Un local als baixos de la plaça Josep Pallach, al barri de la Vall d’Hebron, amaga un dels museus més desconeguts de Barcelona. Es tracta del Museu de Carruatges, una col·lecció privada de l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) que aplega carros de passeig i dels serveis d’obres i neteja de Barcelona, alguns amb gairebé dos segles d’història.
Un museu ocult, que va tancar al públic fa anys, tot i que l’exposició es conserva intacta, com detinguda en el temps. Vehicles que esperen una destinació definitiva, que podria ser el tan reivindicat Museu del Transport de Barcelona.
Els Piera, traginers de pedra picada
La història del Museu de Carruatges va estretament lligada a una família: els Piera.1 El patriarca de la nissaga fou Antoni Piera i Sagués (1821-1904), un traginer de l’antic poble de Sants que es dedicava al transport de mercaderies de llarga distància. Una de les seves activitats principals era el transport de teles fabricades a Can Batlló fins a Valladolid, passant per Saragossa. Una autèntica odissea, amb carros tirats per mules, que requeria tres mesos per completar l’anada i la tornada.
L’expansió de la xarxa ferroviària, a partir de 1855, va impactar directament en el negoci dels carreters. Antoni Piera va saber llegir els nous temps: va deixar el transport de llarga distància i va adquirir als Batlló una pedrera a la muntanya de Montjuïc. L’explotació de les pedreres es va revelar com un negoci molt lucratiu, en un moment de gran demanda de pedra per a edificis i pavimentació del nou Eixample.2
Antoni Piera i Sagués era descendent de Can Bruixa, una masia de les Corts ja desapareguda. Els Piera compraven cavalls coixos i malalts, els guarien i després els revenien a un preu més alt. Una pràctica que alguns atribuïen a la bruixeria, fet que hauria donat el renom de la masia.3 Cap al 1890, Antoni Piera va adquirir una casa pairal a Sants, al carrer Sagunt, que va transformar en una finca senyorial amb jardí i cavallerisses.4 La casa, coneguda com Cal Ros de Maiol en referència al color dels cabells de Piera, es va transformar als anys trenta en l’Escola Perú.5
Neix Foment d’Obres i Construccions
El 1893, el fill d’Antoni Piera, Salvador Piera i Jané, juntament amb Narcís Cortina i Josep Torras, va fundar la societat mercantil Piera, Cortinas i Companyia. Més enllà de dedicar-se a la venda de pedra —adquirint noves pedreres— el seu objectiu era entrar al sector de la construcció i de les obres públiques. Entre els seus treballs es troben, per exemple, la pavimentació de la ronda Universitat, l’empedrat de la plaça Antoni López o les obres del clavegueram a Gran de Gràcia.
L’any 1900, l’empresa va donar pas a una nova societat, Foment d’Obres i Construccions de Barcelona, SA (FOCSA). Tot i tractar-se d’una societat anònima, els Piera van estar gairebé sempre al capdavant de la direcció, fins a la fusió amb la madrilenya Construcciones y Contratas, el 1992, d’on va néixer l’actual Fomento de Construcciones y Contratas (FCC).
Salvador Piera i Jané, primer director gerent de Foment, va morir prematurament al cap d’un any i fou substituït pel seu germà, Antoni Piera i Jané. Sota el seu lideratge, Foment d’Obres i Construccions es va convertir en una de les empreses més importants del país. La companyia va assumir algunes de les grans obres públiques de la Barcelona d’inicis del segle XX, com l’obertura de la Via Laietana, l’ampliació del port (molls d’Espanya i de Pescadors), la urbanització de la Diagonal o l’empedrat de la Rambla del Poblenou. Posteriorment, als anys vint, van construir l’estació de França i el recinte de l’Exposició Internacional de 1929, amb la plaça Espanya.
D’escombrar els carrers a peces de col·lecció
Paral·lelament a l’activitat constructiva, els Piera van mantenir les cavalleries per al transport del material d’obra i de les pedreres. A més, l’any 1913 Foment es va adjudicar el contracte del servei de neteja de les vies públiques de Barcelona (que encara conserva avui dia FCC) i, poc després, va sumar-hi la recollida de residus sòlids. Antigament, tota aquesta activitat es realitzava amb carros de tracció animal, un material que els descendents dels Piera —en especial Antoni Piera i Caparà, gran afeccionat al col·leccionisme— van conservar un cop era retirat de la circulació.
La col·lecció, formada principalment per antics vehicles de Foment i carruatges particulars dels Piera —amb d’altres donacions i adquisicions— va romandre fins als anys seixanta als magatzems de Foment a Magòria.6 En aquesta època, l’empresa participava activament a la diada de Sant Antoni Abat, on sempre desfilaven alguns dels carros històrics de la companyia.
El Museu de Carruatges
El Museu de Carruatges, obert al públic, va néixer a partir de la cessió de la col·lecció per part de Foment al Club d’Enganxes i Equitació de Catalunya. L’exposició, considerada la més important del seu tipus a l’Estat, es va instal·lar a les velles Cotxeres de Sant Andreu, al carrer de les Monges. L’any 1998, es va traslladar a la Vall d’Hebron, als baixos de la plaça de Josep Pallach, 8, en un local propietat d’FCC.
Tot i que el museu va tancar al públic fa una dècada, el material es conserva en perfecte estat gràcies a la cura de Jaume Pérez, tercera generació d’una família que s’ha encarregat del seu manteniment. Ell mateix ens permet accedir a l’interior del local, on encara s’hi exposen una cinquantena de carros, carretons i carruatges, a més d’una vitrina amb unes 500 peces de guarniments (brides, regnes, tirants i altres accessoris) i vestuari de cotxers.7
La col·lecció de vehicles es divideix en tres àmbits. D’una banda, trobem els carros de càrrega, dedicats al transport de mercaderies amb mules i cavalls, com un Carro de Carrera de 1845 (amb el qual Antoni Piera viatjava de Barcelona a Valladolid) o els destinats al trasllat de pedres, llambordes, sorres i altres materials de construcció. També s’hi conserva un corró piconador, emprat en la primera pavimentació de la Gran Via de les Corts Catalanes.
El carro que netejava les clavegueres
El segon àmbit de la col·lecció, el més valuós, són els carros de neteja de la ciutat. La majoria van ser fabricats als tallers de Foment a Barcelona imitant models estrangers, sobretot alemanys, com el carro Colònia, que feia la recollida de brossa. Entre els més singulars trobem l’anomenat «carro patentat», creat l’any 1916 per la pròpia empresa (d’aquí el seu nom) per fer una de les tasques més ingrates: la recollida dels detritus de les clavegueres, que es transportaven a unes barques per llançar-los mar endins.
Així mateix, es conserven diferents models de carro regador i un exemplar únic del carro amb escombradora, que fou tota una revolució en el seu dia. Tots aquests vehicles de tracció animal van estar en servei als carrers de Barcelona fins als anys setanta.
Finalment, la part més nombrosa de la col·lecció la integren els carruatges de passeig. S’hi troben des de vehicles habituals, com les populars tartanes catalanes de dues rodes o les elegants berlines, fins a peces de luxe i lleure burguès com un faetó de guia (cotxe reservat per a les grans ocasions), un milord o un landó, que havia estat propietat del comte de Sert. També hi ha diversos models de break, destinats a les sortides al camp o de caça, i el curiós tonneau, un carruatge dissenyat per portar la canalla a l’escola amb la seva institutriu.
Un futur incert
Actualment, el destí d’aquest llegat històric és incert. L’any 1986, el periodista Lluís Permanyer ja demanava a l’aleshores alcalde, Pasqual Maragall, que la ciutat incorporés la col·lecció per evitar que acabés en mans de particulars estrangers. Quaranta anys després, l’Ajuntament encara no ha mogut fitxa i el risc persisteix.
El museu de la Vall d’Hebron continuarà tancat. FCC ha descartat recuperar-lo (m’expliquen que el local actual ha quedat obsolet), però es mostren oberts a cedir la col·lecció. La creació d’un Museu del Transport seria l’oportunitat ideal per tornar a exhibir aquests carruatges, necessaris per entendre la mobilitat i la vida quotidiana a la Barcelona dels segles XIX i XX, i evitaria que aquest patrimoni acabi marxant de la ciutat.
Notes
- Els Piera van ser una de les famílies més importants de l’antic poble de les Corts. Sobre els seus membres i les diferents branques familiars, podeu consultar el blog Els Piera de les Corts. ↩︎
- CASTELLÀ, Raquel. La pedrera de Foment, a la revista EIX (MNACTEC). ↩︎
- Existeixen diverses teories sobre l’origen del nom de Can Bruixa, que es recullen al llibre Masies de les Corts d’Inmaculada Navarro. La cura de cavalls és la més estesa i també la que defensen els hereus familiars com Eric Gomà. ↩︎
- GIRALT, Agus. L’imperi dels carreters, al blog Memòria de Sants. ↩︎
- L’any 2015, el CEIP Perú va recuperar el nom històric de l’edifici i va passar a dir-se Escola Cal Maiol. ↩︎
- L’any 1908, Foment d’Obres i Construccions va instal·lar uns tallers i magatzems a la falda de Montjuïc, a la zona de Magòria, que es van mantenir fins al 1997. L’espai correspon a l’actual Parc de la Font Florida. ↩︎
- ARMENTERAS, Montse i DÁVILA, Ana M. Catàleg de la col·lecció de carruatges de Fomento de Construcciones y Contratas. Barcelona (1996). ↩︎
