Barcelona continua perdent el seu patrimoni modernista. Molt aviat, la ciutat veurà caure dues noves finques al barri del Clot. És cert que, des de fa temps, les obres dels arquitectes més emblemàtics (Gaudí, Domènech, Puig i Cadafalch i companyia) estan blindades, evitant que es repeteixin els desastres del porciolisme, com la pèrdua de la Casa Trinxet. Tanmateix, als barris allunyats del centre, als antics pobles del Pla, es continua destruint un modernisme més modest que, tot sovint, queda fora del catàleg de protecció patrimonial.
El desembre de 2025 van començar els treballs per obrir la façana nord del parc de les Glòries. L’ampliació comporta l’enderroc de tres illes de cases del carrer Consell de Cent, entre Castillejos i Independència. Entre els edificis afectats hi ha dues cases entre mitgeres, que semblen gairebé germanes, situades als números 600 i 602 del Consell de Cent.
L’anunci de l’enderroc d’aquestes finques centenàries ha passat força desapercebut i a la xarxa tampoc existeix gaire informació sobre el seu passat. Així doncs, aquest article vol ser un petit homenatge a la història d’aquestes dues cases, abans que desapareguin per sempre.
Dues cases “germanes” i modernistes
Abans de la seva urbanització, en aquest tram de Consell de Cent s’estenia un prat conegut com “La Diasi”,1 que quedava encaixat entre les vies dels ferrocarrils (que circulaven en superfície per la Diagonal i per la Meridiana), l’antic camí dels Enamorats i el Rec Comtal. La sèquia discorria pel costat nord del que avui és la plaça de les Glòries Catalanes i regava els jardins posteriors de la majoria de les finques de Consell de Cent que ara s’estan enderrocant.
Les primeres cases del carrer Consell de Cent entre Castillejos i Independència es van construir cap al 1880, quan aquest territori encara pertanyia al poble de Sant Martí de Provençals. La majoria eren naus industrials i cases baixes (de planta o planta i pis), de manera que quan es van enlairar les finques dels números 600 i 602, amb cinc pisos, destacaven força sobre la resta. Per la seva idèntica alçària i per les similituds arquitectòniques, aquestes finques “germanes” poden semblar bessones però, com veurem a continuació, no ho són pas.
La Casa Frederic Sanés
D’una banda, a Consell de Cent, 600 hi trobem l’anomenada Casa Frederic Sanés.2 A l’Arxiu Municipal de Barcelona no hem pogut trobar cap document sobre l’origen de la finca, però la recerca a l’hemeroteca permet descobrir que l’edifici actual va ser construït l’any 1914 per Frederic Sanés.3 El primer propietari conegut és Pelegrí Masó, un indià de Sitges que havia fet fortuna a Amèrica.4 Després de la seva mort, el 1919, la propietat hauria passat a la vídua, Maria Dolors Sans.
L’edifici està atribuït a Josep Graner, un prolífic mestre d’obres amb nombroses cases a Barcelona, com la icònica Casa Fajol o de la Papallona. La Casa Frederic Sanés (o Masó) és un edifici modernista de planta baixa i cinc pisos, amb baranes de forja als balcons i relleus vegetals a les obertures. Destaca especialment el coronament, amb una senefa vegetal en forma d’arc i dos bustos femenins a banda i banda. L’accés a l’edifici, actualment tapiat, amaga un vestíbul amb arrambadors de ceràmica, parets esgrafiades i sostres pintats amb flors.
La planta baixa de la finca estava destinada a local comercial. Des dels anys vint fins als anys cinquanta, Eduard Usó hi va regentar un colmado, dedicat a la venda de gra i queviures. A partir dels anys seixanta es van succeir diverses activitats com una fàbrica d’embalatges i cartó, un comerç de jocs recreatius i una botiga de cotxes.5 L’últim negoci, que encara conserva el rètol, va ser una botiga de mobles d’exterior, que funcionava des del 1980.
Com ja hem dit, arquitectònicament l’edifici presenta similituds amb la finca del costat, tot i que està lluny de ser idèntic. Però, curiosament, la Casa Sanés / Masó sí que té dues bessones.6 No gaire lluny, al número 428 de Consell de Cent, hi ha la Casa Domènec Masferrer, una finca gairebé idèntica del mateix mestre d’obres. I a la Travessera de Gràcia hi trobem un altre clon: la Casa Francesc Canela. El més sorprenent és que aquesta rèplica és obra d’un altre arquitecte, Josep Pausas.
La Casa Sebastià Bosch i Elías
La veïna de la Casa Sanés / Masó és la Casa Sebastià Bosch i Elías, a Consell de Cent, 602. En aquest cas, hem pogut localitzar el permís d’obra i els plànols a l’Arxiu Municipal. Així, sabem que va ser també al 1914 quan el constructor Sebastià Bosch va encarregar l’edificació a l’arquitecte modernista Ramon Frexe Mallofré, en uns terrenys que havia comprat a Trinidad de Venero.7
La Casa Sebastià Bosch i Elías té planta baixa i cinc pisos. La façana destaca pels relleus de flors que decoren els balcons i pel coronament amb un arc. A sota, un relleu marca la data de finalització de les obres, 1916. Com la seva veïna, amaga un vestíbul ja tapiat amb arrambadors de ceràmica vidriada, amb motius florals.
De la història d’aquesta casa no tenim gaire informació, més enllà que deu anys més tard de la seva construcció, el 1926, la Junta de Regants del Rec Comtal va amonestar Sebastià Bosch per l’abocament abusiu d’aigua a la sèquia, que passava per la part posterior de la finca.
Una història accidentada
Els locals comercials dels baixos de la Casa Sebastià Bosch van estar històricament ocupats per una perruqueria i una taverna. L’any 1931, quan el taverner encara vivia a la rebotiga del local (un fet força habitual a l’època), l’establiment va ser notícia a la crònica de successos, quan un assaltant va fingir una indisposició per intentar accedir a l’interior. El peculiar incident va acabar a cops de puny. Als anys seixanta, al local s’hi va instal·lar el Canario, un bar i restaurant que era freqüentat pels encantistes fins que va abaixar la persiana al 2022.
Curiosament, els paral·lelismes entre aquests edificis germans van més enllà de l’arquitectura. La recerca a l’hemeroteca ens revela una tràgica coincidència, ja que ambdues finques van ser l’escenari d’una defenestració. L’any 1933, la nena Ramona Valiente va caure accidentalment al carrer, des d’un balcó del número 600. Malgrat les ferides, va aconseguir salvar la vida.
Dècades més tard, el 1976, la fatalitat es va traslladar al número 602. Un lladre, que havia estat sorprès en ple robatori per un veí, es va precipitar al pati de llums en saltar per una finestra mentre intentava fugir.
Un barri que s’esborra
Actualment, la Casa Frederic Sanés i la Casa Sebastià Bosch Cent s’alçen entre runes, esperant que arribi la seva hora. Tenen els dies comptats. Amb l’ampliació del parc de les Glòries desapareixen més de trenta edificis i només un parell, l’antiga fàbrica de paraigues i la Casa del Sucre, han estat indultats in extremis. De fet, alguns ja van anar a terra fa una dècada, amb l’inici de la transformació de Glòries.
La majoria dels immobles que ara s’enderroquen són casetes baixes i naus centenàries, que probablement no tenen el valor arquitectònic de les finques dues modernistes. Des dels anys cinquanta, aquest sector de Consell de Cent i Dos de Maig s’havia convertit en una prolongació dels Encants Vells, on s’hi venien antiguitats, mobles de segona mà, matalassos, material de ferreteria, productes d’ocasió i restes d’estoc. Tot sovint, amuntegats en antigues naus industrials i botigues més o menys rònegues.
Just al costat de les finques de Consell de Cent 600-602, al número 592-596, hi havia la Casa Emili J. Escat —ara ja enderrocada—, on aquest fabricant d’aiguardents i licors hi va tenir la fàbrica. Més tard, com tants altres locals de la zona, es va convertir en botiga de mobles. A la façana encara s’hi podien veure les antigues rosetes del tramvia i a la llinda de la porta hi destacava una decoració de fusta.
Una altra finca afectada, la de Consell de Cent, 606, encara es conserva el recobriment de rajoles blanques i negres que caracteritzava les matalasseries barcelonines, un distintiu gairebé extingit. I a la cantonada amb Dos de Maig, una de les poquíssimes plaques de carrer que sobreviuen dels temps de l’antic poble de Sant Martí. Petits detalls i relíquies, que gairebé ningú valora i que aviat desapareixeran per sempre.
Aquest article ha estat actualitzat gràcies a la informació aportada per la Beli Artigas.
Notes
- Aquest nom apareix als documents notarials de compra dels terrenys per part de Sebastià Bosch, que es conserven a l’AMCB. No hem trobat cap altra referència a aquest topònim. ↩︎
- La denominació de Casa Frederic Sanés apareix recollida a Arquitectura Modernista i Barcelona Modernista i Singular. ↩︎
- «Gaceta municipal de Barcelona», 17 de novembre de 1916. ↩︎
- L’any 1917, Pelegrí Masó i Bori, a través del seu fill Eduard, va sol·licitar permís a l’Ajuntament per pavimentar la vorera del carrer Consell de Cent, 600, del que podem interpretar que era el propietari de la finca. El document es conserva a l’AHCB. ↩︎
- L’activitat comercial es pot reconstruir a partir de la documentació conservada a l’AMCB i a les dades trobades a diferents diaris. ↩︎
- Extret de la web Arquitectura Modernista de Valentí Pons Toujouse. ↩︎
- Trinidad de Venero de Valera era filla d’Antonio de Venero y Venero Cosío de la Hoz, un important terratinent de Sant Martí de Provençals. La família tenia una gran finca al Poblenou, comon avui hi ha el carrer Venero. ↩︎
