Al número 7 del carrer Sant Domènec hi ha l’entrada d’un aparcament que s’anuncia com a Parking Principal. El nom comercial pot semblar una mica pretensiós, en un edifici més aviat lleig i trist. Però, en realitat, és un vestigi de la que fou la sala més important de l’antiga vila de Gràcia: el Teatre Principal. On avui aparquen els cotxes van seure, durant més d’un segle, diverses generacions d’espectadors graciencs.
El Teatre Principal de Gràcia
Amb permís del Tívoli —un petit escenari de fusta al carrer Martí— podríem dir que el Principal va ser el primer teatre de Gràcia comme il faut. I, sobretot, el primer teatre construït a la vila després d’assolir la independència municipal, el 1850. Va ser precisament arran d’aquest fet quan tres propietaris graciencs van publicar un manifest, fent una crida per dotar al nou municipi d’un teatre digne.1
El promotor principal era el farmacèutic Tomàs Mayans, amb el suport de Josep Rosa i Josep Constans. Els tres socis van adquirir els terrenys d’una vella fàbrica, entre els carrers Sant Domènec i Sant Pere Màrtir. L’arquitecte Francesc Daniel Molina, que ja havia dirigit la reforma del Teatre Principal de la Rambla, es va fer càrrec del projecte.
Sota el nom inicial de Teatre de Gràcia, la sala es va inaugurar el 27 de febrer del 1851, amb la representació de “El caballo del Rey don Sancho“, de José Zorrilla, entre altres espectacles.
El local tenia 800 butaques, repartides en tres pisos. Destacava per la seva elegància, amb pintures de Lluís Rigalt, que va ser el director escenogràfic del teatre durant els seus primers anys. La platea estava decorada amb medallons de dramaturgs com Lope de Vega o Calderón de la Barca.
La malecció del foc: l’incendi del Teatre Principal
El primer contratemps va arribar el 1870, durant la revolta de les quintes a Gràcia, quan les bombes van provocar desperfectes a la façana. Durant els anys següents el local va ser objecte de diverses reformes.
El 1874, ja amb nous propietaris, va canviar el nom a Teatre Principal. Sense cap relació amb l’homònim de Barcelona, més enllà de la maledicció del foc que va perseguir ambdues sales.2
La programació combinava el teatre amb la sarsuela, els concerts i les varietats. Pel seu escenari van passar artistes com Enric Borràs, Josep Santpere, Elena Jordi, Teodora Lamadrid, Fructuós Canonge o Mercè Capsir. La sala també va acollir tota mena d’esdeviments, des de mítings polítics de Francesc Pi i Margall (1881) i Nicolás Salmerón (1892) a maratons de ball.
Amb el pas dels anys el Teatre Principal va anar perdent el caràcter distingit dels seus inicis. L’estiu de 1905 van començar les exhibicions cinematogràfiques, que es combinaven amb espectacles teatrals modestos. Va ser precisament en una d’aquestes projeccions, el 23 d’agost de 1908, quan la cinta de cel·luloide es va encendre, provocant un incendi que va destruir el local.
La reconstrucció
Les obres de reconstrucció, dirigides per l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, es van dilatar per problemes a l’hora d’obtenir els permisos municipals. Haurien de passar vuit anys per tornar a obrir les portes, sota la gestió de Carles Mestres i Calvet, germà de l’aleshores director del Liceu, Joan Mestres i Calvet.
La reinauguració del Principal va tenir lloc el 20 d’octubre de 1916, amb un concert de l’Orquestra Simfònica de Madrid. El nou teatre tenia capacitat per a 2.300 espectadors.
El 1947 es va fer una gran remodelació de la sala, ja dedicada en exclusiva al cinema, activitat que va mantenir fins al seu tancament, el 27 de març de 1966. Un any més tard l’edifici era enderrocat per construir-hi el «Garaje Principal».
Coliseu Pompeia: quadra, teatre i pàrquing
Curiosament el Principal no és l’únic pàrquing gracienc que amaga un passat teatral. A la Travessera de Gràcia, 112, hi ha el Garatge Pompeia, nom que evoca un altre dels grans escenaris de la vila, el Coliseu Pompeia.
Aquesta sala tenia el seu origen en el teatre Moderno, construït el 1903 sobre un antic “pàrquing” d’animals… les quadres de mules de la Companyia Anònima de Tramvies. El 1915, després de ser adquirit pels caputxins de l’església de la Mare de Déu del Roser de Pompeia, va iniciar una nova etapa sota el nom de Coliseu Pompeia.
Una de les fites d’aquest teatre va ser l’estrena absoluta de «Els pastorets» de Josep Maria Folch i Torres, el Nadal de 1916. El Coliseu Pompeia va tancar el 1949 i en el seu lloc s’hi va aixecar un bloc de pisos, amb pàrquing als baixos.
Pàrquings amb un passat de cine
En aquest singular llistat de pàrquings graciencs amb passat escènic podem afegir dos antics cinemes de barri del Camp d’en Grassot, a la zona fronterera amb l’Eixample. A diferència de les sales anteriors, aquestes s’han conservat, degudament adaptades a la nova funció.
Al xamfrà del passeig de Sant Joan amb el carrer Rosselló trobem el Parking Chile, vestigi del cinema homònim. Va ser inaugurat 1930 per Josep Casajuana, un empresari cinematogràfic barceloní que havia fet fortuna a Xile. Va funcionar fins a l’any 1970.
Molt a prop hi havia el Cine Núria. Ocupava els baixos de Roger de Flor, 254-256, una finca construïda el 1932 sobre un antic garatge.3 Una funció que va recuperar el 1966, quan el local es va convertir en el Garatge Singular. En aquest cas el nom del cinema no va tenir continuïtat en el nou negoci, però es va mantenir fins al 2018 en el veí Forn Núria (Roger de Flor, 252).
El Chile i el Núria, igual que el Principal, van ser víctimes del boom de l’automòbil privat als anys seixanta. Molts patis de butaques, a Gràcia i a tota la ciutat, es van transformar en places d’aparcament, un negoci molt més rendible.
Avui, en canvi, la pèrdua d’una sala pot servir, com a mínim, per guanyar espai públic. Hi ha els casos ben recents del teatre Novedades i dels cinemes Niza i Urgell, on s’han obert jardins d’interior d’illa. Tot apunta que aquest serà el destí del Parking Principal. Els plans de l’Ajuntament preveuen l’expropiació i l’enderroc, que farà desaparèixer l’últim vestigi del primer gran teatre de Gràcia. Que serveixi aquest article per mantenir el seu record.
Articles relacionats
Notes
- TORRAS, Jordi. Somnis de reestrena (1999)
- Entre 1787 i 1933 el Teatre Principal de la Rambla va patir fins a quatre incendis.
- LAHUERTA, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio (2015)
