Aquest 2021 es compleix un segle del decret d’agregació de Sarrià a Barcelona. Era el punt final a gairebé cinquanta anys de resistència dels sarrianencs per mantenir-se com a vila independent. Però la lluita va continuar després de l’annexió, per tal de conservar elements identitaris com els noms dels carrers.
Agregacions i carrers duplicats
L’any 1907 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un canvi massiu al nomenclàtor, que afectava 400 carrers de la ciutat. S’intentava solucionar la duplicitat de noms, provocada per les agregacions dels pobles veïns (Gràcia, Sants, les Corts, Sant Andreu, Sant Martí i Sant Gervasi el 1897 i Horta, el 1904). Els canvis s’aplicaven als carrers dels antics municipis, conservant els noms de la Barcelona vella.
L’agregació de Sant Vicenç de Sarrià a Barcelona va ser la més tardana de totes. Es va produir per Reial Ordre de 4 de novembre de 1921, però no es va fer efectiva fins a l’1 d’abril de 1922. Durant aquest període de traspàs l’ajuntament de Sarrià va mantenir la seva autonomia.
A la penúltima sessió municipal, celebrada el 20 de març de 1922, el consistori va aprovar el canvi de nom de setanta carrers duplicats; gairebé la meitat dels vials que aleshores tenia poble.1 Va ser un acte final de refermació de la independència municipal: els sarrianencs triaven els noms dels seus propis carrers, per tal d’evitar uns canvis imposats des de la plaça Sant Jaume.
Els carrers de Sarrià de 1922
La tria de les dedicacions fou també un acte de reivindicació identitària. El consistori es va basar el llibre «Sant Vicenç de Sarrià. Dades i clarícies referents a la Història d’aquesta vila i parròquia», publicat pocs mesos abans per Ferran de Sagarra.2
Dels 66 noms nous, la majoria eren de personatges vinculats a Sarrià; bé perquè hi havien nascut o viscut, o bé per les seves contribucions. Entre els primers figuraven Jaume Piquet, Dolors Monserdà, Miret i Sans, Pacià Ros, Pere Joan de Sarrià, Pons i Serra o la Duquesa d’Orleans.
Entre els segons, Ferrer Bassa, pintor de la capella de Sant Miquel de Pedralbes; els Vergós, als qui també s’atribuïen pintures a Pedralbes; l’Arquitecte Martorell, restaurador del Monestir; o el mateix Ferran de Sagarra.
Un altre criteri per rebatejar els carrers va ser la recuperació d’antics topònims locals, com Bederrida, Mont d’Orsà, Monterols i Sarrià Vell. Tots en llengua catalana, a diferència del que passava en el nomenclàtor barceloní.
També es van afegir noms relacionats amb la història i la identitat local, com Paletes, Tradició, Bon Repòs o Sagramental. En aquesta mateixa línia, la plaça de l’ajuntament, fins aleshores de la Constitució, es va transformar en la plaça del Consell de la Vila.
Verdaguer i Prat de la Riba, abans a Sarrià que a Barcelona
Al marge de les referències locals, els nous noms també incloïen un grapat de personalitats de la història cultural de Catalunya. Com Pep Ventura, considerat el pare de la sardana moderna, o Adolf Blanch, autor de la «Gramàtica catalana» prefabriana.
En el moment de l’agregació, a Sarrià governava la Lliga. Era un dels municipis que havia votat a favor de l’Estatut d’Autonomia de 1919 i aquest caràcter catalanista quedava reflectit als seus carrers.
A diferència de Barcelona, al nomenclàtor de Sarrià hi figuraven Prat de la Riba, que donava nom a la plaça major del poble (l’actual plaça de Sarrià), i Verdaguer, que tenia una plaça a Vallvidrera, on va passar l’etapa final de la seva vida. D’aquesta en sortia el carrer d’un altre poeta, Maragall (l’actual carrer Casafranca). Però el cas més singular era el d’Àngel Guimerà, a qui li havien dedicat un carrer encara en vida.
L’ajuntament sarrianenc va poder conservar els noms d’aquestes quatre figures del catalanisme perquè, sorprenentment, no tenien carrer a Barcelona. D’altres, en canvi, es va perdre per les esmentades duplicitats, com Anselm Clavé, Frederic Soler o el Doctor Robert (l’actual passeig de la Bonanova).
Descatalanitzar el nomenclàtor
La majoria dels canvis introduïts el 1922 no arribarien a fer-se efectius, perquè l’any següent va començar la dictadura de Primo de Rivera. L’alcalde del règim, el Baró de Viver, va impulsar una profunda revisió del nomenclàtor de Barcelona.
Els canvis van afectar especialment a Sarrià, on es van deixar sense efecte els noms aprovats per l’antic ajuntament independent, i se’n van buscar de nous per als carrers duplicats. Les noves denominacions, de clara exaltació patriòtica espanyola, van quedar aprovades el febrer de 1927.
D’una banda, es bandejaven els noms de simbologia catalanista. La plaça de Prat de Riba es va dedicar al Duc de Gandia i la de Verdaguer (a Vallvidrera, recordem-ho) a Carles de Llar. Adolf Blanch va ser substituït pel Milanesat, nom vinculat a la corona espanyola que encara es conserva. Maragall, Romaní i Puigdengolas, Miret i Sans i Ubach i Vinyeta també es van quedar sense carrer.
El nomenclàtor del Baró de Viver, a més de descatalanitzar els carrers, en diluïa la identitat sarrianenca. Moltes de les dedicacions locals, aprovades el 1922, es van canviar per referències a la monarquia, l’exèrcit i la història d’Espanya, sense cap relació amb l’antiga vila.
Així, els Reis Catòlics van substituir a Francesca ça Portella, abadessa del Monestir de Pedralbes; Calatrava, un orde militar i religiós de Castella, va reemplaçar al cavaller Bernat de Sarrià; l’Avió Plus Ultra va desplaçar Nicolau Travé, autor del retaule de l’església de Sant Vicenç i Marimon va desbancar a Sor Eulàlia Anzizu,3 escriptora de la Renaixença i monja de Pedralbes. També es van incorporar els noms del bisbe Osi de Còrdova per Bederrida, Beato Diego de Cádiz per Pare Miquel de Sarrià i Canàries per Arquitecte Martorell.
De Sant Vicenç de Sarrià a San Vicente Español
Ni tan sols els noms religiosos es van salvar de la purga. El cas més cridaner va ser la plaça de Sant Vicenç de Sarrià, espanyolitzada com San Vicente Español. La Mare de Deu del Roser, patrona de Sarrià, va ser reemplaçada per Regina Pacis (l’actual carrer de Les Tres Torres) i la Mare de Déu de Núria (duplicada en un carrer del Clot avui desaparegut) per Covadonga. El carrer dels Caputxins del Desert va quedar en, simplement, Capuchinos.
Davant l’allau de canvis, l’Asociación de Sarrià —una agrupació veïnal antiagregacionista—va presentar recurs, en un intent de salvar alguns noms o, com a mínim, pactar-ne els nous.
L’ajuntament acabaria substituint alguns dels noms inicials per d’altres amb més acceptació popular. El cas més paradigmàtic va ser la plaça del Consell de Vila, que finalment es va dedicar al Poeta Zorrilla, una figura que tenia certs vincles amb Sarrià.4
Al capdavall, es van salvar 14 dels 66 noms del 1922, això sí, degudament castellanitzats: Puigdorsa per Mont d’Orsa, José Ventura per Pep Ventura, Dolores Moncerdá per Dolors Monserdà, etc.
Ball de noms
El 1930, acabada la dictadura, un informe d’Agustí Duran i Sanpere, director de l’Arxiu Històric de Barcelona, avalava els noms triats per l’Ajuntament de Sarrià el 1922 i que el Directori Militar havia suprimit.
Va ser el pas previ a la restitució de la majoria d’aquests carrers, aprovada el 2 de setembre de 1932, ja en temps de la República. Per contra, durant el període republicà se n’acabarien perdent d’altres, com els de la Duquessa d’Orleans i del General Vives.
Els canvis van ser efímers, perquè el franquisme va retornar als noms de 1927. Tal com destaquen Josep Maria Huertas i Jaume Fabre a «Els carrers de Barcelona», en els vint anys posteriors a l’agregació, Sarrià va veure com els noms dels seus carrers canviaven fins a quatre vegades.5
A dia d’avui, dels 66 noms aprovats a la penúltima sessió municipal del Sarrià independent, només una trentena llueixen a les plaques dels carrers de l’antiga vila. Alguns s’han recuperat a altres barris de Barcelona, com l’Arquitecte Martorell a Horta, Ferrer Bassa a Sant Martí o Monterols i Bederrida, en uns jardins de Sant Gervasi i Les Corts, respectivament
Altres noms, com Bernat de Sarrià, Francesca ça Portella, Joan de Sarrià, Ferran de Sagarra, Bernat Cavaller, Bon Repòs o Sagramental, s’han perdut definitivament. I, amb ells, una petita part de la identitat i la història de Sarrià.
Articles relacionats
Notes
- Els canvis van afectar a 70 carrers, dels quals 66 van canviar de nom i 4 van quedar fusionats amb altres vies.
- PORTAVELLA, Jesús. Els carrers de Barcelona: Sarrià (2009)
- A diferència de la resta, Marimon era un patronímic local
- José Zorrilla va fer algunes estades a la residència del també dramaturg Jaume Piquet a Sarrià
- HUERTAS, Josep Maria i FABRE, Jaume. Carrers de Barcelona: com han evolucionat els seus noms (1982)
