Poques places de Barcelona arrosseguen tanta polèmica com les Glòries. Assenyalada durant dècades com un espai maleït, la seva història està marcada per constants remodelacions i projectes que mai van veure la llum, des del trasllat de l’ajuntament fins a la celebració d’una Exposició Internacional
Aquest és un recull de les transformacions fallides i els projectes irrealitzats que ha acumulat la plaça de les Glòries Catalanes des de fa més 160 anys, d’ençà que Ildefons Cerdà la va concebre com el nou centre de Barcelona.
El cor de l’Eixample de Cerdà
Tot va començar l’any 1859, quan Ildefons Cerdà va imaginar aquest punt com l’epicentre del seu pla d’eixample de Barcelona. A les Glòries hi confluïen els tres eixos principals del projecte, la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, per crear la que havia de ser la plaça més gran de la ciutat del futur.
Aleshores, aquells terrenys eren un immens descampat travessat a cel obert pel Rec Comtal, la carretera de Ribes i el tren a Granollers. La presència del ferrocarril obligà l’urbanista a alinear la futura plaça amb el traçat les vies, donant-li una forma trapezoidal que trencava la seva malla ortogonal.
Si Cerdà li va donar la forma, l’escriptor Víctor Balaguer fou qui li va donar el nom de les Glòries Catalanes, que inicialment anava destinat a una plaça enjardinada als terrenys de la Ciutadella. Balaguer volia que la dedicació anés acompanyada d’un monument a les gestes cíviques i militars de la història de Catalunya, idea que es va perdre pel camí.
L’Ajuntament a les Glòries
L’any 1907, el consistori barceloní va aprovar un projecte de l’urbanista francès Léon Jaussely que reforçava la idea de Cerdà de convertir aquell solar en el centre administratiu i polític de la ciutat. L’anomenat Pla d’Enllaços imaginava les Glòries com una plaça travessada per amplis bulevards, a imatge de l’Étoile de París.
Jaussely volia convertir la zona en una nova plaça de Sant Jaume, traslladant-hi la Casa de la Ciutat. L’avantprojecte del nou ajuntament plantejava un edifici d’estil monumentalista, que anava acompanyat d’una gran torre i que s’hauria construït a la cruïlla del carrer Castillejos amb Consell de Cent. Al seu costat s’obriria la gran “Square del Centre”, envoltada d’edificis institucionals d’estil Beaux Arts.
Cap d’aquestes propostes es va materialitzar, com tampoc va reeixir la idea de convertir la zona en el recinte de l’Exposició Internacional de 1917, que finalment es va celebrar a Montjuïc l’any 1929. A la plaça de les Glòries s’hi volia aixecar el pavelló central del certamen, el Palau de la Llum (el que després seria el Palau Nacional), amb una esplanada de fonts lluminoses al davant. No obstant això, l’elevat cost de soterrar les vies del tren va fer descarrilar la proposta.
El Camp del Sidral
La plaça de les Glòries es va inaugurar oficialment el 1919. A la pràctica, però, continuava sent un gran descampat travessat per vies i envoltat de fàbriques, naus industrials i barraques. Un focus d’activitats clandestines i prostitució, conegut popularment com el Camp del Sidral pel seu caràcter marginal.
A partir dels anys cinquanta, la plaça va entrar en un període de transformació constant. Es va construir el metro, es va canalitzar el Rec Comtal i es van enderrocar les barraques. L’any 1961 es va inaugurar un viaducte elevat per sobre de les vies del tren, com a part d’un fallit anell viari circular del qual únicament se’n va arribar a construir la meitat. Només cinc anys després, aquesta obra seria enderrocada per donar pas al cèlebre Scalextric -seleccionat entre una vintena d’avantprojectes-, que posteriorment seria substituït per l’anomenat tambor.
La plaça de les Arts
L’any 2003, en plena febrada pels starchitects i mentre Jean Nouvel alçava la Torre Glòries, es va encarregar a Zaha Hadid (guanyadora del premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes) el projecte de la fallida plaça de les Arts. Es tractava d’una gran esplanada amb un complex soterrani de sales de cinema, que havia de connectar el Museu del Disseny amb el Teatre Nacional i L’Auditori.
L’any 2014, Glòries va posar fi a mig segle d’urbanitzacions en favor del cotxe per donar pas a un gran parc, la “Canòpia Urbana“. Aquest disseny va ser escollit entre deu projectes finalistes, per davant de propostes com la dels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres, Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, que volien alçar una desena de gratacels al centre de la plaça.
L’últim en afegir-se a aquesta llista d’impossibles és el monument a Ildefons Cerdà. Fa només dos anys, el consistori anunciava a bombo i plateret que l’urbanista tindria un homenatge al nou parc, però la idea sembla que ha caigut en l’oblit. Era l’enèsim intent fallit d’alçar un monument al pare de l’Eixample que, com la seva plaça de les Glòries, sembla maleït.
