foixart.
Mestres va projectar un dels estadis més grans d’Europa. Tenia capacitat per a 35.000 espectadors, quan el camp del Barça, el més gran de la ciutat, no passava de 6.ooo localitats. El recinte s’adaptava a l’antiga pedrera, fins al punt de conservar-ne un talús sense construir. Al lateral oposat hi havia la tribuna coberta, a la que s’accedia per un pavelló, on havia el bar i sala de premsa.
Mestres havia previst dos pavellons més: el dels músics i el dels atletes. Des d’aquest, els esportistes entrarien a l’estadi per un gran arc que, juntament amb diversos elements ornalmentals (columnes, estàtues, etc.) donarien un caràcter monumentalista al conjunt.
Les obres van començar el setembre de 1920. El 10 d’abril de 1921 es va estrenar l’esplanada central amb un curiós partit de futbol entre arquitectes de l’Exposició i periodistes esportius.
Una inauguració històrica
L’Estadi Català, encara inacabat, es va inaugurar el dia de Nadal de 1921 amb un partit amistós de futbol entre el FC Barcelona i l’Sparta de Praga, aleshores considerat un dels millors equips del món.
Unes 32.000 persones van assistir al partit, l’esdeveniment esportiu més gran que mai s’havia viscut a Barcelona. Les graderies encara no s’havien acabat i molts espectadors van veure el partit enfilats als talussos de l’antiga pedrera.
Barça i Sparta van jugar dos partits. El primer el van guanyar els txecs per 2-3. El segon es va disputar l’endemà, dia de Sant Esteve, amb victòria blaugrana per 2-0.
Aquell mateix desembre també es va estrenar la pista d’atletisme, la primera cendra de l’Estat, amb la disputa d’uns campionats estudiantils. Durant els mesos següents, i mentre continuaven els treballs de construcció, a l’estadi s’hi van celebrar diversos esdeveniments esportius.
El primer Estadi de Montjuïc
Barcelona es va quedar sense Olimpíades perquè el COI, pressionat per Coubertain, va concedir els Jocs de 1924 a París. Sovint s’ha dit que el fracàs de la candidatura va provocar l’abandonament de l’Estadi Català, però el cert és que la construcció va seguir endavant. Fins i tot, es va projectar ampliar-ne la capacitat a 45.000 espectadors.
L’objectiu era enllestir-lo de cara a l’Exposició d’Indústries Elèctriques, però després del cop d’estat de Primo de Rivera el certamen es va replantejar completament. Les obres de l’estadi es van interrompre a principis de 1923 i cap a finals d’any la premsa denunciava la degradació de les instal·lacions.
La primavera de 1924 la junta de l’Exposició va convocar un concurs per acabar les obres. L’1 de juny d’aquell any es va celebrar una festa de reinauguració del que es va rebatejar com l’Estadi de Montjuïc, un nom menys incòmode per la Dictadura.
Durant la cerimònia, organitzada per Confederació Esportiva de Catalunya, es va hissar una bandera olímpica, cedida per Elias i Juncosa. La jornada es va completar amb un festival esportiu de curses atlètiques, partits de bàsquet, proves gimnàstiques i exhibicions de lluita grecoromana.
De parc d’atraccions a camp de rugbi
El 1925 la nova direcció de l’Exposició, afí a la Dictadura, va desestimar definitivament el projecte, optant per construir un nou estadi al cim de Montjuïc.
L’inacabat Estadi Català es va transformar en un efímer parc d’atraccions, que va funcionar durant l’Exposició Internacional de 1929, hereva de la fallida Exposició d’Indústries Elèctriques. Només se’n va salvar la coberta de la tribuna, aprofitada per instal·lar-hi el restaurant i cerveseria alemanya Oberbayern.
Després vindria una dècada d’abandonament, fins que l’ajuntament va recuperar l’espai per celebrar-hi el torneig de rugbi dels Jocs Mediterranis de 1955. Des d’aleshores, el Camp de la Foixarda —nom posat pel franquisme per esborrar les referències catalanistes— ha estat vinculat a l’esport de pilota ovalada.
Articles relacionats
Notes
- CASALS, Vicente (2009). Barcelona, Lisboa y Forestier: del parque urbano a la ciudad parque. Scripta Nova.
