El 20 d’abril de 1897, ara fa 125 anys, es va publicar el Reial Decret que agregava a Barcelona els municipis veïns de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu
del Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts. Més endavant, els seguirien les viles d’Horta (1904) i Sarrià (1921).
Existeix força bibliografia sobre la història d’aquests antics pobles i les agregacions, però no s’ha escrit massa al voltant d’un edifici tan icònic de l’autonomia municipal com els seus ajuntaments. Com eren les antigues cases de la vila del pobles del Pla de Barcelona? Quin ús van tenir després de les agregacions?
Sants
És una confusió habitual creure que la seu del Districte del carrer Creu Coberta, coneguda popularment com l’Alcaldia, era l’antic ajuntament santsenc. Però aquest edifici, dels arquitectes Jaume Gustà i Ubaldo Iranzo, fou construït per acollir la Tinença d’Alcaldia del Districte d’Hostafrancs. Les obres van començar el 1895, dos anys abans de l’agregació de Sants a Barcelona.
La casa de la vila de Sants era al número 220 de la carretera, a l’altura de l’actual rambla de Badal. Feia cantonada amb la desapareguda plaça de Vila, després dedicada a la Constitució i, més endavant, a Víctor Balaguer. Popularment, era la plaça del “Ninyu”, per la font que la presidia, avui traslladada a can Mantega.
Construït cap al 1830, l’ajuntament era un edifici senzill i rústec, que no es diferenciava de la resta de casetes de planta i pis de la carretera. A la planta baixa hi havia les dependències del jutjats i al primer pis la sala de plens.
Durant la Revolta de les Quintes de 1870 va ser assaltat i cremat. Jaume Gustà va realitzar un projecte per construir una nova seu municipal, l’any 1892, que no es va arribar a executar.
Després de l’agregació, l’activitat municipal es va traslladar a Tinença l’Alcaldia de Creu Coberta. A l’antiga casa de vila s’hi va instal·lar una caserna de la guàrdia municipal i, cap al 1913, es va transformar en una escola.
El poc que quedava de l’edifici original, juntament amb la plaça Víctor Balaguer, van desaparèixer a finals dels anys seixanta, amb l’obertura del primer cinturó (l’actual ronda del Mig).
Sant Martí de Provençals
En els primitius ajuntaments era força habitual que els regidors es reunissin al rectorat de la parròquia local. A Sant Martí de Provençals l’ajuntament es va mantenir a la rectoria de l’església de Sant Martí fins a mitjans del segle XIX. El creixement industrial feu necessària la construcció de la casa de la vila, finançada en part pels mateixos industrials martinencs.
El nou ajuntament, conegut popularment com Ca la Vila, i la veïna plaça Constitució (després Valentí Almirall) es van ubicar en unes terres cedides per Camila Casas i Jover, vídua de Guarro, i que antigament havien estat propietat de l’Orde de l’Hospital o de Malta. L’edifici es va ubicar en terrenys del Clot, però amb la façana encarada cap al Poblenou, per tal de satisfer als dos nuclis principals que existien en aquell moment dins l’extens terme de Sant Martí.
Antoni Rovira i Trias, arquitecte municipal martinenc, va realitzar una primera fase de les obres, entre 1865 i 1868. Posteriorment, cap al 1888, Pere Falqués va completar els treballs. L’edifici, d’estil neoclàssic, destaca per la torre amb cúpula de pissarra grisa, inspirada per la Mole Antonelliana de Torí, rematada per una torratxa amb rellotge.
Actualment Ca la Vila continua mantenint la funció municipal com a seu del Consell del Districte de Sant-Martí.
Sant Gervasi de Cassoles
Sant Gervasi de Cassoles era un poble petit, que l’any 1833 només tenia unes 70 cases. De fet, el topònim ha sigut sovint interpretat com una contracció de “cases soles”. L’ajuntament era a la rectoria de l’església dels Sants Gervasi i Protasi, posteriorment de la Bonanova.
Amb el creixement del municipi, a la segona meitat del segle XIX, es van construir les noves cases consistorials, ubicades a l’actual plaça de Frederic Soler. L’arquitecte modernista Telm Fernández i Janot va dirigir les obres, l’any 1884.
Després de l’agregació a Barcelona, el 1897, va funcionar com a Tinència d’Alcaldia i va acollir serveis municipals, com el dispensari. A la part posterior de l’edifici s’hi va construir el mercat de Sant Gervasi, inaugurat el 1912.
El de Sant Gervasi, juntament amb el de Sants, són els únics ajuntaments dels municipis agregats que no s’ha conservat. L’any 1967, durant el mandat de l’alcalde Porcioles, va ser enderrocat per construir el mercat actual.
Sant Andreu de Palomar
L’antiga casa de la vila de Sant Andreu de Palomar, a la plaça Orfila, és actualment la seu del Districte. L’edifici es va construir el 1842 sobre els fonaments del primitiu ajuntament, ampliant-lo amb el solar d’una casa veïna. Com a Sants, va ser incendiat durant la revolta de 1870 i posteriorment refet.
L’any 1892 l’arquitecte municipal, Josep Domènech i Estapà, va projectar una reforma, que no es va executar. En canvi, el 1915, quan Sant Andreu ja era part de Barcelona, l’edifici va ser reformat i ampliat per la banda del carrer Malats. En aquest carrer es va habilitar l’accés a la Biblioteca Ignasi Iglesias, que el 1935 es va instal·lar a la segona planta.
Com a seu de la Tinença d’Alcaldia, fins als anys vuitanta va acollir també la caserna i el dispensari.
Gràcia
Després d’una breu independència entre 1821 i 1823, Gràcia va obtenir l’autonomia municipal de Barcelona l’any 1850, que va durar fins a la reagregació de 1897.
L’ajuntament va ser construït en diverses etapes, al llarg de la segona meitat del segle XIX, a l’actual plaça de la Vila de Gràcia. Aquesta primera casa consistorial, d’estil neoclassicista, també va partir danys durant la Revolta de les Quintes de 1870. Els revoltats van assaltar l’edifici per cremar la documentació municipal i, fins i tot, el mobiliari.
L’aspecte exterior actual és fruit d’una reforma realitzada cap al 1905, és a dir, després de l’agregació a Barcelona. L’obra s’atribueix a un col·laborador habitual de Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres, per bé que no tenia el títol d’arquitecte. Berenguer hi va afegir pisos i va renovar completament la façana, amb influències modernistes, com l’escut de forja que corona l’edifici.
Al llarg de segle XX la finca va ser objecte de més reformes, com la substitució de la barana de pedra del primer pis per l’actual de ferro. A l’interior encara es conserven alguns elements del primitiu ajuntament, com la sala d’actes, on figura la data d’inauguració, 1882.
Després de l’agregació, l’antiga casa de la vila va mantenir l’activitat municipal, primer com a Tinència d’Alcaldia i des de 1984 com a seu del Districte de Gràcia.
Les Corts
Les Corts va formar un ajuntament conjunt amb Sarrià fins a l’any 1836, quan va aconseguir la independència municipal. El primer consistori cortsenc es va instal·lar en un estatge al carrer del Remei. Per tal de construir una nova casa de la vila, Dolors Masferrer i Josep Comas —que era tinent d’alcalde— van cedir els terrenys de Can Sòl de Dalt, on es va urbanitzar també la plaça Comas.
L’edifici del nou ajuntament, d’influència academicista, va ser construït entre 1882 i 1884 per Antoni Rovira i Rabassa —fill de Rovira i Trias—, autor també del campanar de l’església de la Mare de Déu del Remei.
Després de l’agregació, el territori de les Corts va quedar agrupat administrativament amb Sants i Hostafrancs. L’antic ajuntament cortsenc va quedar com a caserna de la guàrdia municipal i dispensari. El setembre de 1950 es va convertir en la seu de la Tinència d’Alcaldia del recentment creat Districte XI, que més endavant es transformaria en l’actual Districte de les Corts.
Horta
A diferència dels municipis anteriors, agregats l’any 1897, Horta no es va incorporar al terme de Barcelona fins al 1904. L’avui tranquil·la plaça de Santes Creus era la plaça major de l’antic poble. Aquí es va construir, l’any 1768, la Casa del Comú. En el mateix edifici s’hi va instal·lar també l’Escola del Comú, creada el 1793.
L’any 1895 la primitiva casa de la vila va ser substituïda per l’edifici eclèctic actual, de planta baixa i dos pisos, obra de Claudi Duran Ventosa, aleshores arquitecte municipal. Després de l’agregació, l’edifici va allotjar l’Escola Unitària, així com el dispensari municipal.
Amb la creació del Districte d’Horta-Guinardó, el 1984, la seu del Consell del Districte va quedar instal·lada a la Casa de les Altures del Parc de les Aigües. L’antic ajuntament va ser reformat el 1986 per acollir el Centre de Serveis Socials municipals.
Sarrià
A principis del segle XIX l’ajuntament de Sarrià ocupava un edifici vell i molt precari a la plaça Major, davant de la parròquia de Sant Vicenç. Un primer projecte per construir una nova seu del govern local, signat el 1857 per Elies Rogent, no va prosperar.
Finalment, el projecte fou obra de l’arquitecte municipal, Francesc Mariné i Martorell, autor també de casa de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, un edifici academicista força similar al de Sarrià.
La construcció de l’ajuntament, així com l’obertura de la plaça del Consell de la Vila, van comportar l’enderroc de diverses finques i la desaparició d’alguns carrerons. La casa de la vila es va inaugurar el 2 de maig de 1896, durant el mandat de l’alcalde Ramon Miralles.
Sarrià va ser l’últim municipi agregat a Barcelona. L’annexió es feu efectiva l’abril de 1922, ara fa just cent anys.
Agrair que ens facis saber de les nostres arrels
Un plaer, gràcies!