Les últimes casernes de la Ciutadella

Aquesta setmana ha començat l’enderroc dels antics habitatges militars del carrer Wellington, entre Doctor Trueta i Villena. Un conjunt d’edificis que estaven catalogats patrimonialment i que durant més de cent anys van allotjar a les famílies dels militars de les desaparegudes casernes de Jaume I i Roger de Llúria, avui convertides en el Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Les casernes de Jaume I i Roger de Llúria

L’origen d’aquestes instal·lacions militars es remunta a 1868, com a part dels acords per a la cessió dels terrenys de la Ciutadella a la ciutat, per tal que el recinte militar fos enderrocat i convertit en parc públic. En compensació, el Ministeri de la Guerra va exigir a l’ajuntament la construcció de dues casernes, que es van situar en dues illes contigues de l’Eixample, entre els carrers Llull, Sardenya Villena i Wellington.

L’obra van ser projectada l’any 1874 pel coronel d’enginyers Saturnino Rueda, encara que la construcció es va dilatar més d’una dècada. Finalment, la caserna d’infanteria de Jaume I (que ocupava l’illa superior) i la caserna d’intendència de Roger de Llúria (a l’illa inferior) van ser inaugurades a principis de 1888, pocs abans de l’inici de l’Exposició Universal, celebrada al parc de la Ciutadella.

Juntament amb les casernes, es van aixecar un edifici annex, destinat a la cantina, i uns pavellons castrenses que, segons la historiadora Mercè Tatjer, van ser les primeres cases per a militars construïdes a Barcelona.¹ Es tractava d’una tira de blocs de pisos alineats al lateral Llobregat de cada una de les casernes. Tenien una façana principal d’estil neoclàssic (com tot el conjunt de les casernes) que donava al carrer Wellington i una galeria posterior que quedava separava dels quarters per un passatge intern.

Segons les cròniques de la premsa, els habitatges militars van ser construïts a l’estil dels pisos de lloguer de l’Eixample de l’època. Tenien terra de mosaic de Nolla (mosaic de gres ceràmic), lavabos i cuines amb aigua corrent i il·luminació de gas.

De caserna Karl Marx a la universitat

Durant la Guerra Civil, les casernes van canviar el nom per Karl Marx i es van convertir en centre de reclutament i entrenament militar sota el control del PSUC. Per aquest motiu, la zona va ser objectiu dels bombardejos de l’aviació feixista durant els mesos de març i juliol de 1938. Fins al moment del seu enderroc, encara eren visibles a la façana dels habitatges del carrer Wellington les marques deixades pels impactes de la metralla de les bombes.

El recinte va mantenir l’activitat militar al llarg d’un segle. Finalment, l’any 1992 el Ministeri de Defensa va signar un acord per cedir les instal·lacions a la Generalitat de Catalunya que, alhora, les va traspassar a la UPF per a la creació d’un nou campus universitari.

El projecte de la UPF va conservar els dos edificis de les casernes per destinar-les als estudis de ciències socials i humanes (facultats de Dret, Humanitats, Ciències Polítiques, Economia i Empresa, etc.). La caserna de Jaume I (entre els carrers Ramon Turró i Doctor Trueta) va ser remodelada pels arquitectes Bonell i Gil l’any 1996; la caserna de Roger de Llúria (entre els carrers Doctor Trueta i Villena) per l’estudi d’Oriol Bohigas (MBM Arquitectes), l’any 2000.

En canvi, el pla urbanístic aprovat va permetre enderrocar les residències militars. La majoria de les famílies van marxar als anys noranta, tot i que alguns pisos han continuat habitats fins fa pocs anys.

Habitatges militars a l’estil Cerdà

Els blocs d’habitatges entre els carrers Ramon Turró i Doctor Trueta van ser enderrocats entre 2008 i 2011. En el seu lloc s’hi van aixecar dos nous edificis de la UPF (edificis Mercè Rodoreda) i la seu de la Fundació Pasqual Maragall, dedicada a la recerca de l’Alzheimer.

Pel que fa a l’antic pavelló d’oficials, entre els carrers Doctor Trueta i Villena, algunes famílies van ser reticents a marxar i van continuar vivint-hi fins poc després de la pandèmia. Ara, un cop desocupats tots els pisos, la UPF ha començat a enderrocar les finques per construir-hi noves instal·lacions universitàries, tot i tractar-se d’uns edificis inscrits al catàleg de patrimoni de la ciutat, on s’especifica que “es considera adient el manteniment del seu record“.

El catàleg destaca la singularitat d’aquests edificis, tot i la seva austeritat formal, pel seu “interès tipològic”. I és que, malgrat el seu caràcter militar, van ser construïts seguint les disposicions d’Ildefons Cerdà: amb xamfrans a les cantonades, alçada de planta i tres pisos i una galeria posterior. Aquesta galeria, amb una estructura de pilars de fosa, era l’element més atractiu del conjunt, juntament amb la tanca de ferro de la finca, decorada amb l’elm del rei Jaume I.

Fa 30 anys es va tenir l’encert de donar una nova vida universitària al recinte militar. Ara, malauradament, s’ha apostat per l’enderroc del patrimoni, en lloc de la seva rehabilitació.

Notes

1. TATJER, Mercè. Cent anys de cases per a militars a Barcelona. “El Carrer”, num. 149 ↩︎