Us imagineu que el barri de la Bordeta fos un poble independent? Poca gent ho sap, però això va estar a punt de passar ara fa 170 anys. El 1852, quan Barcelona encara estava emmurallada, els veïns i propietaris de la Bordeta van votar a favor de convertir-se en un municipi, com ho eren Gràcia, les Corts o Sants.
De la votació i de les diferents reunions veïnals en va quedar constància en unes actes notarials, que he pogut localitzar als arxius de la Biblioteca de Catalunya1 i que permeten reconstruir aquell projecte municipalista fallit.
L’alcalde de la Bordeta
A principis del segle XIX la Bordeta era un llogaret dins el poble, aleshores independent, de Sants. Només tenia un carrer, la carretera de Sant Boi (l’actual carrer Gavà i Constitució), un camí ral d’origen romà.2 Al seu voltant es van establir alguns hostals, que van ser el primer nucli urbà de la Bordeta.
La resta, eren camps i masies disperses. De fet, una de les teories sobre l’origen del nom de la Bordeta és que prové de les bordes, casetes on es guarden les eines del camp.
Segons explica Víctor Balaguer, aquest caràcter humil i rural de la Bordeta era objecte de burla per part dels barcelonins, donant lloc a tota mena de dites sarcàstiques. “Aquest té finques a la Bordeta“, es deia d’algú que anava de potentat, però que no tenia ni cinc. “Tenir estudis a la Bordeta” era sinònim de ser un neci. I als més incompetents, se’ls deia: “et faran alcalde la Bordeta!“.3
Segregacionistes i agregacionistes
El segle XIX va ser un període de canvis territorials al pla de Barcelona, amb un continu enfrontament entre moviments segregacionistes i agregacionistes. Aquestes postures acostumaven a anar lligades als interessos dels grans terratinents o a les lluites ideològiques entre conservadors i liberals.
El 1821, durant el període liberal, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal de Barcelona, però la va perdre en tornar l’absolutisme. Després d’un segon intent l’any 1830, el 1850 va aconseguir una independència que duraria fins al 1897.
Les Corts també va constituir el primer ajuntament propi durant el Trienni Constitucional, però no va obtenir la independència definitiva de Sarrià fins al 1836. Els sarrianencs, per la seva banda, es van annexionar el poble de Vallvidrera el 1890. Uns anys abans, el 1870, els veïns del Poblenou havien intentat segregar-se del poble de Sant Martí de Provençals, però la Diputació els ho va denegar.
El precedent d’Hostafrancs
Sants no va ser aliè als moviments de fronteres. El 1838 el terme municipal santsenc es va ampliar a costa de l’Hospitalet, amb una llenca de terreny a la zona de la Bordeta, entre la riera Blanca i la riera de Tena (avui carrer Parcerisa).4
Un any més tard, Sants va cedir a Barcelona el territori corresponent a l’actual barri d’Hostafrancs, a canvi, va rebre uns terrenys a la Marina. Només deu anys després, el 1849, els veïns d’Hostafrancs van votar a favor de separar-se de Barcelona i convertir-se en municipi. L’ajuntament barceloní va aconseguir apaivagar els ànims amb el compromís que el càrrec d’alcalde pedani fos ocupat per veïns del barri.
Com hem dit, a la Bordeta vivien allunyats del nucli urbà de Sants i del seu ajuntament. Molt possiblement existia un sentiment d’abandonament, similar al d’Hostafrancs, que va incentivar un moviment segregacionista.
De barri a poble independent
El 29 de febrer de 1852 veïns, propietaris i terratinents de la Bordeta es van reunir al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu de la trobada era debatre sobre la conveniència de segregar-se de Sants i constituir-se en poble independent.
Al llarg de la reunió, partidaris i contraris a la independència van exposar els seus arguments. Finalment, es va celebrar una votació secreta, amb un resultat contundent. Dels 75 assistents, 72 van votar a favor de la segregació i només 3 hi van votar en contra.
L’assemblea va concloure amb el nomenament d’una comissió, formada per cinc veïns i cinc propietaris, amb l’encàrrec de tramitar amb el govern la segregació municipal. Com a representants veïnals van ser escollits Vicenç Cuyàs, Jayme Xipell, Juan Pablo Tintoré, Agustí Prats5 i Valentí Planas. I pels terratinents, Joan Costa i Galí, Bernardí Bellera,6 Domènec Serra, Ramon de Bacardí (vocal) i Erasme de Janer (president).
Erasme de Janer i els terratinents de la Bordeta
A mitjans del segle XIX molts dels propietaris de la Bordeta eren burgesos barcelonins. Sobretot industrials i comerciants enriquits, que havien anat comprant les terres dels aristòcrates, com els marquesos de la Manresana o els de Tamarit. D’altres eren pagesos convertits en terratinents, com els Cuyàs de Sarrià o els Nubiola i els Santomà de Sants.
El president de la comissió era Erasme de Janer i de Gònima, un industrial tèxtil que havia estat alcalde de Barcelona el 1846. Era net i hereu d’Erasme de Gònima i Pasarell, el principal fabricant d’estampats del seu temps. Tenia la fàbrica al Raval i un prat de blanqueig a la Marina de Sants, conegut com el Prat de l’Erasme. A més d’aquest prat d’indianes, els Gònima-Janer tenien unes terres a la Bordeta, on avui hi ha Can Batlló.
Ramon de Bacardí era cunyat d’Erasme de Janer i un dels grans hisendats barcelonins de l’època. Les seves propietats a la Bordeta s’estenien entre la riera de Tena i els actuals carrers de Sagunt i Burgos.7
El tercer gran terratinent de la comissió era Domènec Serra i Armadà. Com els Gònima, era un dels principals fabricants d’indianes del país. Les seves propietats a Sants s’estenien per l’actual carrer Parcerisa i arribaven fins a la Marina, on tenia un camp d’indianes conegut com el Prat Vermell.
La segregació que no va ser
Quinze dies després de la històrica votació, el 14 de març de 1852, la comissió es va reunir per primera vegada a Ca l’Erasme, al carrer del Carme. Inesperadament, en aquesta reunió van aparèixer algunes veus reticents a la segregació, encapçalades per Ramon Bacardí i Domènec Serra. Els assistents van acabar emplaçant-se a una nova trobada, per tal de continuar debatent sobre la conveniència, o no, de la segregació.
El 5 d’abril es va celebrar la darrera reunió de la comissió. Es van plantejar els inconvenients de la segregació i les dificultats d’obtenir el vist-i-plau de Madrid. Després d’un llarg debat, veïns i propietaris acabarien fent marxa enrere. Es descartava la idea d’una independència municipal, a canvi d’aconseguir el reconeixent de la Bordeta com a districte dins del poble Sants, amb dret a representació a l’ajuntament santsenc.
Així doncs, a diferència de les Corts o Gràcia, la Bordeta va preferir ser un barri de Sants. Com a tal, el 1897 quedaria incorporada, definitivament, a Barcelona.
Articles relacionats
Notes
- Fons Erasme de Gònima de la Biblioteca de Catalunya.
- Fins a l’any 1838 la carretera de Sant Boi marcava el límit municipal, de manera que la vorera nord pertanyia a Sants i la sud era de l’Hospitalet de Llobregat.
- BALAGUER, Víctor. Guia de Barcelona a Tarrasa por el ferrocarril (1857), pg 37.
- El 1848 els veïns d’aquesta franja demanarien sense èxit el seu retorn a l’Hospitalet.
- Agustí Prats era un comerciant enriquit de Sants que anys més tard va urbanitzar la plaça del Fènix i el carrer d’Hartzenbusch.
- Bernardí Bellera havia adquirit els antics terrenys dels maquesos de Tamarit, entre els actuals carrers Constitució, Parcerisa i Quetzal.
- Uns anys més tard, Baltasar de Bacardí, fill de Ramon de Bacardí, va urbanitzar els terrenys familiars a la Bordeta, obrint els carrers de Sant Ramon (avui Andalusia) i Sant Baltasar, batejats en honor al seu pare i a ell mateix.
Interessant article, però no sé veure l,autor
Gràcies Joan, l’autor d’aquest i tots els articles del blog sóc jo mateix, David Martínez, salutacions!